Sant Galderic fou de Patró de la pagesia catalana, in illo tempore, però vingué el Imperio i les tradicions, els costums, les celebracions nostrats havien d’anar cedint el lloc a les que portava el Imperio i ser imposades si us plau per força, però d’una manera lenta sense que guinyolés, com si fos per osmosi, però astutament impulsada. Així fou com Sant Galderic fou bandejat gradualment del seu patronatge i s’imposà als catalans el patronatge de San Isidro Labrador, madrileny, del cor de la hispanidad, com si fos poc
Fra Valentí Serra, de Manresa, caputxí, treu un escrit preciós sobre el patró Sant Galderic, al Full Diocesà d’aquest diumenge 14 d’octubre passat, presentant-hi una colla de dades interessantíssimes. Jo he de confessar ─i evidentment tot és mèrit del nacional catolicismo, sota el qual vaig ser fèrriament format─ que vaig arribar a la coneixença de Sant Galderic en la meva edat adulta, per allí a la cinquantena, ja retornat de la llarga tongada americana. Doncs bé, el bon frare de Manresa ens diu això, li’n copio tot aquest paràgraf: “Segons la tradició, Galderic era fill de Tolosa del Llenguadoc i fou canonitzat l’any 990 durant les sessions del Concili Provincial de Narbona. Atesa la seva enorme fama de taumaturg, les seves relíquies foren dutes al Rosselló i a partir del 1014 foren venerades, per disposició del comte Guifré II de Cerdanya, al Monestir de Sant Martí del Canigó, on foren guardades fins que l’any 1654 quan es produïren preocupants conflictes bèl·lics al Rosselló, els monjos benedictins determinaren d’enviar les relíquies del sant pagès al monestir barceloní de Sant Pau del Camp, on romangueren fins al 1902, any en què foren retornades al Canigó, arran de la restauració de tan cèlebre monestir que impulsà el bisbe de Perpinyà monsenyor Juli Carselade du Pont”. (Amb enyorança i tristesa recordem-nos que el Rosselló, el Canigó, les relíquies d’un sant català són enviades a Barcelona, restant tot “dintre de casa”!)
La feina i l’esforç per restituir el nostre tradicional Patró al lloc que li pertoca, cal que siguin fets amb tacte, amb convenciment i sense por, en la mateixa mesura que treballem per les nostres definitives Llibertat i Sobirania. I, com això mateix, cal fer-ho no contra algú, no contra els castellans que són a casa nostra, o contra Espanya, ans a favor nostre, a favor dels pagesos catalans, a favor de Catalunya, a favor de la justícia que cal implantar respecte a tot allò bo que ens han pres o que han suplantat amb allò que és seu. El mateix dret que tenim a decidir el nostre esdevenidor polític, social, d’encaix a Europa, el tenim de recuperar tot allò que ens ha estat arrabassat amb la mena de violència que sigui, la Catalunya Nord, com a principal objectiu, que el govern de Madrid la deixà anar a la cobdícia dels francesos, perquè no era territori on fos parlada la llengua castellana i sense comptar per a res amb la Generalitat, que encara existia en 1659. I tanta murga que fan sobre Gibraltar!
Sant Galderic se celebra el 15 d’octubre, quan ja s’ha acabat la verema i la nova collita ja és sembrada als trossos. L’encarregat de la festa de Sant Isidre, el 15 de Maig, a l’ermita de Montalbà de Preixana, després de la meva homilia del 15 de maig a favor de la restitució de San Galderic, em digué que era un inconvenient que Sant Galderic no fos al maig, tan florit i ja fent bo. Però no és problema, hi ha tantes festes que se celebren quan més convé, ni que no sigui el seu dia de calendari. Per començar es podria celebrar Sant Galderic el 15 de maig i veure com va la cosa i què fem després perquè s’implanti normalment a tot Catalunya.
Pere Ortís