Ja en 1963 Bob Dylan ho deia que els temps anaven canviant, vaja, ell deia alguna cosa així com: the time they are a changin, però que ve a ser el mateix.
Ara mateix està tot entre un extrem o un altre, és com si haguessin tirat una línia recta que dividís el que teníem assumit com a “normal”, com a “correcte”. Jo mateix em sento en tot moment a mig camí de tot, a mig camí de l’àcrata que en un temps presumia poder arribar a ser i a mig camí de la persona d’ordre i burgès en què em podria convertir.
Però de tal manera i amb tanta poca convicció que no em sento en cap moment acceptat ni pels uns ni pels altres. És com si en el moment de confirmar el meu sexe a l’hora de néixer decidís de canviar-me’l, sento aquesta estranya sensació, em sento com aquell boxejador del que es deia que entrenava amb un tutu de ballet.
He fet tard per a quasi totes les coses, però he intentat aprendre dels errors, al canviar de pis, ara fa uns anys, m’aixecava de nit i a les fosques al lavabo, com havia fet sempre, seguint els passos apresos a l’anterior pis, pixava cada nit a la cuina. Ara tinc clar on estava el meu error, però desconec encara on era el lavabo.
Nosaltres, els berguedans, tenim aquesta dualitat que es filtra pels porus de la nostra pell i en part sento que gaudim de veure com el país dóna tombs a dreta i a esquerra, en part volem que tot flueixi i que tot es posi a lloc, en part no voldríem que aquesta situació no acabés mai. Però acabarà per què l’aigua sempre busca el llit per on ha de còrrer.
Bob Dylan ja ho deia al 1963 “...admeteu que les aigües / al voltant de vosaltres han crescut / i accepteu-lo doncs aviat / o estareu calats fins als ossos. / Si segons vosaltres vostra època / mereix ser salvada / llavors millor comenceu a nedar / o us enfonsareu com una pedra.
Tot això segurament ens servirà d’experiència i farem crosta a la ferida, però sobretot ens prepararà per als temps que han de venir i haurem aprés, sens dubte, o bé el camí del lavabo o bé a encendre el llum per anar a pixar.
Ara mateix està tot entre un extrem o un altre, és com si haguessin tirat una línia recta que dividís el que teníem assumit com a “normal”, com a “correcte”. Jo mateix em sento en tot moment a mig camí de tot, a mig camí de l’àcrata que en un temps presumia poder arribar a ser i a mig camí de la persona d’ordre i burgès en què em podria convertir.
Però de tal manera i amb tanta poca convicció que no em sento en cap moment acceptat ni pels uns ni pels altres. És com si en el moment de confirmar el meu sexe a l’hora de néixer decidís de canviar-me’l, sento aquesta estranya sensació, em sento com aquell boxejador del que es deia que entrenava amb un tutu de ballet.
He fet tard per a quasi totes les coses, però he intentat aprendre dels errors, al canviar de pis, ara fa uns anys, m’aixecava de nit i a les fosques al lavabo, com havia fet sempre, seguint els passos apresos a l’anterior pis, pixava cada nit a la cuina. Ara tinc clar on estava el meu error, però desconec encara on era el lavabo.
Nosaltres, els berguedans, tenim aquesta dualitat que es filtra pels porus de la nostra pell i en part sento que gaudim de veure com el país dóna tombs a dreta i a esquerra, en part volem que tot flueixi i que tot es posi a lloc, en part no voldríem que aquesta situació no acabés mai. Però acabarà per què l’aigua sempre busca el llit per on ha de còrrer.
Bob Dylan ja ho deia al 1963 “...admeteu que les aigües / al voltant de vosaltres han crescut / i accepteu-lo doncs aviat / o estareu calats fins als ossos. / Si segons vosaltres vostra època / mereix ser salvada / llavors millor comenceu a nedar / o us enfonsareu com una pedra.
Tot això segurament ens servirà d’experiència i farem crosta a la ferida, però sobretot ens prepararà per als temps que han de venir i haurem aprés, sens dubte, o bé el camí del lavabo o bé a encendre el llum per anar a pixar.