16
d'abril
de
2017, 08:30
Actualitzat:
21:00h
El proper 20 d'abril farà tres mesos de la presa de possessió de Donald Trump com a 45 president dels Estats Units, tot i que sembla que hagi passat molt més temps. En aquestes setmanes s'han succeït crisis de tot ordre i el govern ha estat sotmès a fortes batzegades, amb cessaments i nominacions en totes les àrees. La sensació de caos intern, de contradiccions flagrants en les declaracions dels diferents responsables i el pols que protagonitzen clans i faccions en el si de l'executiu ha quedat en evidència. La Casa Blanca és, a menys de noranta dies de la inauguració de Trump, un House of cards en què tots els actors, en aquest cas reals, juguen sense regles per l'únic objectiu: el poder.
El llistat d'esdeveniments protagonitzat per Trump en tan poc temps és prolífic: en política interna, es va estrenar amb l'intent, a través d'ordres executives, de canviar la política migratòria i vetar l'entrada als EUA de persones provinents de diferents països musulmans, decisions que van ser aturades per manament judicial. Tot seguit, va llançar-se a la batalla per fer aprovar la llei alternativa a l'Obamacare, que va acabar amb la retirada ignominiosa del projecte per no perdre una votació a la Cambra de Representants. En canvi, ha vist aprovar pel Senat la designació de Neil Gorsuch al Tribunal Suprem.
En el front exterior, va començar amb gestos hostils envers la Xina i d'aproximació amb Taiwan. L'anunci de fer el mur amb Mèxic va obrir una crisi diplomàtica amb el govern de Peña Nieto. Va decidir sortir de l'Acord Transpacífic, que es va signar l'any passat. Va respondre a un atac amb armes químiques perpetrat pel règim sirià contra la zona rebel amb un bombardeig sobre posicions sirianes, obrint una crisi profunda amb Rússia. I tot amanit amb atacs a la premsa, especialment la CNN i els diaris The New York Times i The Washington Post.
Les primeres passes de l'Administració Trump han estat molt erràtiques. En part, això respon a la tensió entre diverses tendències i grups que estan en pugna a l'entorn de Trump des del dia de les eleccions. Les disputes són diverses i ocupen totes les branques de l'executiu i la seva relació amb el Congrés.
Steve Bannon, en hores baixes. Foto: EP
Tres faccions enfrontades al despatx oval
Són normals les tensions entre la Casa Blanca, la secretaria d'Estat i el Pentàgon, gelosos de les seves atribucions. Però ja ho és menys que dins mateix de la Casa Blanca es visqui un pols entre diferents faccions. En aquests moments, a l'entorn del despatx oval estarien provant forces tres faccions.
El sector alt-right. D'una banda, el que representa Stephen Bannon, conseller estratègic de Trump i exponent del moviment alt-right, la dreta extrema que es va anar arrecerant amb el magnat durant la campanya electoral. Bannon va aparèixer com l'home fort a la Casa Blanca en les setmanes inicials. La seva entrada al Consell Nacional de Seguretat (NSC) va agafar desprevingut el Congrés i la resta de l'equip presidencial. Antic editor deBreitbart News, digital ultra, Bannon no tenia un perfil per ser en el nucli dur de la seguretat nacional. Però la seva sortida del NSC ha estat el senyal d'un declivi polític. A prop de les posicions de Bannon hi ha un altre conseller presidencial, Stephen Miller, un jove activista republicà.
Els homes del partit. Rience Priebus va ser designat cap del gabinet de Trump com a concessió envers la direcció del Partit Republicà. Priebus era president de la formació i se'l considera un home de Paul Ryan, president de la Cambra, amb males relacions amb Trump. Des del començament hi ha hagut un pols entre ell i Bannon. El cap de gabinet a la Casa Blanca és qui controla l'agenda i l'accés al president. Priebus no se n'està sortint. Tampoc ha tingut èxit per assegurar l'aprovació per la Cambra de la proposta de llei sanitària, tot i que com a president que ha estat dels republicans coneix a fons els congressistes del seu partit.
