Començo col·locant nombres en una equació:
ara l'un, ara l'altre,
sense ordre ni sentit, pura intuïció.
Un calaix de sastre.
 
Toca rumiar i endreçar.
Massa temps a la babalà.
Destriar... tu sí, tu no.
Deixar-ho llest perquè no ho entengui només jo.
 
El relaxament que comporten les vacances d'estiu serveix per posar en ordre idees a què la resta de l'any no dedico el temps necessari. Reflexionar, aprofundir-hi.
 
A la Fira del Bosc de Sant Celoni del dos mil vint-i-dos vaig assistir a una conferència de l’agrupació de defensa forestal i em vaig deixar, volgudament, enganxar. La collita fou generosa perquè en vàrem ser uns quants. Enguany també hem tingut requesta. Al voltant d'una trentena de voluntaris i voluntàries formem part, a hores d'ara, d'una agrupació renovada que vessa entusiasme i il·lusió.

Les tasques de prevenció, preservació i sensibilització són les prioritàries i on esmercem més esforços. Però n'hi ha i n'hi haurà moltes més. I és una de les idees que em voltava pel cap, preparant activitats per a la nova temporada, que em porta a la reflexió següent, que m'agradaria compartir amb vosaltres.
 
Durant anys hem anat mirant de fomentar la participació ciutadana des de les institucions i entitats del nostre país. Projectes ambiciosos, sens dubte atractius i engrescadors, han volgut seduir una societat, sovint massa sedentària, en afers col·lectius de caràcter solidari, altruista, etc., o també fomentant la democràcia més bàsica, incorporant mecanismes per a la implicació activa dels ciutadans en polítiques públiques.

Algunes d'aquestes iniciatives han calat i són exemple i referent per a molts de nosaltres. Altres han tingut un èxit relatiu o directament han fracassat. La baixa afluència o la concentració dels mateixos individus en diferents activitats ha fet que aquestes alternatives no hagin reeixit de la manera esperada.

La frase: "Sempre som els mateixos" està en el top ten de les expressions més nostrades. Això ens indica, d'una banda, que el percentatge de subjectes sensibilitzats en valors essencials del que podríem considerar una societat sana, sigui escàs i amoïnador. D'altra banda, una bona part de les opinions abocades a les xarxes socials en plataformes de debat que no cal citar,  són d'una manca de senderi alarmant i, alhora, gens edificants.
 
La base per a una comunitat sensibilitzada i amb criteri sabem que és l'educació. Per optar a participar en qüestions de caràcter col·lectiu o públic s'ha d'estar sensibilitzat. Per aportar opinions vàlides i participar s'ha de tenir criteri propi. L'educació és sempre la solució.
 
La informació i el coneixement està més a l'abast de tothom que mai. Així i tot, alguns viuen d'esquena a assumptes rellevants o a aspectes essencials, com deia abans, en una societat íntegra.

Escoltem sovint que una gran part de la societat resta al marge de l'opinió pública o de l'opinió publicada (sovint coincideixen).
 
Tot això ens portaria a una lògica que semblaria evident. Educació. Ensenyament. Escola. A l’escola, hi hem estat, hi estem o hi estarem tots i totes. Els que estem o estarem dins d'aquests marges i els que estan o estaran fora. És el punt de trobada ideal.
No obstant això, l’escola no pot ser el contenidor on abocar totes les frustracions col·lectives, com sovint passa.
 
I aquí m'aturo.
 
Tenia gairebé acabat aquest article d'opinió al voltant de Sant Martí, per tant, força abans de la difusió pública del darrer informe PISA, però no m'acabava de fer el pes i per això ha reposat en una carpeta de l'angle esquerre de l'escriptori.

M’obsessionava a assenyalar un reguitzell de tòpics sobre l'ensenyament a les aules i pretenia (valga'm Déu quina gosadia!) fer propostes com si fos un expert o un estudiós.
Res! A la paperera.
 
Això sí, de segons què no me’n vull estar.
 
Quan en Pepus ens il·lustra davant la façana de l'Església Parroquial de Sant Celoni, ens hi descobreix les virtuts. Ben escenificades perquè els celonins i celonines coetanis del barroc les tinguessin presents a la seva vida quotidiana. Avui en diem valors. El respecte als altres, a la diversitat, a la natura, a un mateix. El civisme, l'autoestima, l’esforç, la perseverança, la humilitat, l'honestedat, la senzillesa, la determinació, la solidaritat, la tolerància, etc. I tot, amb serenitat.
 
Els enemics de tot això són grans i poderosos. La ignorància, la manipulació, els interessos polítics i econòmics, els malparits en general, són grans i poderosos. I els mitjans que fan servir, tant els tradicionals com els tecnològics d'última generació, també són cada dia més grans i poderosos. Però la ment i la voluntat humana, a hores d'ara, si no ens deixem fondre el cervell per la intel·ligència artificial, han de ser encara més grans i poderoses. 

Cal lluitar contra el cinisme, la vilesa i tota aquesta mala fe.

Escrivia el meu company de generació (@soc.del.65), l'enyorat Carles Capdevila, en un dels seus impagables escrits: "Ens cal més mala llet i més esperança. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l'inconformisme, amb l'ambició i la certesa absoluta que és possible."

I perquè no defallim, també deia: "Que l'optimisme és sempre l'opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible."
 
Pensem-hi.
Salut i sort a tothom.