Era al moment precís que engegava la televisió i hi sonava la veu d’un espanyol que es queixava del senyor Carles Puigdemont: Anda escondiéndose; se han cometido una serie de delitos... Estan tan habituats a manar, que consideren delicte tot allò que simplement se’ls escapi del control o no satisfaci la seva persuasió que han de ser mestres i senyors nostres i que la resta peninsular els ha d’acatar com a tals.

I això es veu que ja ho contreuen de petits, perquè ho cria l’ambient. Aquella veu era masculina i jovençana. Així creixen de petits i així són tota la vida, fent de Castilla, l’Univers. Un univers on tan sols caben ells i ningú que no sigui un dels seus té dret a considerar-s’hi integrat. El senyor Puigdemont no pertany a aquest univers. El seu crim és atemptar contra l’univers veritable i voler esmicolar-lo entre molts que no tenen cap dret a ser-hi.

No és tampoc que el senyor Puigdemont tingui cap necessitat d’amagar res.
Simplement, tingué la sinceritat d’escoltar el seu poble, de declarar-lo lliure, tal com ell l’hi demanava, i se’ls escapà abans que poguessin donar-se el goig golut de tancar-lo a la presó, com feren amb els altres capdavanters nostres. Per tant, damunt del senyor Puigdemont no se li poden acumular delitos, ans llestesa, perspicàcia, i botifarra!

I això és el que els dol. Que se’ls hagi escapat, que els hagi deixat amb un pam de nas, que hagi tingut la sinceritat i la valentia de proclamar la República Catalana, Lliure i Sobirana, tal com el seu poble li demanava. I també el denigren més i li acumulen delito sobre delito perquè el Tribunals d’Estrasburg ha deixat a l’estacada el Govern de Madrid en les seves reiterades exigències de reclamar l’extradició a Espanya del senyor Puigdemont ─actitud que expressa alhora que aquest Tribunal té molt present quin és el camí per a la veritable Unió Europea, la qual, insistim-hi una altra vegada, la faran no els Estats, sinó les seves nacions lliures i sobiranes, sota un sol Parlament Federal. El qual no anul·larà el de cada nació, ans li donarà protecció i suport.

Al meu veure, la pífia que cometen tant l’Estat Espanyol, com els castellans, és no donar cap importància a aquelles manifestacions contundents i milionàries que els catalans realitzaren al litoral, al Passeig de Gràcia i la Gran Via, i a la Diagonal. S’hi han girat totalment d’esquena i no els donen cap valor, perquè no els convé mica. Jo vaig ser a totes i en sóc testimoni vivent. En la del litoral català, 400 quilòmetres, no estàvem eixamplant els braços i donant-nos les mans, sinó cos contra cos. I cal considerar l’esperit que sobrevolava, expressat en el famós crit d’In-de-pèn-ci-a!, que no faltà en cap de les manifestacions. I diu que la cosa anava de dintre el País Valencià fins dintre de la dita Catalunya Nord, que és la que Espanya i França ens han pres cometent un gran delito. Delito que clama reparació al Cel, però tothom hi fa el paper de l’orni. El Presidente Rajoy, comentà respecte a la manifestació del litoral que él solo había visto gigantes, aferrant-se al fet que sí, algun poble hi portà els seus gegants.

Els catalans sí que podem mai oblidar-nos d’aquelles manifestacions i tenir-les ben presents. En especial a l’hora de pensar en la nostra Plena Sobirania. La tenim proclamada pels nostres veritables capdavanters, com el senyor Puigdemont, i és un fet que cap pintat en aquest món pot negar o invalidar. Els tribunals castellans invaliden capdavanters nostres legítims, però és manifestar-se tal com són: no poden sofrir que s’aguanti res que suporti Catalunya, la volen abolir i això és el seu màxim ideal. Però ho sentim: Tenim tot el dret natural a l’auto Determinació. És el nostre ideal i el nostre únic camí enmig d’aquestes carnestoltes.