Des de fa molt de temps, casi no m’arriba la memòria, no he tingut massa afinitat amb aquells que anteposen les conquestes materials per davant dels valors ètics. Pocs dubtes em dóna creure que la felicitat no està en el fet d’haver fabricat el plat, sinó en la satisfacció de poder-lo omplir de menjar cada dia.
Amb l’esforç que hem emprat en convertir-ho tot en diners, donem més importància al preu del cafè que a la seva aroma i arribem a menysprear la bellesa de les mules només perquè ja no les hem de menester per tibar de l’arada.
L’Art, no té preu? Evidentment no podem valorar per hores un quadre, un poema o una composició musical. El preu, si el comptem com si hagués estat fet per un oficial de primera, seria impagable, com ho són en la majoria dels casos a excepció d’aquelles bestieses que es paguen per quadres de col·lecionista, la gran majoria de les obres d’art no es paguen i no es valoren amb diners. En aquest cas, s’arriba a pagar pel nom de l’artista, no per l’Art en sí mateix. No estem, doncs, valorant l’Art.
Si ho comparem amb altres factors de la nostra societat, els qui es dediquen a la política per exemple, cobren el mateix tan si fan bé la seva feina com si no, i se'ns planteja l’etern dilema de posicionar-nos entre el valor i el preu. Té més valor, doncs, un polític que un artista? No, tot i que el preu dels seus “serveis” estan millor pagats.
Jo somio amb un món on s’imposi la força de l’Art i el valor emocional de la feina, per inútil que sembli, un món on els artistes tinguin més a dir i més pàgines per omplir de diaris que els polítics.
El Berguedà que disposa de multitud d’artistes al seu servei, no només no són valorats, sinó que ni tan sols reconeguts i, en molts casos, ni tan sols coneguts. Són ben conscients que tot el que li espera a un artista ja està explicat a les notícies d’ahir.
Amb l’esforç que hem emprat en convertir-ho tot en diners, donem més importància al preu del cafè que a la seva aroma i arribem a menysprear la bellesa de les mules només perquè ja no les hem de menester per tibar de l’arada.
L’Art, no té preu? Evidentment no podem valorar per hores un quadre, un poema o una composició musical. El preu, si el comptem com si hagués estat fet per un oficial de primera, seria impagable, com ho són en la majoria dels casos a excepció d’aquelles bestieses que es paguen per quadres de col·lecionista, la gran majoria de les obres d’art no es paguen i no es valoren amb diners. En aquest cas, s’arriba a pagar pel nom de l’artista, no per l’Art en sí mateix. No estem, doncs, valorant l’Art.
Si ho comparem amb altres factors de la nostra societat, els qui es dediquen a la política per exemple, cobren el mateix tan si fan bé la seva feina com si no, i se'ns planteja l’etern dilema de posicionar-nos entre el valor i el preu. Té més valor, doncs, un polític que un artista? No, tot i que el preu dels seus “serveis” estan millor pagats.
Jo somio amb un món on s’imposi la força de l’Art i el valor emocional de la feina, per inútil que sembli, un món on els artistes tinguin més a dir i més pàgines per omplir de diaris que els polítics.
El Berguedà que disposa de multitud d’artistes al seu servei, no només no són valorats, sinó que ni tan sols reconeguts i, en molts casos, ni tan sols coneguts. Són ben conscients que tot el que li espera a un artista ja està explicat a les notícies d’ahir.