Passar pel carrer Roser de Berga, i veure els edificis quemajoritàriament suporten la imatge antiga, com si el temps no hagués volgut passar per aquell carrer, els comerços encara obstinats a tenir una semblaça de finals del segle XIX o principis del XX. Molts encara amb els grans portons que antigament servien per donar facilitat al bestiar a poder entrar.
Passar aquests darrers dies i fixar-me, fixar-me que el bar "La Aduana" resta tancat, un local que potser no ha estat dels més emblàtics que ha tingut la ciutat, però si el local que finalment tanca un cicle. El cicle de locals d'ambient amb ocasionals programacions culturals a Berga, potser el darrer que quedava en que podies trobar encara actuacions musicals en directe, ofertes culturals que ja poden pressumir de tenir un espai menys.
Com tots els locals ha tingut temporades de més o menys éxit, però crec encertar quan dic que la pitjor etapa que ha hagut de passar el local, ha estat quan els funcionaris de correus van passar uns anys lluny del carrer Roser i per tant lluny de "La Aduana".
En els seus primers dies de vida, recordo com es feien recitals de poesia, entre el fum de les cigarretes (que encara es podien encendre dins dels locals), barrejat amb el baf a cervesa que desprenia l'alé de rapsodes i públic, tot això combinat amb els poemes reclamats (quan encara es podien recitar poemes dins els locals). Però aquells eren altres temps, eren temps on es respirava un aire cultural amb olor de naftalina, i roba humida, eren temps de "Vilatà", de "Tecla", eren temps en que s'aplaudia el comunisme sense ni tan sol tenir por del mal que et podien fer els penellons a les mans. Perquè en aquell temps el Berguedà era fred, una autèntica comarca del prepirineu. Era un temps en que la poesia podia fer arribar tard a l'església al propi Déu.
"La Aduana" ha estat un local que sense grans canvis ha mantingut l'essència dels seus inicis, entrar darrerament no era gens diferent de la primera vegada que va obrir portes al públic. Això també es feia palés als seus lavabos, peculiars, tant que el mateix Quim Monzó va dedicar una de les seves columes a “La Vanguardia”.
El tancament d'aquest local, em fa reflexionar en que es va convertint la comarca, en una escampada de locals "snob", sense cuidar els orígens ni l'essència del Berguedà, en locals "instagram", de "postureo", i el que més em fa cruixir les dents, el pensar que la cultura al berguedà, igual que el foc de la Patum, no crema.