Fa no gaire més d'una setmana, ens assabentàvem de l'horrible presumpte delicte comès per Íñigo Errejón. I dic presumpte per no faltar a la llei. Però des de fa més dun any i mig se sabia que aquest presumpte delinqüent, a qui li agradava fora mida sortir de nit i beure alcohol, tenia per costum, abusant del seu poder (que és una altra variable freqüent en aquests perfils delictius), assetjar sexualment a dones.
En el primer cas que es coneix (no sabem si n'hi havia hagut d'anteriors que no es manifestessin), se li va demanar a la noia que no digués res pel destacat paper polític que l'energumen ostentava.
Un delicte és un delicte tant si el comet el rei d'Espanya com un mileurista. La diferència: el primer no és condemnat i el segon sí. Perquè vivim en un país que permet una injustícia flagrant a molts nivells.
El cas és que la noia va callar. Com tants d'altres milers de dones que han callat al llarg de tota la història (si abans no les han matades perquè no parlessin).
Cristina Fallàrás, a part de novel·lista, molt reconeguda periodista feminista, l'abril del 2018 va llançar el hashtag #Cuéntalo. I va generar uns tres milions de tuits. Més de 50.000 eren testimonis de violacions i assetjaments.
En aquests moments, ja ha denunciat que ella ha rebut setze relats de dones que acusen Ínigo Errejon. I els que no sabem i no sabrem.
Només l'actriu Elisa Mouliaá i Aída Nizar (de Gran Hermano) han presentat una denúncia formal a la policia. Què està passant? Per què no denuncien totes?
Setze abusos de poder amb assetjament sexual són setze delictes que cal culpar i castigar severament.
Pertanyem a una societat tan podrida que, tot i saber-se que Errejón tenia per costum reincidir en el delicte sexual, no se'l va apartar de la primera línia. No sols no se li van suspendre tots els càrrecs sinó que fins i tot ja sent de domini públic el seu delicte, encara se li van permetre declaracions sobre el tema de l'habitatge. És a dir: encara tenia un micròfon per parlar com si fos un ciutadà exemplar. D'un partit de dretes no ens hauria sortit gaire dels marges, però de Podem, un partit d'esquerres que es declara intencionadament feminista, fa tant de mal que ensorra qualsevol voluntat de respecte per la política i la justícia actual.
Errejón és del tot culpable però tots els polítics i juristes que l'envolten també són culpables. Aquests delictes no es perpetrarien amb la impunitat dels comesos per Errejón si ells no ho haguessin permès. La impunitat estructural permet delinquir de manera reincident.
Per fer-ho més abominable, Errejón va escriure una carta de dimissió en la que es mostrava víctima de la seva addicció al sexe. Una malaltia (que lamento molt), cal curar-la. I ningú no pot estar a primera línia política fins que els seus actes no siguin delictes contra terceres persones.
I és que casos així ens fan adonar de la urgent necessitat de depurar jutges i polítics. En què volem que cregui el jovent vivint aquests abusos?