Això va ser una vegada un creuer o la fi d’una vida de paròdia. Així podria començar la meua història si fos capaç de moure el meu cos sense força, corsecat pel sol i per la fam, i de posar-me davant d’un paper. Això va ser, continuaria, una vegada un creuer anomenat Princess Wanda, un dels més luxosos del món, només a l’abast dels més adinerats de totes les nacions.
I, llavors, us explicaria també com va ser que jo fiu passatger d’aquell vaixell -i de molts altres- i no us ho podríeu acabar, infeliços com sou en les vostres vides menudes. Perquè heu de saber que aquest home matxucat, que dorm tot el dia perseguint dins del somni el gran drac que oculta les penes sota les seues ales gegants, no sempre ha estat un detritus, un cos inflat d’alcohol com un porc a punt de ser rostit, perfumat amb l’olor de la seua pròpia merda caldosa.
En un temps, jo, Ron G., vaig fer la vida dels privilegiats fins que els àngels tumefactes de l’infern, els que anuncien la mort de l’alegria amb les seues trompetes d’or, van trencar els murs que em protegien, més alts que els de Jericó, i van entrar dins meu i, des d’allà estants, van anar ocupant tots els meus pensaments, irrompent amb gran violència els meus somnis, convocant tots els mals a ocupar-me com els insectes un cadàver abandonat en un erm.
D’això han passat 20 anys llargs. Jo a penes havia fet els 36. Llavors, era un jove ros i alt, amb una barba arreglada, que vestia a mida en Newbury Tailoring de Boston, que sempre tenia preparada la seua taula al Parker’s des d’on amb un simple telèfon i unes poques paraules, havia fet milionaris en mig món. Cert, un d’aquells tipus per als quals sou del tot invisibles com ho soc jo ara per a vosaltres. Un tipus dels que mai no dorm sol ni tampoc amb la mateixa dona. Això era Ron: un senyor que es relacionava amb el bo i millor del meu puto país, tant se val si eren celebritats parasitàries de Nova York, politicastres podrits de Washington o matancers de pollastres multimilionaris i pobletans d’Iowa.
Havia nascut per a tocar el cel tal com havien previst els meus pares sense el consentiment, però, dels Déus. Només jo sabia, però, que aquella era una pretensió inútil perquè m’havien engendrat buit per dins com una enganyosa figureta de xocolata i vet ací que tots els temors més horribles que pugueu imaginar-se penetraven pels porus de la meua pell i venien a niar com voltors, ara sí i ara no, en aquell gran esvoranc que hauria d’haver ocupat la meua ànima enmig d’un revoltim de vísceres, d’un riu de sang tèbia.
Com us deia, per celebrar els meus 36 vaig embarcar-me en el Wanda amb l’esperança, una vegada més, que allunyat de tot, perdut pel món, pogués mitigar aquell dolor immens d’home buit. Vaig pagar una fortuna per una de les suites de la classe Ocean Grand Terrace amb més de 400 metres quadrats i amb una enorme balconada amb vista a l’infinit. Sense dubte, una suite molt superior en luxe i confort a les dels hotels de les grans ciutats d’Europa, abastida amb tot el que podria necessitar durant el viatge i encara durant tota una vida.
Una matinada de primers de maig partirem des de Kushiro en direcció Alaska. El cel era tot de color taronja i el vent olia a flors de cirerer. Des del balcó de la meua suite vaig veure el vaixell endinsar-se sigil·losament i lenta, com una serp, mar endins, trencant l’aigua mentre jo començava a desfer-me tot per dins sense adonar-me’n.
Dies després recorde la visió dels gels sota uns núvols pesants com si foren tots d’acer, els crits de terror dels indefensos xiquets inuit perseguits pels malèvols ijiraq, els plors de la bella deessa Sedna des de la profunditat del mar glaçat, la simfonia de brams del caribú i dels ants, els udols dels llops famolencs, els xiscles de les àligues... Hauria volgut alguna d’aquelles nits submergir-me en les aigües i desaparèixer. Els covards, però, mai posen fi al seu dolor. Així que el viatge va continuar amb mi, amb el cos buit de figureta de xocolata... Vancouver, San Francisco, Cap de Sant Lluc, Port Quetzal, Canal de Panamà... Costa Rica, Nicaragua, Belize, Jamaica, Cuba, Colòmbia, Galápagos, Bora Bora... mentre jo no deixava d’anar desfent-me molt lentament i a la suite, tancada i barrada, dia a dia, s’anaven amuntegant les ampolles buides de Yamazaki, de Château Lafite Rothschild, de Louis Roederer Cristal, les llandes de caviar iranià, de tòfona i salmó, els meus propis vòmits, els meus excrements, la meua tristor enganxifosa i amarga com el sèver...
Dies, setmanes, d’anar desfent-se mentre el vaixell s’endinsava ara en la gola d’un fiord, ara temptava rutes entre les constel·lacions, ara penetrava la foscor d’una fosa abissal, ara es transformava en la llegendària Keto per anunciar vehement i terrorífica la mort. Dies, setmanes, mesos coent-me en la meua pena en absoluta solitud, jo, Ron, el mil hòmens de Boston, convertit a penes en un cos macilent i esprimatxat, trencadís com un branquilló.
No em pregunteu com vaig fer cap ací, a la vostra merdosa ciutat. No em pregunteu com em van desnonar de la meua suite, com em van desposseir de tot, com vaig poder arribar a aquest punt que ara habite al cel ras, sobre un llit de formigó fred.
Als matins em desperten les botzines dels grans mercants, dels grans creuers invasors, la cridadissa de les gavines violentes mentre els tripulants dels Dilbar, Indian Empress, Valerie, Alexander... trafeguen a les cobertes perquè tot estiga al gust dels amos del món.
No vulgueu saber res de mi ni es compadiu tampoc quan guaiteu al cap de l’espigó a endevinar en l’horitzó quin serà el vostre futur. No em mireu. Penseu només que soc un home buit com una figureta de xocolata que persegueix dins del somni del drac un beuratge per guarir aquesta buidor verinosa que tothora ocupen les pors. I si de cas us pregunten per mi digueu que soc en Ron, el passatger més ric del Princess Wanda.