Com si no haguessin existit
Ara a portada
Publicat el 09 de març de 2020 a les 21:40
Han caigut verticalment en l’oblit aquells aplecs que férem al litoral i dintre la ciutat de Barcelona, especialment aquell que formava una V amb la Diagonal i les Corts Catalanes a vessar de catalans que clamaven per la seva Llibertat. Allò que fa estrany és que també els hagin oblidats els nostres polítics, potser que tapats pel silenci mordaç que els han aplicat el govern central i els polítics castellans. La contundència d’aquelles manifestacions, la seva ona expansiva, es convertiren en combustible de l’odi dels jutges del Tribunal Supremo i ells i govern central els han condemnats incondicionalment a la no existència. Com haurien condemnat a la no existència els nostres capdavanters polítics per comptes de tancar-los a la presó, si podien fer-ho.
De vegades perdem el temps debatent si hi hauria d’haver un altre referèndum o no. La meva opinió és que aquells aplecs valien per deu referèndums, raó per la qual govern central i jutges els condemnen a la no existència. Un altre referèndum acceptat per Madrid i pels tribunals espanyols és un impossible metafísic, per tant no perdem el temps discutint si són llebrers o són perdiguers, que és un debat absolutament banal. Cal considerar, per exemple, respecte a l’aplec en tot els que és litoral català i que anava de dintre el país valencià fins dintre la Catalunya del nord, que bé hi podia haver el milió de catalans, puix que emplenàvem la línia no amb els braços estesos a banda i banda i tocant-nos la punta dels dits, sinó amb els cossos a tocar-tocar i sense buits entremig. Ara bé, per cadascun d’aquells catalans que hi érem cal comptar-ne, pel cap baix, un altre i dos i tot que restaven a guardar la casa, o que no estaven capacitats per viatjar-hi, però que comparteixen els mateixos ideals nacionalistes que els qui hi anàrem, i aleshores tenim que els aplecs es converteixen en referèndums espontanis, reals i lliures de molta més gent, referèndums legals per raó de la Llei Natural que els legalitza, que està per damunt de governs i de tribunals que la menystenen i al seu lloc hi fan valdre la justícia espanyola, que el món sap quina és.
I, a més, cal pensar que aquells aplecs de catalans, manifestant la voluntat d’un poble, justifiquen i legalitzen el dret dels catalans a manifestar-se, també pel dret que atorga la llibertat d’expressió. I és il·legal, inic i abusiu condemnar a la presó els capdavanters d’un moviment popular, nacional que afirma el seu dret a l’auto determinació i el porta a la pràctica, que altra cosa no fou l’1 d’Octubre. La condemna iniqua, il·legal i impotent d’un Tribunal Supremo tancant els nostres capdavanters polítics a la presó és un acte aberrant d’impotència i de frustració que ha fet perdre el cap a uns jutges en la pròpia causa, els quals cauen en l’autèntic terrorisme amb els guàrdies civils que s’oposaren a aquell referèndum a cops de porra. El món, la humanitat, la vida, el temps faran justícia sobre aquests jutges i sobre els qui els suporten i enalteixen, fruit això de la comuna frustració i desesper terminals. Un greu pecat contra la Justícia pesa sobre la consciència d’aquells jutges i, si la processó no va per dins, malament rai.
En qualsevol país del món amb un mínim de democràcia ─paraula també condemnada al no ser i que, de fet, existeix molt poc─ haurien prestat un mínim d’atenció a aquells aplecs. A veure la que prestaran ara el govern central i el Tribunal Supremo a la manifestació que hi hagué aquests dies a León, 50.000 manifestants clamant per l’autonomia pròpia, separada de la de Castilla... només “autonomia”? A veure si aquest cop, serà un cop per a la impecable i suprema Castilla. Que s’ho pensi bé. Però que difícil que ho té pensar bé! Gràcies, leoneses, pel favor inestimable que ens feu als catalans amb el vostre aplec! A veure si també govern de Madrid i Tribunal Supremo condemnaran la manifestació vostra a la no existència.