Sovint hi dono voltes a aquest tema. Especialment perquè encara no soc capaç d'assolir l'austeritat que el meu mancat enteniment m'exigeix. I en obrir l'armari per vestir-me, per culpa de la meva coixa i manca autoestima, tinc una tendència a vestir-me com si encara tingués la regla. Dones de la meva generació, oi que els dies del sagnat, que et feien sentir bruta sí o sí, acostumàvem a empolainar-nos una mica més del compte per compensar aquella sensació?
Doncs l'empastifament s'ha acabat però jo segueixo coixa, manca... I confesso que molts dies encara necessito vestir-me com el dies vermells d'aquells temps que no enyoro.
I faig raonaments de tota mena per poder arribar a tenir a l'armari allò només necessari. Però el cap em fa males passades perquè no té prou empenta per deixar-me sortir, contenta, amb una absoluta discreció. Mea culpa. Diria que el percentatge de dones que tenim aquest problema és elevat. A l'escola, ja haurien d'anar canviant els currículums.
Hi ha uns tipus molts clars de vestimentes femenines. Que no vol dir que els homes no les tinguin, però jo no formo part del seu grup.
Les dones que es vesteixen: bàsicament tapen el seu cos, segons temporada, amb roba sense suc ni bruc. Vull dir, no desmerèixer, perquè aspiro a formar part d'aquest grup, que obren l'armari i, sense maldecaps, es posen el que hi arrepleguen. Allò que han comprat per necessari per no haver d'anar destapades. Sense mirar colors, ni textures, ni estampats...
Les dones que s'arreglen: ja mirem colors, textures, estampats... passem molta estona amb la porta de l'armari obert sense saber què triar; dubtem perquè tenim més d'una opció (amb la conseqüent pèrdua de temps) i volem que la roba ens doni aquell plus de seguretat que el cap no ens regala. Per culpa d'aquest plus, podem enfarfegar-nos més del compte. I la idea és que, en aparèixer en qualsevol lloc, es vegi abans el complement o la peça escollida, que la nostra ànima.
Les dones que s'empolainen: aquestes van tan enfarfegades que no és que no sel's pugui veure l'ànima, quasi no pots ni veure-les a elles. Porten decoracions arreu: arracades com làmpades, cinturons amb sivelles com safates, bosses de mà com cofres de tresors, anells que deixen borni el contrincant, roba plena de farbalans, randes, colors exuberants... Ep, que si van contentes, joioses elles.
Les dones que porten marques han passat èpoques diferents. Fa uns anys era més important el logo amb purpurina duna marca caríssima sobre el pit, que la roba en si. Sempre han estat símbol de poder demostrar que sobren diners per gastar en superficialitats. Per sort, ara, hi ha situacions en què portar algun d'aquests logos et fa superflu.
Les dones grans que van vestides de jovenetes, normalment, em donen ensurts: les veus pel darrere sense que es diferenciïn molt d'una joveneta però, en girar-se, tot l'arrugam proper a una pansa seca, fa el contrast pitjor i l'efecte ridícul.
I és que vestir bé, trobar aquell equilibri entre l'alegria i l'austeritat, és una fortalesa només apta per a algunes dones.