Tinc el costum de caminar o córrer pels boscos baixmontsenyencs. No és pas una pràctica sobtada ara que hi ha "runners" a dojo. No, a mi la fal·lera ja em ve de fa molts anys. M'agrada fer-ho per indrets solitaris, costaruts, plens de xargais, pedres i corriols. A vegades ressecs i a voltes enfangats i plens de bassals. Són camins on s'hi troba la calma i el silenci, només trencat per les ratxes de vent, el cant dels grills o el llenguatge dels ocells. Quilòmetres de camins que m'ajuden a fer salut i conèixer el territori.

Caminant o corrent, tant se val, es pot arribar a llocs on gairebé és impossible que ho facin els vehicles. Hi ha vistes immemses del Baix Montseny, imatges de la geografia física i política d'un territori que potser algun dia es decidirà a reivindicar de veritat una comarca, i no pas amb la boca petita com s'ha fet fins ara. Però al que anava, són camins de colors i fesomia canviants.

Tan canviants que un mal dia el govern espanyol va decidir que Martorell i Figueres havien d'unir-se a través d'un gasoducte i, és clar, les màquines -aquestes sí que arriben arreu- en un tres i no res van destrossar un paisatge que ens enamora per fer-hi passar una infraestructura que anys després d'haver-se acabat no serveix per res.

Els tècnics d'Enagás, la companyia a la qual el PP van adjudicar les obres, van jurar i perjurar -suposo que en aquell moment feien de polítics- que la ferida no es notaria. Que una vegada les màquines haguéssin acabat la feina ho reforestarien. És una veritat a mitges perquè després de plantar no se pas quants arbres la primera gelada de l'hivern els va matar gairebé tots. La ferida, però, es va "curar" amb males herbes. Tant és així que ara fa un any vaig escriure una notícia que titulava "El gasoducte ja verdeja al Baix Montseny", vaja quina ironia.

Un any més tard podria fer el mateix titular però canviant verdeja per "cremeja" (perdoneu la paraula que segurament és incorrecta) perquè les males herbes s'han rostit pel sol de l'estiu. En definitiva que ni han curat la ferida, ni hi ha gasoducte que s'utilitzi. Un despropòsit. No és l'únic. Una obra inútil que ha costat milions d'euros, que ha destruït el territori i tots tranquils i segurament fins i tot satisfets. Una bestiesa mediambiental que mai ha tingut el ressò mediàtic que, per exemple, ha tingut l'asfaltatge de quatre quilòmetres de la carretera que uneix Sant Marçal i Les Illes. I no serà pas per falta de denúncies.

Els gestors polítics amb tanta sabiduria emprada en nom del progrés havia de culminar la seva obra i posar el llacet amb un cartellet que diu: "En caso de avería avisar a los teléfonos 91 356 82 22 i 91 356 82 25", en castellà, només, perquè tots entenguem que malmetre el territori aliè també és un dret de conquesta.

Definitivament ens prenen per leros, però no saben que l'avaria la tenen dintre casa seva i els acabarà espatllant del tot.