Hi havia als nostres mitjans de comunicació un científica que deia que la pandèmia del corona virus era perquè en la ciutat xinesa on naixé havien fet una excessiva tala d’arbres en tot el rodal i que el virus procedia dels muriacs de la zona que en sofriren greus conseqüències de salut i el generaven... És clar que la cosa podria anar per aquí. De l’excés de tala d’arbres, de l’excés de fums de fonts d’energia fòssils, de l’excés d’insecticides i de fertilitzants químics utilitzats en els conreus, hem alterat el clima del planeta i l’atmosfera s’ha escalfat en excés. Una naturalesa maltractada, mutilada, ningú no sap quines virulències, quins mal ocults pot llançar a l’ambient que danyin la salut dels éssers vivents, especialment de l’espècie humana.

   A la vora de la nostra residència hi ha un bosquet de pins que és un encant i un aixopluc inestimable i aïllat perquè hi puguem passejar i oxigenar-nos amb el bon aire. Ara en aquest temps, hi ha uns quants rossinyols que volen cantar, però no donen aquell do de pit pletòric que donava l’ocellet fa trenta anys, amb aquells refilets melòdics, vibrants, únics que feia l’ocellet quan encara tenia el seu hàbitat relativament net i no mutilat pel tot el que dèiem. Fan un cant, però decadent, deficient, que no vibra, que més s’assembla a una complanta o a un plor pel que han perdut i no poden recuperar. Els qui tenim de trenta anys per amunt ens en recordem perfectament, encara ens ressonen pel record aquells refilets venturosos, però els qui en tenen ensota dels trenta no ho ha sentit mai, ni se n’han gaudit mai. Per aquesta raó ara no hi poden dir res... i que no vinguin amb què “el planeta evoluciona”, com alguns xicots ho diuen de la nostra llengua que es deteriora a marxes dobles. 

  El dany fet a la fauna menor de l’ecosistema és ample i jo em creuria que irreparable. Hem perdut unes quantes espècies de minúsculs vivents que dubto molt que puguem mai recuperar... Ara, surts a passejar de nit i no sents vibrar un grill i abans, si més no a l’Urgell, quan sorties de nit al camp, o simplement als afores del poble, tot era una espetegada de grills que enamorava; ara no veus una cuca de fer llum, no sents durant el dia cantar una cadernera, amb prou feines si veus volar un ocell finet dels més bons canors en l’ambient català, al foscant ja no sents aumon el cant de la meuca, aquella traca de gemecs del mussol(?) no se sabia si d’amor, de crida de l’estimada, de soledat, o   de fam, que donava bo de sentir i t’hi encantaves, sense que mai poguessis veure el subjecte. (Sé molt bé a qui diuen “meuca” en altres contrades de Catalunya). A l’Urgell ho dèiem a aquell memorable ocell, que entrava goig i misteri a la nit.

   I no vinguéssim a pensar que aquesta fauna menor desapareguda no complís una funció natural sobre la terra, relacionada amb altres espècies, una funció fins podria ser de molta envergadura i crítica per a l’engranatge d’essers vivents i que resultava en benefici de la vida de tota mena d’altres d’éssers vivents, animals i vegetals. Segur que els científics i experts en la vida del camp hi tenen a dir una paraula il·lustradora per als qui en som profans. I cal considerar l’altre aspecte del cas, que diu que en la naturalesa hi ha molts misteris del quals l’enteniment humà no pot treure l’entrellat. Som limitats, som en molts aspectes impotents davant la natura, en la predicció del Corona virus hem fallat completament i ens ha agafat en la més pura ignorància i en al més pur perdiment, gaudint-nos dels nostres avenços i amb l’espasa de Damocles damunt els nostres caps..