A Catalunya hi ha més de 257.000 famílies monoparentals. El 80% d'aquestes famílies tenen com a cap a la mare. I d'aquestes, 37.680 corren risc de pobresa. 37.680 són moltes dones que, a més a més de la desgràcia que han de viure i capejar, es veuen abocades a la pobresa. I a les altres desgràcies que també se'n deriven.

De mares solteres n'hi ha de molts tipus. Cada vegada hi ha més dones que, tenint un nivell professional bo i amb recursos econòmics suficients, es llancen soles a la maternitat. Aquestes s'ho poden permetre. Però també n'hi ha que s'hi arrisquen amb recursos més escassos. Són molt de lloar. La majoria d'elles, però, sense el suport incondicional dels pares, no se'n sortirien.

Hi ha un altre tipus de dones ―les que han de viure soles amb les seves criatures, sense quasi recursos econòmics i sense xarxa de suport―, que no tenen altre remei que lluitar soles. I és molt dur, injust, cruel, dolorós... Aquestes dones pateixen un risc de pobresa del 39%, el doble que el de la població en general.

Tres són les causes principals de dones soles al càrrec de criatures tingudes en comú: la viduïtat, l'empresonament de la parella i l'abandonament de l'home/pare. Un home que va acceptar tenir fills però que es desentén de fer de pare.

De cap d'aquestes tres opcions, ella n'és responsable però en paga unes conseqüències extremes. L'home que abandona la llar i negligeix les seves responsabilitats econòmiques i emocionals està infligint violència masclista. I aquesta violència és un delicte que ha de ser castigat de manera tan dura com la desgràcia que infligeix a les seves víctimes. I aquestes dones/mares han de ser ajudades, sense condicions, amb un grau de bona voluntat tan gran, si més no, a la desgràcia que els toca viure.

Hi ha molts homes que són capaços d'abandonar esposa i fills. Però hi ha poques dones capaces de tal barbaritat.

I la societat encara és terriblement masclista, també, en el sentit de tenir normalitzat que, per defecte, és la mare qui té cura de les criatures.

I aquestes 37.680 dones, que segur que són més, viuen en una angoixa permanent per no poder arribar a final de mes. La majoria tenen feines precàries, normalment temporals perquè sinó no poden tenir cura de les seves criatures. Segons l'informe de 2024 de l'Ajuntament de Barcelona, el 43% daquestes mares estan a l'atur.

Algunes no poden permetres productes de primera necessitat. Moltes han de reduir despeses d'alimentació. Moltes s'abstenen de comprar medicaments i de fer tractaments. Moltes han de reduir les despeses fixes de la llar. Moltes no poden fer mai vacances.

Són situacions que, inexorablement, tenen repercussions molt negatives tant en la salut física com mental de mares i criatures. I a la llarga, és converteixen en patologies.

I és què com ho hem de fer amb aquests homes que, a tort i a dret,  converteixen en desgràcia la vida d'esposes i fills? Qui actua sense responsabilitat, causant tants perjudicis a tercers, ha de veures sotmès a lleis i sancions que el controlin.