La Generalitat de Catalunya ha declarat el 2017 com a Any Aurora i Prudenci Bertrana, amb motiu dels 125 i 150 anys del naixement dels dos escriptors, filla i pare, respectivament.
Aurora Bertrana i Salazar, nascuda a Girona el 1892 i morta a Berga el 1974, és un cas molt especial en la literatura catalana. Aquesta dona va viure fets sorprenents i es va avançar a mentalitat de la seva època. Tot i que es tracta d'una personalitat polifacètica, va fer els primers escrits com a col·laboradora al diari La Veu de Catalunya, el 1923, mentre residia a Suïssa, on estudiava i treballava.
Els seus coneixements musicals, amb estudis de violoncel, li van permetre actual com a flamenquera i saetera en una ràdio de Ginebra. En aquella ciutat va conèixer el que seria el seu marit, Monsieur Choffat, i es va matricular a la Facultat de Lletres. Més tard va ser la vocalista d'un conjunt de jazz que actuava en un hotel de Chamonix.
L'any 1925 es va casar i al cap d'un any la parella es trasllada a viure a Papeete, a l'illa de Tahití, on el seu marit havia obtingut una plaça d'enginyer electricista. Com a resultat dels tres anys viscuts a la Polinèsia Oriental, va escriure Paradisos oceànics (1930). La seva visió d'aquelles va resultar ser: "com un somni enlluernador, com descórrer una cortina damunt un insospitat país de les fades. El verd de la vegetació semblava pintat de nou, encara moll i lluent de vernís. En la transparència de l'aigua immòbil, s'emmirallaven, amb una exactitud fascinadora, els rafals, les barraques i els arbres propers, el colorit del vestit dels indígenes que des del moll contemplaven el vaixell i, sobretot el cel, d'un blau refulgent, d'un blau d'esmalt. Tot era blau i verd dins i fora de l'aigua. Una flaire embriagadora de flors i de fruits venia de la terra propera. Un somni!". Aquest record de les illes del Pacífic el reprendrà més tard en altres llibres: Peikea, princesa caníbal i altres contes (1934) i L'illa perduda (1935), aquesta escrita en col·laboració amb Prudenci Bertrana, i Ariatea (1950).
Sobre els personatges d'aquelles terres escriu:"Els nadius d'aquelles illes eren una gent lliure, els homes treballaven com volien i de la manera que volien, i això els donava un aire de superioritat. Les dones practicaven l'amor lliure, però no es prostituïen. No es lliuraven per interès ni per vanitat, sinó pel goig de fer l'amor. I si naixia un fill, el pare del qual era blanc i no el reconeixia, de pares polinesis no li'n mancaven. Adoptar un fill de pare blanc desconegut era un honor i una joia per a les famílies del país."
El Marroc sensual i fanàtic (1936) és el resultat del viatge que l'escriptora va fer el 1935 al Marroc per estudiar la mentalitat musulmana i les relacions entre homes i dones al Magrib. El seu propòsit és: "la pintura dels paisatges i dels monuments vistos pels meus ulls profans, curiosos i àvids de viatgera inlassable, i la descripció dels tipus que s'han creuat en el meu camí, dibuixats a través de les meves reaccions sentimentals i intel·lectuals". A Edelweis (1937) recull les seves experiències a l'Alta Savoia.
A causa de la guerra civil Bertrana va haver de deixar Barcelona i després de moltes peripècies se'n va tornar a Ginebra. Trenca definitivament amb el seu marit i es troba malvivint fent classes de castellà. El 1941 fa de minyona d'una aristocràtica russa mentre col·labora a la ràdio i a la premsa de Suïssa. Més tard, es trasllada a Berna i a París. Retorna a Catalunya instal·lant-se a Prada de Conflent. A la Catalunya Sud hi torna l'any 1948. Els dos volums Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975) són de lectura especialment recomanable. Durant les dècades dels anys 50 i 60 van anar apareixent amb regularitat llibres d'Aurora Bertrana, alguns traduïts al francès i al castellà.
