Lector de fantasia, Tarrés volia escriure una obra de gènere fantàstic que fos pràctica de llegir. L'autor, però, volia deixar-hi també la seva empremta i això és va traduir en la seva aposta per crear un món sense races, on tots fossin humans, i que les distincions entre localitats vingués per la geografia o el tipus de societat de cada territori, com pot ser la política o el menjar o la seva agressivitat estratègica i bèl·lica. Dos altres punts importants que diferencien els humans entre ells és el llenguatge i també el color dels ulls. Uns ulls que són els encarregats d'introduir l'element màgic del llibre.
Tarrés admet que no era conscient que hi havia tan poca fantasia escrita en català. N'era coneixedor que n'hi havia poca, així sí, perquè ell és lector del gènere i sempre llegia traduccions. "Animo a qualsevol persona que escrigui fantasia en català i tinc ganes de llegir-la i veure si entre tots li donem una empenta".
Reconeix que encara hi ha "molts estigmes" relacionats amb la fantasia com per exemple si és de nens o joves. "M'he trobat amb gent que a partir de guanyar el Premi Llibreter va apropar-se a la saga". En concret, explica que un home de gairebé 70 anys li va escriure per correu molt emocionat que no havia llegit mai res de fantasia i estava llegint el tercer llibre amb ganes d’acabar-lo.
Referents
Entre els seus referents, Tarrés cita Patrick Rothfuss, autor d'El nom del vent "en el sentit d'escriure sobre fantasia treballada i delicada"; El joc de l'Ender, d'Orson Scott Card, on "se'n va adonar que hi podia haver estratègia dins d'una trama d'una novel·la normal i corrent" i animes com Naruto, per "com gestiona els territoris", i One piece, que "sembla molt innocent d'entrada, però tracta temes molt densos i difícils d'escriure".[noticia]18433[/noticia]
