en el “Capellans erudits. Eclesiàstics al capdavant de l’acció patrimonial, museística i de recerca històrico-artística a Catalunya al segle XX”.
Em plau haver assistit a la IV Jornada de Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya, que es va celebrar el passat divendres 25 de novembre al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Ha estat bo per mi haver assistit a una jornada, on hi ha prevalgut una mirada clara i sana vers els aspectes positius de la nostra església. Perquè, massa sovint, i amb raó, ens dediquem a retreure’n els aspectes negatius. És molt lloable, doncs, reconèixer i agrair-ne, si més no, els serveis prestats. Ja que durant molts anys i en temps molt difícils, l’església, ja sigui gràcies a membres en particular o des de la institució mateixa, ens ha ajudat a mantenir viva la flama i a salvar el país, en camps, sobretot, tan importants com l’ensenyament, la sanitat o, com hem vist en la esmentada jornada, en la salvació i conservació del nostre patrimoni històric i/o artístic, en la creació de museus, arxius, etc.. Avui en dia aquests serveis, gràcies a la professionalització positiva de la societat, han deixat l’església en un segon terme.
Un moment de la Jornada sobre els capellans erudits
Val a dir que la jornada va ser molt enriquidora, en tots els sentits. L’organització gairebé perfecte, la coordinació, el control dels temps, l’exposició de les ponències... Segurament que l’únic punt negre, va ser el lent comportament del restaurant a l’hora de servir el dinar, prèviament encarregat, i que va causar un retard considerable en la programació de la tarda.
No puc estar-me, però, de parlar del tema dels mòbils. És ben cert que totes les coses humanes tenen dues cares com les monedes, una positiva i l’altra negativa. Això em ve al pensar en una senyora que tenia al meu davant, no una qualsevol dels assistents, sinó una que havia estat a la taula presidencial a l’hora de la presentació de l’acte, a primera hora del matí. Altres assistents miraven el mòbil de manera puntual, en algun moment de les ponències, ja deu ser com una mena de tic, un fet socialment acceptat. Però és que la persona de la que faig esment, es va estar “treballant” amb el seu mòbil durant totes les quatre ponències del matí, sense descansar ni un moment. Evidentment, portava a la seva bossa una bateria de suport. A la tarda, tot i que va arribar tard, al cap d’un moment ja va tornar a repetir la feina matinal.
Quan, aquesta persona, va rebre el seu certificat d’assistència, el va mostrar a la seva companya, com dient: això és el què volia.
D’aquest fet en el meu temps se’n deia mala educació, ara se’n deu dir aprofitar el temps. Els mòbils permeten estar en més d’un lloc a l’hora, ves què hi farem. Però podem concentrar-nos i fer bé les dues coses?
Senzillament, ho estava pensant...
Josep Ma. Massegú i Bruguera
