Tots els problemes de la diplomàcia espanyola amb Donald Trump

La diplomàcia espanyola, com la de la major part de les cancelleries europees, esperava Hillary Clinton. Però a mesura que avançava la nit del 8 de novembre, va quedar clar que qui vindria a sopar seria un convidat inesperat. La irrupció de Donald Trump ha causat estupor en els cercles governamentals espanyols. Al Palau de Santa Cruz, l’històric casalot que és la seu del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, en el vell Madrid, no se’n saben avenir.

El govern espanyol ha compartit amb la resta de socis de la Unió Europea el desconcert per la victòria trumpiana. En un primer moment, la majoria d’analistes considerava que el simple contacte amb la realitat del poder començaria a canviar l’actitud del nou president dels EUA. Però s’obre pas la tesi que l’era Trump, sigui llarga o breu, serà dura i forçarà els governs europeus a reaccionar. Ja ho estan fent. L’executiu espanyol, que s’ha mogut fins ara dins de l’ortodòxia més previsible en les relacions internacionals, haurà de calcular els seus moviments.   

Un començament preocupant

Pere Vilanova, catedràtic de Ciència Política de la UB i ex-director de la divisió d’afers estratègics i de seguretat del Ministeri de Defensa (2008-10), fa una diagnosi crua de les primeres passes de l’Administració Trump: “En només onze dies han passat coses que no havien succeït mai a la presidència. Estem davant d’un personatge imprevisible, i la política internacional no du bé la imprevisibilitat”. I defineix el nou president amb una frase: “Trump no sap tot el que no sap i pren decisions com si ho sabés tot”.    

Trump va trigar quasi cinc setmanes a conversar telefònicament amb Rajoy. No va ser fàcil, ja que el nou president va parlar abans amb desenes de dirigents mundials. Tot un senyal de la poca química que hi ha entre tots dos i que els esdeveniments no fan preveure que millori gaire. 

El mur força Rajoy a distanciar-se de Washington

Les relacions difícils amb la UE que Trump ha explicitat sense manies ja apunta a tensions també amb Madrid. Europa, després del Brexit, serà un dels punts calents en la política exterior de Washington. Però de tots els elements preocupants dels primers dies de Trump, si n’hi ha hagut un que ha obligat la diplomàcia espanyola a moure’s, ha estat la crisi amb Mèxic. Després de la decisió de construir el mur a la frontera i la conversa telefònica entre Trump i el president mexicà Enrique Peña Nieto, amb l’anul·lació de la visita prevista d’aquest a Washington, Espanya no podia ser neutral.    

Les primeres declaracions de Rajoy sobre la decisió d’aixecar el mur van voler ser suaus i potser pensant també més en Catalunya (“no m’agraden els vetos ni les fronteres”). Però la ferida oberta entre els EUA i Mèxic és massa evident, com ho són els interessos econòmics espanyols a Mèxic. El ministre d’Economia, Luis de Guindos, va declarar fa uns dies que “Espanya sempre estarà amb Mèxic” i en les darreres hores, Rajoy ha trucat a Peña Nieto per mostrar-li la seva solidaritat. En aquesta conversa, el president espanyol s’ha ofert per ajudar com a mitjancer. A la Moncloa són conscients, però, que poden haver-hi molts problemes amb la nova Administració.

Més despesa en defensa?

Pere Franch, professor de Periodisme i Relacions Internacionals de la Blanquerna (URL), explica a NacióDigital que “la relació entre l’estat espanyol i els EUA dels darrers anys ha tingut com a punt essencial l’acord entorn les bases de Rota (Cadis) i Morón de la Frontera (Sevilla). Són peces clau per a la presència dels EUA a la Mediterrània i el nord d’Àfrica”.

Va ser el 2011 quan l’Administració Obama va aconseguir de l’executiu de Rodríguez Zapatero l’establiment de quatre destructors a Rota, que formen part de l’estratègia de defensa antimíssils nord-americana. L’any 2012 es van instal·lar els destructors, ja amb Rajoy a la Moncloa. Alhora, es va anar ampliant la xifra de marines a Morón de la Frontera fins a 2.500. Després de l’atac a l’ambaixada nord-americana a Bengasi (Líbia), l’interès a reforçar les bases a l’estat espanyol ha estat encara major.

