06
de juny
de
2017, 16:29
Actualitzat:
07
de juny,
13:33h
La ruptura entre l'administració Trump i la Unió Europea -i, de fet, amb tota la comunitat internacional- per la denúncia nord-americana de l'Acord de París pel canvi climàtic ha tornat a deixar en evidència la política exterior espanyola, que ha adoptat un perfil volgudament baix davant la trencadissa que ha suposat l'anunci de Trump.
La diplomàcia espanyola viu amb temor des de l'elecció del nou president dels Estats Units. Per un governant tan conservador, en ideologia i en tarannà, com Mariano Rajoy, cada fet imprevist és un problema difícil de gestionar. I l'elecció del magnat de Nova York és més que un fet imprevist. Per això el govern espanyol va amb peus de plom amb Washington.
1. Agafat entre dos focs
La diplomàcia espanyola ha seguit amb preocupació l'evolució de l'administració Trump des de la inauguració del mandat, el 20 de gener. No hi ha hagut cap signe d'apaivagament de la tensió generada durant la campanya de Trump en la política internacional, en quasi tots els fronts, des de la situació a la península de Corea a la crisi amb l'Iran.
L'actitud provocativa de Trump envers la UE, inclosos els seus pronòstics sobre nous abandonaments de la Unió després del Brexit, ha agafat Madrid entre dos focs. El govern de Mariano Rajoy ha optat per una actitud de sostre baix, evitant al màxim d'indisposar-se amb ningú. El president espanyol es mou en un terreny que ell considera que és estret: en cap cas contradir l'eix Berlín-París, més segur des de l'elecció d'Emmanuel Macron, però alhora no indisposar-se amb el nou titular del poder nord-americà. Una posició que es farà difícil de reconciliar.
Que Espanya juga un paper secundari en l'escena internacional és evident. La primera conversa entre Trump i Rajoy es va produir el 12 de desembre, més d'un mes després de l'elecció de Trump. Tots dos dirigents es van saludar per primer cop el 25 de maig, durant la cimera de l'OTAN. Una trobada a peu dret.
2. Acord de París: tretze hores per reaccionar
L'anunci de Trump de sortir de l'Acord de París era esperat des que, en el transcurs de la cimera del G-7, el president nord-americà es negués a afegir-se a la declaració de les altres potències industrialitzades sobre el combat contra el clima. Per això, la reacció internacional va ser immediata.
Dins de la UE, Alemanya, França i Itàlia van subscriure un comunicat de crítica en què advertien que l'acord, en contra del que havia firmat Trump, no es podia renegociar. Mentre Angela Merkel expressava el seu malestar explícitament, el president francès, Emmanuel Macron enviava un missatge contundent als nord-americans que acabava amb la frase "Tornem a fer el planeta gran de nou".
Espanya va trigar tretze hores a pronunciar-se i ho va fer d'una manera escadussera, en un tuit de Rajoy de text tou que deia que "Espanya manté el seu compromís amb l'Acord de París. La Unió Europea seguirà liderant la lluita contra el canvi climàtic en la direcció correcta". Poques hores més tard, a la fi del consell de ministres del 2 de juny, la ministra d'Agricultura i Medi Ambient, García Tejerina, intentava esmenar la plana a Rajoy anunciant que Espanya s'adheria al comunicat de Berlín, París i Roma. Però Rajoy havia aconseguit no ser dels primers a xocar amb Trump.
3. Itàlia torna a passar al davant
El comunicat conjunt d'Alemanya, França i Itàlia va suposar que, de nou, Itàlia tornés a passar al davant d'Espanya en l'escena europea. L'any 2016, tots dos estats van mantenir una mena de pols per ocupar un espai de lideratge dins del cor de la Unió, Rajoy va patir per la situació d'inestabilitat política, amb dissolució del parlament i noves eleccions generals el 26-J. Després, un cop investit Rajoy a l'octubre, Matteo Renzi va intentar vetar el president espanyol en la cimera de Berlín del novembre, que va acomiadar Barack Obama. Hi eren presents els líders d'Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia i Espanya.
