N’hi ha que per Reial Decret personal decreten ─valgui’m la redundància─ que el trajecte estigui tot ple de miralls enganyadors. Que enganyin seguint les prescripcions de l’odi als catalans, i que mai no podrien enganyar respecte als atemptats de repressió que fa l’Estat Espanyol al dret d’auto determinació dels catalans. Volen que roseguem la repressió, que ens ablanim a ser com vol el govern castellà que siguem, que col·laborem força als privilegis que tenen per exemple els madrilenys sobre els barcelonins ─que diu que van a raó de 3 a 1─, que fem bondat i callem.

Però és prou clar que al govern de Madrid no l’alteren gota les queixes que puguem formular els catalans, ni l’alteren les altres declaracions del Tribunal d’Estrasburg o les de l’ONU. Hi fa d’habitud com si sentís ploure. N’hi ha una llista de casos que ja és història. De manera que es reserven totes les diatribes per censurar els catalans que estimem Catalunya, i no els passaria mai pel cap d’alçar una veu a favor d’un poble oprimit i que veu negats els seus drets naturals bàsics.

Esperar això del Govern central seria veritablement esperar la lluna en un cove. Però fa gràcia aquesta sortida dels miralls que flanquegen el nostre trajecte. ¿Els ha vistos mai algú aquesta colla de miralls que ens reflecteixen quan passem pel seu davant? La facècia fa creure que hi ha una imaginació un xic esverada i turbulenta. Ves també en quin lloc de col·locar tants de miralls. Fins ara només els havíem vistos en l’itinerari de les senyoretes presumides que s’han d’aturar davant tot allò que reflecteixi la seva imatge per constatar que tot col·laborar a embellir la seva faç i que causarà impacte en els homes. D’altra banda no crec que els homes catalans participin de la mateixa fal·lera que les noies. Mai no s’aturarien davant un mirall a escrutar la seva imatge, com podrien aturar-se davant un televisor a observar una jugada del Barça.

És a dir, que hi ha enemics dels catalans tan estranys i que tenen tantes ganes que tot vagi bé i es faci justícia a tothom que se n’empesquen de tant estranyes que et deixen parat.