Amb uns quants anys a l’esquena, he vist un bon nombre de personatges, imbuïts d’una tossuda resistència a acceptar la realitat. Es penós i contraproduent per a ells /elles, i pel seu entorn. Dic això, a la vista del resultat del primer dels debats entre el president dels EUA, Joe Biden i el candidat i ex president Donald Trump. L’interès no estava en què dirien i com ho dirien, sinó en quin moment podien, un i altre, caure en símptomes de decadència. Trist, molt trist. I parlem de la primera potència mundial.
No hem de caure en generalitzacions, però l’edat és un element bàsic per exercir determinades funcions. No és el mateix treballar físicament, que mentalment. I no és el mateix continuar actiu que quedar inactiu totalment. En el terme mig, sol haver-hi la solució. He treballat amb persones grans que tenien un esperit jove, i amb joves que semblaven vells.
Ara bé, tot té uns límits, i s’ha de saber reduir activitat, en funció de l’edat i les capacitats físiques i mentals. El que no pot ser és resistir-se al relleu, per no acceptar la disminució de facultats, sobretot si s’està al capdavant d’algun organisme, entitat o administració, que poden sortir-ne perjudicades per culpa de la ineficiència del capdavanter. Per això, es posen edats de jubilació, algunes de les quals amb possibilitats d’allargament, si es demana. En altres casos, la decisió ha de venir de la mateixa persona, o de l’entorn en que es mou. Penso en empreses, despatxos professionals, autònoms, etc.
Tornant al principi, el que sí preocupa és quan la resistència a plegar, es converteix en un problema de primer ordre. No s’entén la tossuderia, la resistència, la il·lògica negativa a buscar un candidat alternatiu al president Biden. Costa de creure que un Partit com el Demòcrata no pugui trobar un candidat o candidata, amb prou formació i preparació com per oferir al poble americà. Potser ara, a la vista del resultat del debat del dia 28 de juny, s’hi veuran obligats, però és incomprensible quan es tracta de l’Estat ,més poderós del món.
I cosa semblant haurien de fer els Republicans, a la vista dels immensos conflictes judicials del seu candidat, i que al cap i a la fi, tampoc és cap jovenet, al costat de Biden. Vol donar sensació de poder saltar i ballar, però la diferència d’edat és mínima, de manera que en qualsevol moment, li poden venir les mateixes deficiències que afecten el seu contrincant.
Jo crec que els passos donats en el nostre entorn immediat, van en la bona direcció. Es evident que l’antiga jubilació als 65 anys, era vàlida i lògica, però l’increment d’anys de vida i bon estat físic i mental, permetia allargar aquesta data, i en alguns casos permetre arribar als 70 anys, en plena activitat i en alguns casos, fins i tot, permetre el sostre dels 75.
Segur que tots tenim en el cap un bon nombre de persones conegudes que estan en bona forma, malgrat situar-se en aquestes xifres. Ara bé, en l’àmbit públic i institucional, el límit hauria de ser aquest. Almenys a les alçades que estem. Permetre aprofitar la formació, preparació i experiència de determinades persones, malgrat hagin superat les edats habituals, té la seva lògica. Però, ara i aquí, els 75 anys haurien de ser el sostre màxim d’activitat oficial. Altra cosa és el voluntariat i l’activitat formativa o experimental, que pot continuar fins que el cos o el cap aguanti.