El mes següent, però, amb la derrota de Renzi en el referèndum de reforma constitucional a Itàlia, el primer ministre va haver de renunciar. Paolo Gentiloni, de perfil més tecnòcrata que Renzi, el va substituir. Rajoy va poder aparèixer aleshores com un líder més consolidat, mentre Espanya semblava haver trobat l'estabilitat perduda. Però Gentiloni ha passat ara al davant d'Espanya al voler figurar com a integrant del primer cercle de defensa de l'Acord de París. I ho ha fet en un moment en què Rajoy torna a estar altre cop encerclat pels escàndols de corrupció.
4. Insolidari en el tema dels refugiats
Malgrat l'escenificació d'una relació magnífica amb Berlín i Merkel, el cert és que Espanya i Alemanya van xocar de ple en el tema de l'acollida de refugiats. L'agost del 2015, davant la proposta franco-alemanya d'establir unes quotes d'acollida, Rajoy va dir que "no" a la cancellera, insistint en el seu compromís a la proposta inicial de rebre 2.749 refugiats. Més tard, quan la majoria de països de la UE va acceptar la política de quotes, a Espanya se li van adjudicar 16.000 refugiats, que Rajoy va admetre de paraula, però que ha anat acollint en compta-gotes.
5. El somni de mediar entre Washington i Amèrica Llatina
En una conversa telefònica -la segona- entre Trump i Rajoy del febrer passat, Rajoy va explicitar al líder nord-americà el que és el somni de la política exterior espanyola: aparèixer com a possible mediador entre Washington i Amèrica Llatina. També es va oferir com a cap de pont de cara al nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Curiosament, però, no es va fer cap esment al mur que Trump vol construir amb Mèxic. Un tema en què el líder dels EUA ha insistit des del moment de la presa de possessió i que incomoda profundament Madrid, ja que Mèxic és país amic i aliat. Rajoy, però, no ha pogut ser més prudent ena quest tema. Fins i tot Luis de Guindos, ministre d'Economia, s'havia pronunciat més clarament quan, el gener passat, va dir que "Espanya està amb Mèxic".
La diplomàcia espanyola viu amb temor des de l'elecció del nou president dels Estats Units. Per un governant tan conservador, en ideologia i en tarannà, com Mariano Rajoy, cada fet imprevist és un problema difícil de gestionar. I l'elecció del magnat de Nova York és més que un fet imprevist. Per això el govern espanyol va amb peus de plom amb Washington.
1. Agafat entre dos focs
La diplomàcia espanyola ha seguit amb preocupació l'evolució de l'administració Trump des de la inauguració del mandat, el 20 de gener. No hi ha hagut cap signe d'apaivagament de la tensió generada durant la campanya de Trump en la política internacional, en quasi tots els fronts, des de la situació a la península de Corea a la crisi amb l'Iran.
L'actitud provocativa de Trump envers la UE, inclosos els seus pronòstics sobre nous abandonaments de la Unió després del Brexit, ha agafat Madrid entre dos focs. El govern de Mariano Rajoy ha optat per una actitud de sostre baix, evitant al màxim d'indisposar-se amb ningú. El president espanyol es mou en un terreny que ell considera que és estret: en cap cas contradir l'eix Berlín-París, més segur des de l'elecció d'Emmanuel Macron, però alhora no indisposar-se amb el nou titular del poder nord-americà. Una posició que es farà difícil de reconciliar.
Que Espanya juga un paper secundari en l'escena internacional és evident. La primera conversa entre Trump i Rajoy es va produir el 12 de desembre, més d'un mes després de l'elecció de Trump. Tots dos dirigents es van saludar per primer cop el 25 de maig, durant la cimera de l'OTAN. Una trobada a peu dret.
