Un dels eixos temàtics principals de la iniciativa –liderada per SETEM Catalunya– ha girat entorn l'impacte que té l'activitat de les multinacionals en els treballadors i la població civil. D'una banda, la projecció de The voice of workers deixava palesa la vulneració dels drets laborals de filipins que treballen en fàbriques per a grans marques com Apple, Samsung o Dell. Per l'altra, Uchungu na Tumani. Crónica del dolor i la esperanza, ha relatat la vulneració que pateix la població congolesa.
Cobalt, estany, tàntal o tungstè són els metalls que es fan servir per fabricar els nostres aparells mòbils. El 80% de les reserves mundials es troben a la República Democràtica del Congo i el seu comerç contribueix a finançar el conflicte armat que viu el país des dels anys 90 i que afecta, principalment, el sector femení de la població i els menors.
Josep Ramon Giménez a la conferència del Mobile Social Congress, a Barcelona. Foto: Jordi Jon Pardo
L’experiència del director, Josep Ramon Giménez
"L’objectiu del documental és obrir els ulls i donar a conèixer a la gent la relació del conflicte amb les grans empreses del mòbil", explica l’autor del documental. "El Congo és un dels Estats més rics de l’Àfrica i la població veu molt poc d’aquesta riquesa", afegeix. El periodista relata que la majoria de la població està més preocupada per satisfer les seves primeres necessitats –què menjar, què vestir- que per organitzar-se per reclamar els seus drets. I en aquest cas, la dona és la que en surt més perjudicada.
El director narra que un dels grans problemes és la dificultat de canviar la mentalitat en les zones rurals tan empobrides. "La dona, en la major part de les cultures, és la víctima primera. És la que carrega amb totes les feines i la que té menys drets –ja no legals, que sí estan reconeguts en la Constitució congolesa, sinó en els costums, que és el que realment pesa en la societat i que passa per damunt de la llei", sentencia.
Miners de coure a Kolwezi, a la República Democràtica del Congo Foto: Fairphone
El paper de l’Estat congolès
"El govern del Congo viu instaurat en la corrupció i està al servei de les grans empreses", afirma Giménez. Mentre la gent treballa per la subsistència, l’Estat, encapçalat per Joseph Cabila es va mantenint. De fet, s’ha aferrat tant al poder que fins i tot la comunitat internacional "obliga" el dirigent a convocar eleccions aquest 2017. El principal interessat –segons va poder comprovar el director- és, sobretot, Ruanda, que extreu les matèries primeres com el cafè del Congo i les ven a l’exterior.
L’altre actor interessat és el dels grups armats instal·lats a les zones properes de producció, des d’on exporten il·legalment els minerals. "Si els sorgeixen necessitats d’alimentació arrasen els pobles, destrossen tot, violen les dones i sembren el pànic, per després amagar-se de nou en campaments dins el bosc". Tota aquesta inestabilitat dificulta l'establiment de les empreses transformadores i responsables socialment. "Corren el risc que el govern de la província, fins i tot el govern central vulgui que estiguin al seu servei", explica.
Dones i infants, els més vulnerables al conflicte
El documental dona veu a les protagonistes sense aprofundir massa en el dolor. Segons el president del camp de refugiats Mugunga I, Faustin Mahoro, l'any 2013, 14.000 famílies, o el que és el mateix, 54.500 persones es van traslladar a aquest camp de desplaçament intern fugint de la inseguretat que produeix la guerra. És en ells on es fa més palesa la violència que sofreixen dones i infants. "Tinc deu fills, el més petit, de quatre mesos, ha nascut d'una violació que vaig patir quan buscava llenya al bosc d'aquí fora", explica Feza Mastaki, que es troba sense notícies del seu marit des de la fugida de Masisi.
La manca de seguretat és un dels temes més preocupants d'aquests emplaçaments on grups armats roben diners i aliments de les tendes i violen les dones i nenes. Però no és l'únic. Un altre agreujant és que no tenen menjar i que els ajuts sanitaris han disminuït molt. "Al matí, quan ens llevem, cuido als més petits i els més grans surten a buscar aliments. Si no en troben, anem a dormir sense menjar", relata Kahindo Ndole, que va decidir desplaçar-se al camp ara fa dos anys amb els seus nou fills després que segrestessin el seu marit.
A l'espera que la pau es restableixi a la seva ciutat per ser retornats, mares i fills passen la jornada sense tenir res a fer. "Pateixen molt, sobretot les mares", explica el president del camp Lac Vert, Jerome Masalio. Tot i així, prefereixen viure en la indigència que tornar a viure en un lloc amb guerra. "Tornar-hi seria perillós perquè els milicians ens prendrien per espies de l'exèrcit regular", conclou Ndole.