En el primer volum de les les seves memòries ens parla de la relació literària amb el seu progenitor: "El pare, en els seus rars moments d'optimisme, quan després de la visita del metge a la Cèlia, aquest, probablement per compassió, li assegurava que la malalta es refaria, parlava amb mi de literatura, concretament de "la meva". S'interessava pel llibre de contes oceànics que, amb gran entusiasme, jo havia començat. M'escoltava atentament i el resum que jo li'n feia desvetllava la seva curiositat i la seva aprovació. No em demanava mai que li mostrés el manuscrit i jo no el gosava pregar que hi donés una ullada, cosa que hauria evitat que en el text figuressin alguns barbarismes. El pare els hauria vistos i els hauria corregit immediatament. Però, contra la idea que tothom tenia que el pare m'ajudava a escriure, mai no em va aconsellar ni tampoc em va revisar el que havia escrit. Si llegia els meus llibres un cop publicats -crec sincerament que ho va fer-, no m'hi dedicava cap comentari. El pare era poc expansiu."
El pare, Prudenci Bertrana, quan va haver de fugir de Barcelona per la guerra civil, va trobar refugi en una casa pairal representativa del Berguedà, Les Eres de Guardiolans, al municipi de Vilada. A partir d'allà va néixer una forta relació d'amistat amb els propietaris, la família Anglerill, que va durar fins a la mort. Aurora, la filla, estableix contacte amb el Berguedà a partir de la dècada dels 50. Cada estiu passava uns dies a Les Eres, on el seu pare havia caçat i pintat, ella hi trobava la calma per poder escriure. Alguns dels seus llibres van ser acabats en aquell casal i així ho fa constar al final de les obres. El 1970 hi signa la segona part de les memòries. A Berga ciutat va fer amistat amb la família Cardona i el fotògraf Josep Deseuras, que la va fotografiar en diversos indrets de la comarca, com ara Gósol i als peus del Pedraforca.
En el llibre editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat el 2001, 'Aurora Bertrana, una dona del segle XX', s'hi estudien diversos aspectes de la vida i l'obra de Bertrana, com per exemple les seves Memòries, la seva visió de les dones, els seus viatges, la seva correspondència amb Pau Casals i la relació que va establir amb personatges de Berga i de Vilada. Recull les comunicacions de les jornades d'homenatge que la Universitat de Girona i l'Associació Cultural el Vilatà li van retre amb motiu del 25è aniversari de la seva mort.
Aquesta escriptora catalana, feminista, progressista i viatgera apassionada, va trobar la pau definitiva entre nosaltres. Reposa al cementiri de Berga des del 3 de setembre de 1974. Recordem-la, llegim-la i estimem-la!
Aurora Bertrana i Salazar, nascuda a Girona el 1892 i morta a Berga el 1974, és un cas molt especial en la literatura catalana. Aquesta dona va viure fets sorprenents i es va avançar a mentalitat de la seva època. Tot i que es tracta d'una personalitat polifacètica, va fer els primers escrits com a col·laboradora al diari La Veu de Catalunya, el 1923, mentre residia a Suïssa, on estudiava i treballava.
Els seus coneixements musicals, amb estudis de violoncel, li van permetre actual com a flamenquera i saetera en una ràdio de Ginebra. En aquella ciutat va conèixer el que seria el seu marit, Monsieur Choffat, i es va matricular a la Facultat de Lletres. Més tard va ser la vocalista d'un conjunt de jazz que actuava en un hotel de Chamonix.
L'any 1925 es va casar i al cap d'un any la parella es trasllada a viure a Papeete, a l'illa de Tahití, on el seu marit havia obtingut una plaça d'enginyer electricista. Com a resultat dels tres anys viscuts a la Polinèsia Oriental, va escriure Paradisos oceànics (1930). La seva visió d'aquelles va resultar ser: "com un somni enlluernador, com descórrer una cortina damunt un insospitat país de les fades. El verd de la vegetació semblava pintat de nou, encara moll i lluent de vernís. En la transparència de l'aigua immòbil, s'emmirallaven, amb una exactitud fascinadora, els rafals, les barraques i els arbres propers, el colorit del vestit dels indígenes que des del moll contemplaven el vaixell i, sobretot el cel, d'un blau refulgent, d'un blau d'esmalt. Tot era blau i verd dins i fora de l'aigua. Una flaire embriagadora de flors i de fruits venia de la terra propera. Un somni!". Aquest record de les illes del Pacífic el reprendrà més tard en altres llibres: Peikea, princesa caníbal i altres contes (1934) i L'illa perduda (1935), aquesta escrita en col·laboració amb Prudenci Bertrana, i Ariatea (1950).
