Hi ha pocs elements més característics del paisatge de Llobera, amb la seva silueta trencada pel pas del temps i dels conflictes que han marcat la nostra història, que la Torre de Peracamps. El diumenge 16 de juny, després d’uns mesos d’obres, se’n va inaugurar la restauració, amb un acte molt concorregut. Aquesta, impulsada per l’Ajuntament de Llobera i finançada pel Departament de Cultura, la Diputació de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs, ha consistit en la consolidació de l’estructura de la torre per garantir-ne la preservació i la instal·lació d’una estructura metàl·lica a la part interior que permet accedir, a través d’una escala, fins a dalt de tot, on s’ha instal·lat un mirador de 360º amb unes impressionants vistes de la zona.
En les diferents intervencions que es van fer durant els parlaments de l’acte inaugural es va remarcar la importància del patrimoni històric en la conformació de la identitat d’un lloc i de la necessitat de protegir-lo i donar-lo a conèixer. A part, es va comptar amb un concert de Montserrat Isanta i Eduard Gener i d’un tast de productes de proximitat de Bec d’Or, del Forn de Pa Guerres i del Celler del Miracle.
Una torre mil·lenària amb encara moltes incògnites
Tal i com va explicar Joan Manchón, l’arqueòleg que ha fet l’estudi històric de la torre durant el procés de restauració, encara tenim moltes incògnites de l’origen de les torres com la de Peracamps. Si bé el relat més sentit fins ara era que formaven part de la línia fronterera entre els comtats catalans i Al-Àndalus, les proves fetes a torres com la de Vallferosa han demostrat que eren anteriors a l’establiment de la frontera en aquestes terres, i han obert noves incògnites sobre el seu origen i funció. Els experts apunten a una funció de control del territori i dels camins de pas per part dels habitants de la zona, dels que tenim força evidències arqueològiques amb restes de poblaments i tombes excavades a la roca.
En tot cas la torre, d’estructura rectangular, probablement no era un edifici solitari, sinó que tenia edificacions annexes. Després de la Guerra de Successió fou mig enderrocada degut a l’edicte borbònic que obligava a enderrocar les fortificacions de Catalunya per evitar focus de resistència, i, entre 1837 i 1840 va ser testimoni dels enfrontaments entre carlins i liberals de la Primera Guerra Carlina. D’aquests el més important dels quals fou la Batalla de Peracamps de 1840, on una columna d’11.000 soldats isabelins s’enfrontà a les partides carlines fortificades en diverses masies de la zona. Amb la victòria dels primers fou un dels últims fets d’armes d’aquest conflicte a Catalunya.