Els qui vam estudiar en col·legis religiosos, tenim molts més elements de judici per parlar del seu passat, present i futur, perquè hem fet seguiments que altres no han fet amb el mateix interès i la mateixa profunditat. Els primers anys d’infància i joventut, marquen tota una vida. I en el meu cas, començar d’escolà, per a tot seguit anar al Seminari de Vic, abans de complir els deu anys, que era l’edat mínima per entrar-hi, em va permetre conèixer de primera mà una realitat, molt pròpia d’aquells temps. Per a famílies pobres, els seminaris suposaven una via per estudiar amb pocs diners. Això sí, anaves intern, lluny de casa, sotmès a règims disciplinaris propers als dels centres penitenciaris. Tornaves a casa, per Nadal, Pasqua i vacances d’estiu. Hi havia qui ho aguantava, i molts que no. Cert que enduries el caràcter i aprenies a resistir. 

En el meu cas, no em va agradar la perspectiva d’esdevenir sacerdot i vaig sortir per anar als Salesians de Ripoll, sotmès a un règim disciplinari, encara més dur que el del Seminari. Molts dels salesians hi eren per necessitats de vida, no per vocació i això derivava cap a dures condicions per a canalla que estava entre els deu i els quinze anys. Tot era obligatori, des de confessar-se un dia a la setmana, a anar a missa cada dia i combregar. Els diumenges, els interns, dues misses. 

Acabat el batxillerat elemental, per fer el superior vaig anar a La Salle Manlleu. Un règim molt diferent amb amplis espais de llibertat. Res a veure amb les dues experiències anteriors. Aquí ja hi havia més religiosos amb vocació i la disciplina estava en consonància amb les nostres edats. Mirats ara en perspectiva aquells anys, es comprèn que molts dels qui varen créixer i es van educar en aquells centres, guardin rancor, i fins i tot odi pel que van haver d’aguantar. No és el meu cas, que relativitzo aquells anys, per estar emmarcats en un ambient general , supeditat a una organització eclesial, en consonància amb la política – militar de la dictadura. Una, era conseqüència de l’altra. 

Després, com en tantes altres organitzacions, hi he trobat molt de bo, i part de dolent, en funció de la vida i obra dels qui en formaven part. Qui està en un lloc sense vocació, difícilment farà bé la seva feina. I en molts casos, els homes d’Església hi eren per simple necessitat de supervivència. Aleshores, era impossible fer bé la feina encomanada. Amb el que sí sóc molt crític, és amb una clara falta de supervisió i control de multitud d’associacions i congregacions que muntaven els seus col·legis, santuaris i temples, com castells aïllats, en els quals podien fer i desfer a la seva lliure voluntat. Conèixer clars comportaments inadequats, plens de rigor i insensibilitat, va estroncar moltes infàncies i joventuts. No parlo ara d’abusos, sinó de règims de vida i estudi, allunyats o directament contraris als que haurien d’haver estat en vigor. I sí, ara parlem d’abusos. Es el més indignant, el més brutal dels comportaments, contra infants indefensos. No tenen perdó de Déu ni dels homes. Hi ha hagut un silenci , una ocultació de fets, que no ha estat ni prou investigat ni castigat, com perquè es pugui perdonar a la institució com a tal, perquè no han estat casos aïllats ni específics sinó s’han comptat per milers, arreu del món . Aquesta és la gran vergonya, que toca conèixer en la seva totalitat, i ser castigada durament com perquè mai més es pugui repetir. Cal fer-ho, perquè tapa una altra realitat que és l’existència de milers d’autèntics creients que sí han complert amb els principis en els que creien.