El gendríssim. Jared Kushner, casat amb la filla preferida de Trump, Ivanka, està guanyant la partida pel poder dins del despatx oval. Conseller presidencial, fill d'una família jueva de Nova York, demòcrata durant molts anys, Kushner és l'home en qui els sectors influents a Washington confien per posar ordre a una presidència caòtica. El lligam familiar el blinda i apareix com a guanyador enfront d'un Priebus i un Bannon debilitats. Pren força el relat d'un Kushner suposadament "centrista" enfront del sector més extremista dels trumpians. Sigui cert o no, ha col·locat com a cap del Consell d'Economia l'expresident de Goldman Sachs Gary Cohn, que és demòcrata. També està alineat amb ell Dina Powell, que ha entrat en el Consell Nacional de Seguretat i prové també de Goldman Sachs.
La pugna per dirigir la política exterior
El protagonisme de Kushner en tots els àmbits de la política de l'Administració està obrint un altre front, en aquest cas amb el secretari d'Estat, Rex Tillerson. Empresari destacat, però sense experiència en política exterior, expresident de la petroliera Exxon Mobil, amb bones connexions amb Moscou, ja va rebre la primera bufetada quan va proposar com a número dos el veterà Elliott Abrams, un republicà que havia col·laborat amb altres administracions i que va ser molt crític amb la campanya de Trump. La Casa Blanca va vetar Abrams. Però Tillerson es troba ara amb una diplomàcia paral·lela, la que fa el gendre del president.
Trump va encarregar a Kushner que s'aboqués en les relacions amb Israel, ja que té bona entrada amb l'entorn del primer ministre Beniamin Netanyahu. Però la realitat és que no hi ha tema de política internacional en què no vulgui intervenir. Ha mantingut contactes amb el govern mexicà en plena polèmica sobre el mur, va ajudar a preparar la trobada de Trump amb el president xinès Xi, una cimera clau de la qual es va mantenir Tillerson apartat. I acaba de tornar d'una visita a l'Iraq.
No és el primer cop que un secretari d'Estat es troba "competint" per dirigir la política exterior amb altres membres de l'executiu. Kushner s'està convertint en el "Kissinger" de Trump. Qui va ser conseller de Richard Nixon els anys setanta, va acabar marginant el secretari d'Estat d'aleshores, Bill Rogers, i dirigint de facto la diplomàcia, fins que finalment es va fer amb la secretaria directament. Acceptarà Tillerson fer de Rogers?
Pols entre generals
Trump es va envoltar de generals des de l'inici del seu mandat. El que semblava més influent era Michael Flynn, que havia assessorat en la seva campanya electoral i que era conegut per les seves posicions dures en temes com la relació amb l'Iran i la tortura. Flynn va ser nomenat per dirigir el Consell Nacional de Seguretat, però les investigacions sobre la intervenció de Moscou en el procés electoral li van costar cares.
Quan es van fer públics els informes dels serveis d'intel·ligència que demostraven que Flynn s'havia reunit amb l'ambaixador rus a Washington i que havia mentit sobre els seus lligams amb el Kremlin, el general va haver de dimitir. Trump va designar un altre militar, H.R. McMaster, per substituir-lo. A diferència de Flynn, però, McMaster és un general pragmàtic, poc amic de les sortides de to i adscrit a l'escola realista en política exterior. I es pot entendre bé amb l'altre general rellevant del govern, James Mattis, cap del Pentàgon.
Les agències de seguretat recuperen la iniciativa
La caiguda de Flynn va suposar l'inici d'un gir a l'Administració, que ja es veurà si té continuïtat. McMaster ha forçat la sortida de Bannon del Consell Nacional de Seguretat, però també ha aconseguit un altre moviment de fons: el retorn a l'organisme del cap de la junta d'estat major, el general Joseph Dunford, i del responsable de l'Agència de Seguretat Nacional, Dan Coats. Tots dos havien estat apartats de manera incomprensible quan es va formar el nou Consell el gener passat.
