Buscant desesperat alguna cosa que m'indiqués el camí, una frase, una imatge que em despertés la inspiració i em donés ales per escriure, vaig encendre l'ordinador a altes hores de la matinada, vaig mirar el teclat amb més son que convicció i vaig voler matar les hores rebuscant pel facebook, mentre als auriculars sonava el saxofon de Tom Scott.
Sense saber encara com, segurament pel fet de clicar enllaços a la desesperada, vaig topar amb una frase que em va caure com una tassa de cafè, calent, amarg, fort i espès.
La frase deia alguna cosa com: “l'amor consta de quatre paraules, dues consonants, dues vocals i dos idiotes”.
L'amor, sens dubte, ens dóna en general un gran benestar, una situació de calma i tranquil•litat, una seguretat en definitiva. Mentre, això sí, hi hagi amor per ambdues parts.
La cosa no és tan plàcida si per part d'un dels dos l'amor s'esvaeix, l'angoixa d'haver de dir-ho, d'haver d'explicar-ho, d'haver de fer entendre que no, que ja no sentim el mateix per l'altra persona, que malgrat haver tingut durant un llarg temps una relació conjunta, ja no, no podem continuar junts.
Prendre una decisió com aquesta no és gens fàcil i preparat s'ha d'estar per les reaccions que pugui tenir la parella, malgrat haver estat molts anys junts o potser justament per això, s'han acumulat tota una sèrie de retrets que estan sempre a la recàmara esperant una oportunitat per disparar-los.
Sortiran frases com: “sense mi no seràs res”, “sort en tens que et cuido i et mantinc”, “els amics em faran costat a mi”. Nosaltres diríem: “tu no m'has valorat mai”, “no saps de què sóc capaç”...
Vindrà el moment de quedar-se amb les propietats, “això és meu”, “el nen vol venir amb mi”, “tu abans de conèixe'm no tenies res”, “m'hauràs de pagar si vols quedar-te alguna cosa”.
Una situació sens dubte dolorosa, però necessària segurament, perquè quan ja l'amor s'ha acabat, no té cap sentit continuar junts. De res serveixen les pressions, les amenaces, els consells dels amics, els 155 missatges o cops de puny, o renecs. De res serveix que truquin els papes i et diguin: “pensa-t'ho, és un bon partit”, o que parli malament de nosaltres als veïns, de res serveix quan ja s'ha pres la decisió.
Segurament haurem de canviar de casa, de bloc o de barri, però sortirem al carrer amb el cap ben alt sabent que el temps dirà que ha estat la decisió més adequada.
Sense saber encara com, segurament pel fet de clicar enllaços a la desesperada, vaig topar amb una frase que em va caure com una tassa de cafè, calent, amarg, fort i espès.
La frase deia alguna cosa com: “l'amor consta de quatre paraules, dues consonants, dues vocals i dos idiotes”.
L'amor, sens dubte, ens dóna en general un gran benestar, una situació de calma i tranquil•litat, una seguretat en definitiva. Mentre, això sí, hi hagi amor per ambdues parts.
La cosa no és tan plàcida si per part d'un dels dos l'amor s'esvaeix, l'angoixa d'haver de dir-ho, d'haver d'explicar-ho, d'haver de fer entendre que no, que ja no sentim el mateix per l'altra persona, que malgrat haver tingut durant un llarg temps una relació conjunta, ja no, no podem continuar junts.
Prendre una decisió com aquesta no és gens fàcil i preparat s'ha d'estar per les reaccions que pugui tenir la parella, malgrat haver estat molts anys junts o potser justament per això, s'han acumulat tota una sèrie de retrets que estan sempre a la recàmara esperant una oportunitat per disparar-los.
Sortiran frases com: “sense mi no seràs res”, “sort en tens que et cuido i et mantinc”, “els amics em faran costat a mi”. Nosaltres diríem: “tu no m'has valorat mai”, “no saps de què sóc capaç”...
Vindrà el moment de quedar-se amb les propietats, “això és meu”, “el nen vol venir amb mi”, “tu abans de conèixe'm no tenies res”, “m'hauràs de pagar si vols quedar-te alguna cosa”.
Una situació sens dubte dolorosa, però necessària segurament, perquè quan ja l'amor s'ha acabat, no té cap sentit continuar junts. De res serveixen les pressions, les amenaces, els consells dels amics, els 155 missatges o cops de puny, o renecs. De res serveix que truquin els papes i et diguin: “pensa-t'ho, és un bon partit”, o que parli malament de nosaltres als veïns, de res serveix quan ja s'ha pres la decisió.
Segurament haurem de canviar de casa, de bloc o de barri, però sortirem al carrer amb el cap ben alt sabent que el temps dirà que ha estat la decisió més adequada.