A Barcelona, en ple juliol del 2010, hi hagué una manifestació a favor de l’Estatut Català, votat pel nostre Parlament i desaprovat per Madrid, en el que l’assistència de ciutadans sobrepassà i de bon tros les més generoses expectatives. I al moment d’emprendre la marxa, la cosa no passava; era al Passeig de Gràcia i estava ple com un ou, com si la xardor que feia eixamplés els cossos i, en plena obturació del personal, la gent prorrompé en allò que exactament volia i es trobava en el seu subconscient d’anys i panys: In-de-pen-dèn-ci-a!, In-de-pen-dèn-ci-a!, In-de-pen-dèn-ci-a!

Més endavant, potser l’any sobre, assistírem al litoral català, congregats tots els catalans pels nostres capdavanters, tot molt ben organitzat i ben distribuïts per pobles sobre el litoral català, i formàrem una cadena, no donant-nos la mà o tocant-nos la punta dels dits, sinó cos contra cos, una cadena que anava de dintre del país valencià fins dintre la Catalunya nord. Aquí no podríem ser matemàtics en l’apreciació del nombre de catalans que hi havia al litoral clamant per la seva Llibertat, però bé podem dir-hi allò que es costum de dir a Catalunya en casos semblants que “allí hi havia tot Catalunya”. Car per cada català que era present allí, poseu-n’hi un altre, pel cap baix, que havia hagut d’estar-se a guardar casa.

I els nostres veïns del centre, veïns, Govern i Tribunals, ho van veure i no ho volien “mirar”, no els feia peça. I ho contemplaren instal·lats en la complaença del seu concepte de la hispanidad, és a dir, en el seu error de base considerant la conquesta de l’Amèrica precolombina com un acte altruista i honorífic, per comptes d’un magnicidi, d’un genocidi com va ser en realitat, liquidant indígenes, destruint civilitzacions i suprimint llengües
natives ─les civilitzacions Asteca i Inca foren suprimides pels conqueridors; la maia ja la trobaren anihilada de facto per altres causes naturals que ara no són del cas.

Ho veien i no els agradava, no els convenia. Per tant, decidiren oblidar- ho, no tenir-ho en compte per a res. I els tribunals ho condemnaren a la no existència. Rajoy se’n burlà , digué que él sólo había visto gigantes en la cadena, i, sí, un poble hi portà els seus gegants de Festa Major, però tots dos gegants no treien l’espai de cinc persones. Però els nostres
capdavanters catalans no en tenien cap culpa d’aquestes actituds. Ells es basaren en el fets i els drets legals i tiraren endavant d’acord amb la voluntat d’aquell poble prou explícit i ben plantat en el seu dret. I conseqüentment celebraren el referèndum, el qual no era més que la conseqüència universal i obligada de les quantes manifestacions massives que tingueren lloc. Però amb la cadena dels quatre cents quilòmetres de litoral n’hi havia ben prou. És un fet històric la cadena, és un fet històric el referèndum, és un fet històric la declaració de Catalunya Lliure, una República, de part dels competents capdavanters de Catalunya.

Fets que clamen al cel i que són d’un força universal, actual, vital. Això explica la seguretat amb què s’expressen els ex presos polítics que diuen “Ho tornarem a fer!”, doncs sí senyor, de l’Assemblea Nacional Catalana que diu “lluitem i guanyem la independència!”. De manera que Catalunya i els seus homes no en tenen cap culpa que les institucions espanyoles criminalitzin els fets genuïns dels catalans, els destorbin i tanquin els seus capdavanters a la presó. Són absurds que no poden durar.

O ha de prevaldre la Llei natural i ha de prevaldre el Dret Humà, o pleguem al planeta en la bona relació humana encara que costi i vagi contra allò que a mi m’agrada i em convé.
De manera que allò que en aquesta situació manté Catalunya subjecta a Castilla i la priva de ser Lliure i Sobirana i de viure com una República com ella vol, no és cap Llei Natural ni és cap Dret, sinó que són els milers de guàrdies civils, de soldats, el tancs, els canons i els avions de combat.

Digueu-me si això és just en ple segle XXI. I digueu-me quin camí és aquest per arribar a la tan anhelada Unió Europea. Unió que Castilla i algun Estat més europeu tenen molt a la boca, però que no tenen gens ni al cor, ni a la voluntat.