La tensió entre Trump i la comunitat d'intel·ligència -arran de les sospites sobre el vincle de la campanya republicana amb Rússia- pot estar al darrere de la decisió de situar Bannon al Consell i fer-ne fora Coats. Però les tornes han canviat i ja té cadira al NSC. Dan Coats és un republicà d'Indiana, conservador moderat, que es va resistir a donar suport a Trump i que és conegut per ser partidari d'una política de fermesa amb Moscou.
El llistat d'esdeveniments protagonitzat per Trump en tan poc temps és prolífic: en política interna, es va estrenar amb l'intent, a través d'ordres executives, de canviar la política migratòria i vetar l'entrada als EUA de persones provinents de diferents països musulmans, decisions que van ser aturades per manament judicial. Tot seguit, va llançar-se a la batalla per fer aprovar la llei alternativa a l'Obamacare, que va acabar amb la retirada ignominiosa del projecte per no perdre una votació a la Cambra de Representants. En canvi, ha vist aprovar pel Senat la designació de Neil Gorsuch al Tribunal Suprem.
En el front exterior, va començar amb gestos hostils envers la Xina i d'aproximació amb Taiwan. L'anunci de fer el mur amb Mèxic va obrir una crisi diplomàtica amb el govern de Peña Nieto. Va decidir sortir de l'Acord Transpacífic, que es va signar l'any passat. Va respondre a un atac amb armes químiques perpetrat pel règim sirià contra la zona rebel amb un bombardeig sobre posicions sirianes, obrint una crisi profunda amb Rússia. I tot amanit amb atacs a la premsa, especialment la CNN i els diaris The New York Times i The Washington Post.
Les primeres passes de l'Administració Trump han estat molt erràtiques. En part, això respon a la tensió entre diverses tendències i grups que estan en pugna a l'entorn de Trump des del dia de les eleccions. Les disputes són diverses i ocupen totes les branques de l'executiu i la seva relació amb el Congrés.
Tres faccions enfrontades al despatx oval
Són normals les tensions entre la Casa Blanca, la secretaria d'Estat i el Pentàgon, gelosos de les seves atribucions. Però ja ho és menys que dins mateix de la Casa Blanca es visqui un pols entre diferents faccions. En aquests moments, a l'entorn del despatx oval estarien provant forces tres faccions.
El sector alt-right. D'una banda, el que representa Stephen Bannon, conseller estratègic de Trump i exponent del moviment alt-right, la dreta extrema que es va anar arrecerant amb el magnat durant la campanya electoral. Bannon va aparèixer com l'home fort a la Casa Blanca en les setmanes inicials. La seva entrada al Consell Nacional de Seguretat (NSC) va agafar desprevingut el Congrés i la resta de l'equip presidencial. Antic editor deBreitbart News, digital ultra, Bannon no tenia un perfil per ser en el nucli dur de la seguretat nacional. Però la seva sortida del NSC ha estat el senyal d'un declivi polític. A prop de les posicions de Bannon hi ha un altre conseller presidencial, Stephen Miller, un jove activista republicà.
Els homes del partit. Rience Priebus va ser designat cap del gabinet de Trump com a concessió envers la direcció del Partit Republicà. Priebus era president de la formació i se'l considera un home de Paul Ryan, president de la Cambra, amb males relacions amb Trump. Des del començament hi ha hagut un pols entre ell i Bannon. El cap de gabinet a la Casa Blanca és qui controla l'agenda i l'accés al president. Priebus no se n'està sortint. Tampoc ha tingut èxit per assegurar l'aprovació per la Cambra de la proposta de llei sanitària, tot i que com a president que ha estat dels republicans coneix a fons els congressistes del seu partit.
El gendríssim. Jared Kushner, casat amb la filla preferida de Trump, Ivanka, està guanyant la partida pel poder dins del despatx oval. Conseller presidencial, fill d'una família jueva de Nova York, demòcrata durant molts anys, Kushner és l'home en qui els sectors influents a Washington confien per posar ordre a una presidència caòtica. El lligam familiar el blinda i apareix com a guanyador enfront d'un Priebus i un Bannon debilitats. Pren força el relat d'un Kushner suposadament "centrista" enfront del sector més extremista dels trumpians. Sigui cert o no, ha col·locat com a cap del Consell d'Economia l'expresident de Goldman Sachs Gary Cohn, que és demòcrata. També està alineat amb ell Dina Powell, que ha entrat en el Consell Nacional de Seguretat i prové també de Goldman Sachs.
