Mes d'agost de 1989. Des del diari Avui em van encarregar una entrevista amb l'escriptora. La vaig haver d'anar a trobar al petit poble de La Parròquia d'Hortó, a l'Alt Urgell. Em va pregar, sobretot, que no sortís publicat el nom del poble, no volia ser molestada, em va confessar que no li agradava prendre el sol la platja i que feia vint anys que estiuejava al Pirineu amb els seus fills. Aquella tarda estiuenca no va parar de fumar, una cigarreta darrere una altra. Vam parlar de les coses bàsiques de la vida i una mica de literatura. M'ha semblat oportú recuperar les seves respostes.
Del paisatge: "M'agrada la Cerdanya, l'Alt Urgell i tots aquests pobles d'aquí. És on pots reconèixer bastant com ha estat Catalunya durant segles. El pagès català ha hagut de treballar sempre en unes condicions duríssimes. M'emociona molt trobar una església romànica perduda en una muntanya. Reconeixes els signes de com s'ha anat construint aquest país."
De beure "Aigua, molta aigua. Si hi ha gent, m'agrada molt el xampany, i el vi. No acostumo a beure un whisky o dos cada dia."
De menjar: "M'agrada molt cuinar i he descobert que amb la pasta es poden fer amanides de tot tipus. Si hi ha gent a casa, cuino. Si estic sola, faig qualsevol cosa. En tota aquesta zona el xai és molt bo i, per exemple, l'altre dia vaig fer una recepta que em van explicar de xai a la menta, al forn, i era boníssim."
De ballar: "Si em fan una bona festa, o una festa major, amb una orquestra que toqui salsa em passaré tota la nit ballant. M'agrada ballar la rumba, la samba, el pas-doble, el bolero, el rock, el swing, el tango. El problema és que no trobes mai balladors. Hi ha homes, però, que per instint ballen molt bé. Si trobo un bon ballador m'ho passo molt bé."
Del temps lliure: "Per mi temps lliure és llegir i escriure, i això em fa molt feliç. Realment és el que em fa més feliç"
De jugar: Si tinc amics a casa, organitzo timbes. Jo crec que si hagués entrat en aquest món hauria estat una jugadora d'aquelles que s'ho juguen tot."
De feminisme: "Avui dia qualsevol dona que sigui una mica lúcida i que hagi adonat de quina és la condició de la dona, practica el feminisme, conscient o inconscientment. No sé ben bé què és practicar-lo perquè el feminisme és un desvetllament de la consciència de ser dona. El feminisme, des que el vaig descobrir, és l'única teoria que m'ha donat ales, més que qualsevol altra. He après a mirar el món d'una altra manera, sobretot a les dones de la meva generació que van ser educades per ser dones fracassades".
De ciutats: "Sóc una enamorada de Leningrad. Penso que si m'hagués de jubilar aniria a viure a Girona, perquè és una ciutat molt catalana, encara. Barcelona cada vegada és menys catalana, és un híbrid, vivim en una esquizofrènia, estem en una ambigüitat contínua."
De la llengua: "No som conscients del problema de la llengua. I les institucions no han fet res en aquest sentit. Al capdavall, la llengua és la matèria de la qual estem fets. Per això admiro la capacitat de transmetre l'amor a la pròpia llengua i de continuar escrivint en català de Carme Riera i Isabel-Clara Simó."
Dels seus inicis com a escriptora: "Quan vaig començar, als vint-i-quatre anys, es va dir molt que era una noia que portava minifaldilla i que tenia les cames llargues. Importava més l'aspecte físic que no pas allò que escrivia. El món literari català és molt masclista, fins i tot he llegit en un article d'un senyor que la Mercè Rodoreda era una escalfabraguetes, sense respectar per res l'obra d'aquesta escriptora."
