Des de la tribuna del Congrés dels Diputats fa ja uns quants mesos que es repeteix una acusació que, en democràcia, és molt perillosa. Consisteix a afirmar que el vot del grup polític del qual formo part s’explica únicament pels interessos econòmics del partit i dels propis diputats. Aquesta acusació, totalment falsa i amb un tuf de catalanofòbia que se sent d’una hora lluny -s’ha posat en el punt de mira només a set diputats catalans- ha pujat de volum els darrers dies.
Divendres passat el portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés va dir que la nostra bandera és un bitllet de cinquanta euros; que nosaltres no votem, sinó que “paguem deutes”; que som una desgràcia que ha de desaparèixer i que només servim “para putear a la gente”. Potser un dels arguments polítics més elaborats emesos mai en seu parlamentària.
Oblidant la seva condició de president del govern de l’estat, Pedro Sánchez va arribar a dir que “ustedes están aquí para servir los intereses de las élites inmobiliarias”. Amb aquesta afirmació, Sánchez no només apartava el focus del debat de fons -uns decrets d’habitatge que, al nostre entendre, són mera propaganda i que haurien perjudicat l’efectivitat real del dret a l’habitatge de milions de persones-, sinó que evidenciava una preocupant pobresa d’arguments. Més encara: revelava la voluntat de convertir una discrepància política legítima, expressada per un dels partits que el va investir, en una desqualificació personal dels que no pensen com ell.
Una manera de fer política que, com pot veure qualsevol que s’ho miri amb un mínim de distància, busca alimentar un clima de tensió i polarització que respon molt més a interessos electorals que no pas a la voluntat de debatre seriosament sobre habitatge, construir consensos i trobar solucions. A les xarxes l’esquerra espanyola ha portat aquest assenyalament encara més lluny. Crides a l’assetjament -“Junts ho ha de pagar car. No han de poder sortir al carrer”- i amenaces velades d’agressió física -“Ahora ya me parece poco pedir cárcel para Puigdemont”-. Sumar, Podemos, Comuns, Esquerra, Más Madrid i tots els seus altaveus no han escatimat esforços a difondre els noms i les cares dels set diputats de Junts per Catalunya al Congrés.
Què busquen amb aquesta campanya? Em sembla evident: anular les opinions polítiques que discrepen de les seves per la via d’anular l’adversari polític. Tot això, al cap i a la fi, entra dins de l’anormal normalitat de la política espanyola. Ara, el que no havia vist venir és que l’alcalde del meu poble també se sumaria a aquesta campanya. En un escrit que signa com a “Alcalde de Sant Celoni i la Batllòria” el Sr. Eduard Vallhonesta diu “Em preocupa la posició de Junts, els seus diputats coneixen la realitat dels municipis i un d’ells, a més, és veí de Sant Celoni”.
És aquest “a més” el que ens hauria de preocupar. Què vol dir aquest “a més”? Què aporta al debat sobre l’habitatge especificar la condició de veí de Sant Celoni d’un dels set diputats de Junts per Catalunya? Té alguna rellevància o és simple assenyalament? Quin ha de ser el següent pas? Marcar amb una creu la paret de casa? Que sigui el teu alcalde que t’assenyali públicament és més propi d’un règim feixista que d’una democràcia. Sr. Vallhonesta, si vol posar a la diana un veí de Sant Celoni, almenys no ho faci signant com a alcalde.