La vida, amb els anys, ens situa a la palestra en més d’una ocasió, a voltes tenim sort i en podem tornar a baixar i d’altres és un camí sense retorn. En un segon canvia la teva existència i la dels que t’estimen. De sobte, tens la certitud que res tornarà a ser com abans. I algunes vegades, només algunes, la vida regala segones oportunitats. Quan et refàs del xoc que representa aquest patac sobtat de realisme, t’abraona una sensació de vulnerabilitat immensa i et sents absolutament aclaparat per la fugacitat de la vida. Com si t’hagueren tocat de ple amb el projectil d’un mandró. Esmaperdut, passes un temps intentant recuperar l’equilibri perdut, intentant ser el d’abans. Tot i que saps prou bé que mai tornaràs a ser el d’abans, res tornarà a ser igual.  Però arriba un dia, que les ganes de menjar-te el món et devoren, i tens una fam de viure immensa, com el que fa temps que no menja i va desesperat cercant aliment per omplir l’estómac.

En perdura per sempre la consciència que la vida et canvia en un segon. I la valores molt més que abans encara. La valores tant, que res torna a mesurar-se amb la mateixa vara. Tot el que veus i tot el que vius queda revestit d’una transcendència  especial perquè saps que no ets etern.

Per si demà tot s’acaba, no vull deixar de somriure a tots aquells que trobi durant el dia, encara que no els conegui, amb l’egoisme de saber que aquest somriure al primer que fa feliç és a mi mateixa. I perquè quan em recordin, vull que recordin aquest somriure.

No vull ser garrepa repartint carícies, petons i abraçades. El contacte m’amoroseix l’ànima, com si es tractés d’una infusió tèbia. Que la gasiveria no em faci penedir de cap de les besades que hauria d’haver fet, perquè ja no les podré recuperar, es perden en el pou de l’oblit.  

Vull dir "t’estimo" a tots aquells que m’estimo, tot i que penso que ja ho saben, és bo de dir-ho. No sigui que quan els ho vulgui dir sigui massa tard, a més d’un dels que ja ha marxat m’agradaria poder-li dir, però ara les seves orelles de sorra ja no poden sentir les meves paraules.

Vull viure sense retrets i sense jutjar a ningú, amb els anys he après que per ser feliç cal aprendre a passar pàgina. Cadascú que passi comptes amb ell mateix, el més intransigent dels jutges.

Recolliré l’amistat i l’amor que cadascú estigui disposat a donar-me, intentant oferir el màxim que els pugui donar, tot i saber que no tinc tant temps per dedicar-los com jo voldria, però no per això renunciaré a ningú, m’enamora conèixer gent.

Intentaré cuidar aquesta carcassa que m’ha donat la vida amb tant respecte com pugui. Però vull viure sense guants encara que això signifiqui embrutar-me les mans de fang, fer-me malbé les ungles i acumular durícies. Vull passejar sota la pluja fina sense paraigua, sentint com em mullo mentre camino. Vull gaudir de cada minut, de cada silenci, de cada bri senzill de vida... Vull aprofitar totes les hores del dia, perquè el comptador va molt de pressa.

I vull treballar sense aturador per aconseguir acaronar els meus somnis, de puntetes amb el capciró dels dits, convençuda que el camí per aconseguir-los és el més important.

... perquè la vida canvia en un segon.