El gendre del president, Jared Kushner, està esdevenint el personatge més poderós. Foto: EP
La pugna per dirigir la política exterior
El protagonisme de Kushner en tots els àmbits de la política de l'Administració està obrint un altre front, en aquest cas amb el secretari d'Estat, Rex Tillerson. Empresari destacat, però sense experiència en política exterior, expresident de la petroliera Exxon Mobil, amb bones connexions amb Moscou, ja va rebre la primera bufetada quan va proposar com a número dos el veterà Elliott Abrams, un republicà que havia col·laborat amb altres administracions i que va ser molt crític amb la campanya de Trump. La Casa Blanca va vetar Abrams. Però Tillerson es troba ara amb una diplomàcia paral·lela, la que fa el gendre del president.
Trump va encarregar a Kushner que s'aboqués en les relacions amb Israel, ja que té bona entrada amb l'entorn del primer ministre Beniamin Netanyahu. Però la realitat és que no hi ha tema de política internacional en què no vulgui intervenir. Ha mantingut contactes amb el govern mexicà en plena polèmica sobre el mur, va ajudar a preparar la trobada de Trump amb el president xinès Xi, una cimera clau de la qual es va mantenir Tillerson apartat. I acaba de tornar d'una visita a l'Iraq.
No és el primer cop que un secretari d'Estat es troba "competint" per dirigir la política exterior amb altres membres de l'executiu. Kushner s'està convertint en el "Kissinger" de Trump. Qui va ser conseller de Richard Nixon els anys setanta, va acabar marginant el secretari d'Estat d'aleshores, Bill Rogers, i dirigint de facto la diplomàcia, fins que finalment es va fer amb la secretaria directament. Acceptarà Tillerson fer de Rogers?
Pols entre generals
Trump es va envoltar de generals des de l'inici del seu mandat. El que semblava més influent era Michael Flynn, que havia assessorat en la seva campanya electoral i que era conegut per les seves posicions dures en temes com la relació amb l'Iran i la tortura. Flynn va ser nomenat per dirigir el Consell Nacional de Seguretat, però les investigacions sobre la intervenció de Moscou en el procés electoral li van costar cares.
Quan es van fer públics els informes dels serveis d'intel·ligència que demostraven que Flynn s'havia reunit amb l'ambaixador rus a Washington i que havia mentit sobre els seus lligams amb el Kremlin, el general va haver de dimitir. Trump va designar un altre militar, H.R. McMaster, per substituir-lo. A diferència de Flynn, però, McMaster és un general pragmàtic, poc amic de les sortides de to i adscrit a l'escola realista en política exterior. I es pot entendre bé amb l'altre general rellevant del govern, James Mattis, cap del Pentàgon.
Trump i el seu assessor de seguretat nacional, H.R. McMaster. Foto: EP
Les agències de seguretat recuperen la iniciativa
La caiguda de Flynn va suposar l'inici d'un gir a l'Administració, que ja es veurà si té continuïtat. McMaster ha forçat la sortida de Bannon del Consell Nacional de Seguretat, però també ha aconseguit un altre moviment de fons: el retorn a l'organisme del cap de la junta d'estat major, el general Joseph Dunford, i del responsable de l'Agència de Seguretat Nacional, Dan Coats. Tots dos havien estat apartats de manera incomprensible quan es va formar el nou Consell el gener passat.
La tensió entre Trump i la comunitat d'intel·ligència -arran de les sospites sobre el vincle de la campanya republicana amb Rússia- pot estar al darrere de la decisió de situar Bannon al Consell i fer-ne fora Coats. Però les tornes han canviat i ja té cadira al NSC. Dan Coats és un republicà d'Indiana, conservador moderat, que es va resistir a donar suport a Trump i que és conegut per ser partidari d'una política de fermesa amb Moscou.