Les bases són una bona carta pel govern espanyol i una garantia que Washington no tensarà les relacions. Però Trump és imprevisible. Ha exigit dels aliats que facin més esforç en defensa, el que podria suposar una pressió sobre l’estat espanyol, amb un 0,9% del PIB en defensa, una xifra menor a la de la majoria de països que pertanyen a l’OTAN. Hi ha temor a Madrid sobre les intencions que pugui tenir el nou mandatari nord-americà en aquest àmbit. Potser per això, Rajoy ja pensa en quin pot ser el perfil ideal del nou ambaixador a Washington. Potser Pedro Morenés, ex-ministre de Defensa i vinculat a la indústria militar? És un dels noms que circulen a Santa Cruz.    
 
La por als aranzels

Pere Franch adverteix sobre un nou àmbit de conflicte, potser més immediat: “Un dels efectes de la nova política comercial nord-americana de tipus proteccionista pot afectar negativament els intercanvis entre l’estat espanyol i els Estats Units. El balanç comercial ja no és positiu, i només faltaria que s’imposessin més aranzels”.

Sobre els sacsejos que pot donar la política aranzelària, Pere Vilanova es declara confiat en el líder xinès: “El president Xi Jinping està compromès amb l’obertura comercial i amb les regles internacionals d’intercanvi, establerts en el si de l’Organització Mundial del Comerç”. Pels temps que vénen, Vilanova expressa la seva esperança en dos líders mundials: Xi i Angela Merkel.

Després del gir d’Aznar, conservadorisme

Vilanova considera que “hi ha hagut força continuïtat en la política exterior espanyola de Rodríguez Zapatero a Mariano Rajoy. L’actual president ha seguit tot una tradició de la diplomàcia que és la gestió de les obligacions dels estats”. Això continuarà, segons ell. El canvi en el Ministeri d’Exteriors, de José Manuel García Margallo a Alfonso Dastis tampoc no suposarà cap canvi: “A més, tant García Margallo com Dastis són dues persones que van fer part de la seva carrera a les institucions europees”. L’actual ministre va ser representant d’Espanya davant de la UE durant cinc anys.        

Per Vilanova, “amb José María Aznar, es va produir una ruptura en la política exterior espanyola, cosa que no va passar entre els governs de Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy”. L’analista recorda la fractura que es va produir en el si mateix de la UE davant la guerra de l’Iraq entre l’Espanya d’Aznar i el Regne Unit de Tony Blair, per una banda, i França i Alemanya per l’altra. Allò va permetre a Donald Rumsfeld, el cap del Pentàgon, parlar d’un xoc entre la nova i la vella Europa.

Amb Obama, relacions correctes i prou

Després dels primers temps de Rodríguez Zapatero, amb la retirada de l’Iraq, les relacions van anar recuperant la normalitat, el que va ser un fet amb Barack Obama. Però Pere Vilanova defineix la relació entre Madrid i Washington com a “correcta”. I prou. De fet, amb Obama es va produir un gir clar cap al Pacífic, mentre les relacions amb Europa van passar a segon terme. L’estat espanyol va patir això d’una manera molt gràfica. Hi va haver molt poques visites d’alts càrrecs dels EUA a Madrid. I malgrat els intents de Rajoy, Obama només va visitar Espanya en el tram final del seu mandat, el 9 de juliol passat.

Obama sí que va tenir un gest envers el govern espanyol quan, en el transcurs de l’entrevista mantinguda amb el rei Felip VI el setembre del 2015, va fer unes declaracions apostant per “una Espanya forta i unida” que la diplomàcia espanyola es va encarregar d’interpretar com d’un avís contra el procés català.   

Vilanova i Franch coincideixen en què l’extremisme de Donald Trump obligarà a un sempre excessivament prudent Rajoy a mullar-se en política internacional. Per Vilanova, “Rajoy s’alinearà amb el Consell Europeu i Berlín”. Franch també considera que “no es desmarcarà del nucli dur de la UE com va fer Aznar”. Amb tot, troba que “la comunitat internacional, en general, està responent amb massa suavitat al nou president. Caldria plantar-hi cara. I l’actitud del govern de Rajoy és massa tímida. Hauria d’aixecar més la veu”.