per a la dona». Aquesta és una frase de Montserrat Roig, excel·lent escriptora, periodista i entrevistadora. La seva mort prematura i la dictadura de Franco van truncar molts projectes que haurien pogut ser duna gran vàlua per a la cultura catalana.
Nascuda el 1947, als anys 70, amb 23 anys ja defensava un feminisme davantguarda ―el de la segona onada feminista―, emparada sota l’aixoplug de dones com Maruja Torres, Pilar Aymerich o Colita, només uns anys més grans que ella però companyes de lluites. Lluites per la llibertat i el feminisme.
Aquesta frase sobre el matrimoni pertany al seu llibre¿Tiempo de mujer?, publicat en castellà lany 1980.
Aquesta frase i moltes d'altres les ha publicat enguany la seva biògrafa (i especialista en el discurs femení contemporani a Espanya), Betsabé García, en un recull de textos teòrics sobre el feminisme titulat Món hetero.
Segons l'autora, Roig ens parla de dones «pastades del fang tenebrós del franquisme, del masoquisme mongívol, de la por dels anys joves» i arrosseguen una herència «d'una extrema violència institucional, física i moral».
Roig i la seva generació es rebel·laven, amb les seves reivindicacions, contra lheteropatriarcat. Franco els havia manllevat els pocs drets que havien aconseguit durant la Primera República. I, amb maldat, va restablir el Codi Civil del 1889!!! amb el qual, entre altres, les dones casades necessitaven el permís del seu marit per tenir passaport, obrir un compte bancari, administrar béns i treballar. I era el marit qui rebia el salari. Aquesta llicència no es va abolir fins al 1975, poc abans de la mort del dictador.
El Generalísimo li tenia por a la Collares? Don li sortia tant dodi a les dones?
La frase del títol: «El matrimoni és el principi de la mort per a la dona» expressa la seva oposició al concepte del matrimoni tradicional i sentén perfectament dins del seu context. Les dones havien de renunciar a elles mateixes. Sels moria pràcticament tot. La mort de què ens parla Roig no és una mort física ni real, sinó simbòlica ―psíquica, emocional...―, que també mata. Ha matat molt i encara matarà.
Nascudes onze anys més tard que la Roig, les dones de la meva generació encara en van patir moltes d’aquestes males conseqüències del franquisme, del catolicisme... quan van casar-se.
Eren dones professionals com els seus marits però varen ser víctimes, també, de la dominació masculina. Treballàvem fora de casa però, sense necessitar el permís del marit ―i cínicament plantejat quasi com una heroïcitat―, havien de mantenir la casa tant perfecta com la de les seves mares; havien de saber fer quiche de porro, pastís de formatge, bullabessa..., sense oblidar lactivitat esportiva i cultural... I ja shavien encarregat daconseguir que pensessin que eren fantàstiques per regalar la seva vida als altres. Allò del, per exemple: «cuinar per als que estimo» Que no les estimen, a elles?
I és que moltes dones, lluitant per aconseguir aquests estàndards imposats pels homes que representa que se les estimen, hi van deixar la pell i segueixen deixant-li. I ara (abans no es deia), ja sabem que molts homes maten les seves esposes estimades.