Tinc una amiga que sovint es penedeix de no quedar-se quieta al sofà a veure pel·lícules antigues, d’aquelles que abans de començar ja se’n sap el final ―perquè els bons sempre són bons i els dolents sempre dolents―, i no li alteren l'estat anímic ni amb reflexions ni amb preocupacions.

No fa gaires dies, m'explicava la seva experiència a la classe de la seva neta. Hi havia anat a explicar-los quatre coses sobre la seva feina d'infermera. Fins hi tot, els va portar la seva maleteta amb quatre estris per poder captar millor la seva atenció..

Però ni així: dos nens de quatre anys, no van saber estar asseguts ni escoltar ―dues normes ben simples i elementals―, durant els vint minuts que va durar l’explicació.

Al que va veure més inatent se’l va endur cap a la seva vora perquè l’ajudés a treure la xeringa de la maleteta. Ni així va aconseguir captar la seva atenció. Va preferir anar-sen a jugar amb les joguines de la classe que, cada dia, té a l'abast. En pocs minuts, ja va afegir-se-li un altre nen. I van començar a tirar-ho tot per terra. No van ser capaços de prestar atenció a res d'allò novedós que ella s'havia esforçat a preparar per regalar-los uns aprenentatges diferents.

En canvi, dues nenes estaven molt atentes. Fins i tot, una feia preguntes. I la majoria responien a les preguntes que els feia.

La senyoreta no es va poder permetre el gust d'escoltar la meva amiga perquè havia d'anar darrere daquells dos nens, recollint el que tiraven i intentant fer-los entendre que havien de seure i escoltar. No va poder aconseguir-ho. Aquells dos nens, d'entre una quinzena, van enredar tota l'estona. I el percentatge que signifiquen és d'un 13%.

De sempre és sabut que les noies, en general, solen ser més aplicades i complidores. Exceptuant boníssimes excepcions, elles solen tenir més bons resultats acadèmics.

Ara bé, que ja a l'educació infantil, hi hagi nens o nenes que no sàpiguen estar asseguts i escoltar durant vint minuts i, a sobre, molestant la resta de companys i entorpint la tasca de la senyoreta, és una desgràcia. Més masculina que femenina. Perquè normalment aquest patró es va arrossegant any, rere any.

Aquests nens no són així per, només, culpa seva. Qui ha fallat són els pares que no els han ensenyat aquestes normes bàsiques. Ells en són els responsables.

 I si ja sabem que ensenyar en aquestes condicions no funciona, per què no busquem altres solucions? No és prioritari poder estar assegut i escoltar abans de saber les dents que té un tauró? Seria molt demanar als pares que, quan portin els nens a escola siguin capaços de complir unes normes bàsiques?

I és que l’ensenyament públic ―el que hauria de ser igual i igualitari per a tothom―, no es pot permetre que els nens inatents perjudiquin, dia a dia, a aquells que tenen tot el dret de poder aprofitar tots els recursos que se’ls ofereixen i pels que ja estan preparats.

L’actual educació conscient hauria de fer conscients pares i docents que no és just perjudicar ningú. Per què es volen fer exàmens per tenir gossos i no s'ajuda els pares a millorar l'educació dels seus fills?