Pot ser que jo no sigui el més indicat per fer una valoració de la persona i de l’obra de mossèn Ballarín, però vull dir-hi la meva si més no sobre el raconet que el conec i perquè em dol sincerament la seva pèrdua. No en soc el més indicat, primer, per no haver-me format amb ell o sota seu i, segon, perquè no hi vaig conviure mai, tan sols vaig tenir-hi algun contacte fugaç, en una sola reunió de caràcter literari, al santuari de Queralt ─les reunions que els capellans poetes dels bisbats catalans feien per santa Cecília, any rere any, sota la fèrula del poeta mossèn Climent Forner, a les quals m’acceptaven per benvolença d’aquest, puix que jo no sóc poeta, les quals, ai las!, s’estroncaren en mala hora─ i en alguna altra ocasió, poques. Tenia una personalitat agradosa i, en cert sentit exuberant, era un tipus segur de si mateix, i categòric en la seva seguretat. Atreia molts amics i admiradors, presos d’aquestes qualitat humana seva, oberta i receptiva. Arran de la seva mort una senyora em se mostrava tota cofoia per haver pogut parlar-li de tu a tu, en una ocasió, gaudint-se de la seva amistat, dels seus acudits i de la seva constant bonhomia.

  La nova de la seva desaparició ha causat tristesa tant en el món eclesiàstic, com en el literari, i cal afegir-hi que en el món popular també; diria que es féu popular en especial pel seus escrits al diari Avui, tan amens, entremaliats i sobre temes que abordava sabent donar-los caires tan atractius i entradors . Ni que el traspàs es produeixi als noranta-set anys, que Déu n’hi do dels que ha viscuts, del talent sempre n’esperem més, a fi que ompli l’ambient amb les seves anàlisis i digressions sobre el tema que més s’escaigui, i amenitzi la vida anodina amb els acudits del seu sentit de l’humor; com diuen a l’Urgell, mossèn Ballarín sempre estava d’ullera, és a dir d’humor, a punt de soltar un comentari mordaç sobre un despropòsit dels qui manen, o d’ironitzar sobre algun fet o sobre alguna disposició de caire poc atractiu i oportú. De fet, l’únic comentari que TV3 ha fet arran de la seva mort, ha estat que alçava la veu contra el que no li semblava correcte de part de la jerarquia, i potser que la citació no sigui al peu de la lletra, però sí que és fidel al sentit que hi donava TV3. Podria admetre molt fàcilment que la persona i l’obra de mossèn Ballarín esdevinguin controvertides.  

  A més, em cal confessar que no m’he distingit per ser un llegidor seu dels més assidus, en part perquè la meva vida activa ha discorregut majorment a Amèrica, i també perquè no era dels autors que jo tenia més a mà, o que més m’entusiasmessin en el camp literari, com m’entusiasmaren Ruyra, Pla, Doistoiewski, Nikos Kasandaki, Joan Sales i algun altre. Però li he llegit els tres llibres que consideraria les tres monjoies de la seva producció ─si més no, de la producció que jo li he llegit─ Santa Maria, pa cada dia, Mossèn Tronxo, i L’Illa del guacamai.     

  Santa Maria, pa cada dia, és un títol d’anar per casa, caigut de la ploma com aquell qui diu sense adonar-se’n, fruit de la quotidianitat. L’escriptor es distingia per encarnar el seu cristianisme a la vida que canta i no era amic d’artificis ni de pràctiques que inhibissin el cristià d’allò que és en realitat, del seu dia a dia. Cosa que no vol dir que el seu tractat no sigui un acte de fe i d’amor a la Marededéu, encès i rendit. Que s’aparta dels textos massa doctrinals i repensats i tracta la protagonista com a noia del poble, com a dona, mare i redemptora, puix que no deixa pas de banda la consideració de la seva aportació personal a l’obra salvadora del Crist, complementant-lo en la dimensió femenina que ell no té, perquè sigui la humanitat integrada, amb les seves dues branques, qui salva el món. Que home i dona el perderen, segons el Gènesi.

  Mossèn Tronxo ─títol semblant al primer, per ràpid, per fàcil, amb el seu deix castellanitzant─, de tota manera escollit per encapçalar una auto caricatura, ni que sigui sobre la marxa, és la història d’un rector de poble de bona voluntat que fa el que pot per servir els fidels i ser-los bo i útil en les seves necessitats de la mena que siguin. No és la descripció d’un cas genial, que enlluerna per les seves virtuts heroiques, és la presentació d’un rectoret, potser de no gaire llatí, però amb un cor gran i un gran sentit del cor humà i de tocar de peus a terra. Podria ser que el robatori del simpàtic escolanet de cartró que serva la caixa dels pobres ocupi massa tongada en el tirat de la novel·la, qüestió de gustos.

  L’Illa del guacamai a mi em sorprengué perquè em féu el ràpid efecte de ser influenciat pel títol de la meva novel·la sobre la guerra d’El Salvador, El crit del guacamai. Post hoc, ergo propter hoc...? No podria assegurar mai que hi hagués relació de causa i efecte. Aleshores  vaig assabentar-me que jo no era l’únic que posseïa un bagatge d’exòtic arreplegat en terres llunyes i que el meu suposat monopoli se n’anava en orri. Mossèn Ballarín viatjà a Colòmbia i visità alguna illa off shore que li suggerí totes les ficcions que desclou en aquesta altra novel·la seva. Li diu l’illa del guacamai perquè suposa que aquest ocell de colors vivaços i d’un esgarip rovellat que trenca les irradiacions del sol del tròpic hi campa com mestre i senyor, així com el galàpet senyoreja la Isla de la Isabela, de fet aquest la farceix en excés, entre tots els altres possibles vivents.

  Finalment, una barretada davant el dol dels creients que veien en el finat un sacerdot exemplar que gaudia de l‘ideal de ser humà, abans de ser legalista i intransigent, que valorava el fidel, i el no fidel, i feia de la seva privilegiada ploma un mitjà d’apostolat i de guiatge per a tot aquell que el necessités i anhelés més horitzó i tenir  més llum en el camí de la vida.