Sobre els personatges d'aquelles terres escriu:"Els nadius d'aquelles illes eren una gent lliure, els homes treballaven com volien i de la manera que volien, i això els donava un aire de superioritat. Les dones practicaven l'amor lliure, però no es prostituïen. No es lliuraven per interès ni per vanitat, sinó pel goig de fer l'amor. I si naixia un fill, el pare del qual era blanc i no el reconeixia, de pares polinesis no li'n mancaven. Adoptar un fill de pare blanc desconegut era un honor i una joia per a les famílies del país."
El Marroc sensual i fanàtic (1936) és el resultat del viatge que l'escriptora va fer el 1935 al Marroc per estudiar la mentalitat musulmana i les relacions entre homes i dones al Magrib. El seu propòsit és: "la pintura dels paisatges i dels monuments vistos pels meus ulls profans, curiosos i àvids de viatgera inlassable, i la descripció dels tipus que s'han creuat en el meu camí, dibuixats a través de les meves reaccions sentimentals i intel·lectuals". A Edelweis (1937) recull les seves experiències a l'Alta Savoia.
A causa de la guerra civil Bertrana va haver de deixar Barcelona i després de moltes peripècies se'n va tornar a Ginebra. Trenca definitivament amb el seu marit i es troba malvivint fent classes de castellà. El 1941 fa de minyona d'una aristocràtica russa mentre col·labora a la ràdio i a la premsa de Suïssa. Més tard, es trasllada a Berna i a París. Retorna a Catalunya instal·lant-se a Prada de Conflent. A la Catalunya Sud hi torna l'any 1948. Els dos volums Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975) són de lectura especialment recomanable. Durant les dècades dels anys 50 i 60 van anar apareixent amb regularitat llibres d'Aurora Bertrana, alguns traduïts al francès i al castellà.
En el primer volum de les les seves memòries ens parla de la relació literària amb el seu progenitor: "El pare, en els seus rars moments d'optimisme, quan després de la visita del metge a la Cèlia, aquest, probablement per compassió, li assegurava que la malalta es refaria, parlava amb mi de literatura, concretament de "la meva". S'interessava pel llibre de contes oceànics que, amb gran entusiasme, jo havia començat. M'escoltava atentament i el resum que jo li'n feia desvetllava la seva curiositat i la seva aprovació. No em demanava mai que li mostrés el manuscrit i jo no el gosava pregar que hi donés una ullada, cosa que hauria evitat que en el text figuressin alguns barbarismes. El pare els hauria vistos i els hauria corregit immediatament. Però, contra la idea que tothom tenia que el pare m'ajudava a escriure, mai no em va aconsellar ni tampoc em va revisar el que havia escrit. Si llegia els meus llibres un cop publicats -crec sincerament que ho va fer-, no m'hi dedicava cap comentari. El pare era poc expansiu."
El pare, Prudenci Bertrana, quan va haver de fugir de Barcelona per la guerra civil, va trobar refugi en una casa pairal representativa del Berguedà, Les Eres de Guardiolans, al municipi de Vilada. A partir d'allà va néixer una forta relació d'amistat amb els propietaris, la família Anglerill, que va durar fins a la mort. Aurora, la filla, estableix contacte amb el Berguedà a partir de la dècada dels 50. Cada estiu passava uns dies a Les Eres, on el seu pare havia caçat i pintat, ella hi trobava la calma per poder escriure. Alguns dels seus llibres van ser acabats en aquell casal i així ho fa constar al final de les obres. El 1970 hi signa la segona part de les memòries. A Berga ciutat va fer amistat amb la família Cardona i el fotògraf Josep Deseuras, que la va fotografiar en diversos indrets de la comarca, com ara Gósol i als peus del Pedraforca.
En el llibre editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat el 2001, 'Aurora Bertrana, una dona del segle XX', s'hi estudien diversos aspectes de la vida i l'obra de Bertrana, com per exemple les seves Memòries, la seva visió de les dones, els seus viatges, la seva correspondència amb Pau Casals i la relació que va establir amb personatges de Berga i de Vilada. Recull les comunicacions de les jornades d'homenatge que la Universitat de Girona i l'Associació Cultural el Vilatà li van retre amb motiu del 25è aniversari de la seva mort.
Aquesta escriptora catalana, feminista, progressista i viatgera apassionada, va trobar la pau definitiva entre nosaltres. Reposa al cementiri de Berga des del 3 de setembre de 1974. Recordem-la, llegim-la i estimem-la!