2. Acord de París: tretze hores per reaccionar
L'anunci de Trump de sortir de l'Acord de París era esperat des que, en el transcurs de la cimera del G-7, el president nord-americà es negués a afegir-se a la declaració de les altres potències industrialitzades sobre el combat contra el clima. Per això, la reacció internacional va ser immediata.
Dins de la UE, Alemanya, França i Itàlia van subscriure un comunicat de crítica en què advertien que l'acord, en contra del que havia firmat Trump, no es podia renegociar. Mentre Angela Merkel expressava el seu malestar explícitament, el president francès, Emmanuel Macron enviava un missatge contundent als nord-americans que acabava amb la frase "Tornem a fer el planeta gran de nou".
Espanya va trigar tretze hores a pronunciar-se i ho va fer d'una manera escadussera, en un tuit de Rajoy de text tou que deia que "Espanya manté el seu compromís amb l'Acord de París. La Unió Europea seguirà liderant la lluita contra el canvi climàtic en la direcció correcta". Poques hores més tard, a la fi del consell de ministres del 2 de juny, la ministra d'Agricultura i Medi Ambient, García Tejerina, intentava esmenar la plana a Rajoy anunciant que Espanya s'adheria al comunicat de Berlín, París i Roma. Però Rajoy havia aconseguit no ser dels primers a xocar amb Trump.
3. Itàlia torna a passar al davant
El comunicat conjunt d'Alemanya, França i Itàlia va suposar que, de nou, Itàlia tornés a passar al davant d'Espanya en l'escena europea. L'any 2016, tots dos estats van mantenir una mena de pols per ocupar un espai de lideratge dins del cor de la Unió, Rajoy va patir per la situació d'inestabilitat política, amb dissolució del parlament i noves eleccions generals el 26-J. Després, un cop investit Rajoy a l'octubre, Matteo Renzi va intentar vetar el president espanyol en la cimera de Berlín del novembre, que va acomiadar Barack Obama. Hi eren presents els líders d'Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia i Espanya.
El mes següent, però, amb la derrota de Renzi en el referèndum de reforma constitucional a Itàlia, el primer ministre va haver de renunciar. Paolo Gentiloni, de perfil més tecnòcrata que Renzi, el va substituir. Rajoy va poder aparèixer aleshores com un líder més consolidat, mentre Espanya semblava haver trobat l'estabilitat perduda. Però Gentiloni ha passat ara al davant d'Espanya al voler figurar com a integrant del primer cercle de defensa de l'Acord de París. I ho ha fet en un moment en què Rajoy torna a estar altre cop encerclat pels escàndols de corrupció.
4. Insolidari en el tema dels refugiats
Malgrat l'escenificació d'una relació magnífica amb Berlín i Merkel, el cert és que Espanya i Alemanya van xocar de ple en el tema de l'acollida de refugiats. L'agost del 2015, davant la proposta franco-alemanya d'establir unes quotes d'acollida, Rajoy va dir que "no" a la cancellera, insistint en el seu compromís a la proposta inicial de rebre 2.749 refugiats. Més tard, quan la majoria de països de la UE va acceptar la política de quotes, a Espanya se li van adjudicar 16.000 refugiats, que Rajoy va admetre de paraula, però que ha anat acollint en compta-gotes.
5. El somni de mediar entre Washington i Amèrica Llatina
En una conversa telefònica -la segona- entre Trump i Rajoy del febrer passat, Rajoy va explicitar al líder nord-americà el que és el somni de la política exterior espanyola: aparèixer com a possible mediador entre Washington i Amèrica Llatina. També es va oferir com a cap de pont de cara al nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Curiosament, però, no es va fer cap esment al mur que Trump vol construir amb Mèxic. Un tema en què el líder dels EUA ha insistit des del moment de la presa de possessió i que incomoda profundament Madrid, ja que Mèxic és país amic i aliat. Rajoy, però, no ha pogut ser més prudent ena quest tema. Fins i tot Luis de Guindos, ministre d'Economia, s'havia pronunciat més clarament quan, el gener passat, va dir que "Espanya està amb Mèxic".