Del nou projecte de llibre: "A l'octubre sortirà un llibre de narració breu anomenat 'El cant de la joventut' i tinc al cap una novel·la que es dirà 'L'escriptora assassina'. De moment és a l'etapa de la concepció, la més difícil, complicada i descoratjadora. Trigaré molt a acabar-la."
Dos anys després d'aquella entrevista, el 10 de novembre de 1991, vaig assabentar-me de la seva mort, per la ràdio. Vaig plorar, pujant un diumenge al migdia per la drecera de Cal Nen, en direcció a Queralt, mentre els colors de la tardor arribaven a la seva esclatant plenitud. Aquest any Montserrat Roig i Fransitorra hauria fet 70 anys. I ja en fa 25 de la seva mort.
El millor record, el millor homenatge, sempre serà la lectura dels seus llibres.
Del paisatge: "M'agrada la Cerdanya, l'Alt Urgell i tots aquests pobles d'aquí. És on pots reconèixer bastant com ha estat Catalunya durant segles. El pagès català ha hagut de treballar sempre en unes condicions duríssimes. M'emociona molt trobar una església romànica perduda en una muntanya. Reconeixes els signes de com s'ha anat construint aquest país."
De beure "Aigua, molta aigua. Si hi ha gent, m'agrada molt el xampany, i el vi. No acostumo a beure un whisky o dos cada dia."
De menjar: "M'agrada molt cuinar i he descobert que amb la pasta es poden fer amanides de tot tipus. Si hi ha gent a casa, cuino. Si estic sola, faig qualsevol cosa. En tota aquesta zona el xai és molt bo i, per exemple, l'altre dia vaig fer una recepta que em van explicar de xai a la menta, al forn, i era boníssim."
De ballar: "Si em fan una bona festa, o una festa major, amb una orquestra que toqui salsa em passaré tota la nit ballant. M'agrada ballar la rumba, la samba, el pas-doble, el bolero, el rock, el swing, el tango. El problema és que no trobes mai balladors. Hi ha homes, però, que per instint ballen molt bé. Si trobo un bon ballador m'ho passo molt bé."
Del temps lliure: "Per mi temps lliure és llegir i escriure, i això em fa molt feliç. Realment és el que em fa més feliç"
De jugar: Si tinc amics a casa, organitzo timbes. Jo crec que si hagués entrat en aquest món hauria estat una jugadora d'aquelles que s'ho juguen tot."
De feminisme: "Avui dia qualsevol dona que sigui una mica lúcida i que hagi adonat de quina és la condició de la dona, practica el feminisme, conscient o inconscientment. No sé ben bé què és practicar-lo perquè el feminisme és un desvetllament de la consciència de ser dona. El feminisme, des que el vaig descobrir, és l'única teoria que m'ha donat ales, més que qualsevol altra. He après a mirar el món d'una altra manera, sobretot a les dones de la meva generació que van ser educades per ser dones fracassades".
De ciutats: "Sóc una enamorada de Leningrad. Penso que si m'hagués de jubilar aniria a viure a Girona, perquè és una ciutat molt catalana, encara. Barcelona cada vegada és menys catalana, és un híbrid, vivim en una esquizofrènia, estem en una ambigüitat contínua."
De la llengua: "No som conscients del problema de la llengua. I les institucions no han fet res en aquest sentit. Al capdavall, la llengua és la matèria de la qual estem fets. Per això admiro la capacitat de transmetre l'amor a la pròpia llengua i de continuar escrivint en català de Carme Riera i Isabel-Clara Simó."
Dels seus inicis com a escriptora: "Quan vaig començar, als vint-i-quatre anys, es va dir molt que era una noia que portava minifaldilla i que tenia les cames llargues. Importava més l'aspecte físic que no pas allò que escrivia. El món literari català és molt masclista, fins i tot he llegit en un article d'un senyor que la Mercè Rodoreda era una escalfabraguetes, sense respectar per res l'obra d'aquesta escriptora."
Del nou projecte de llibre: "A l'octubre sortirà un llibre de narració breu anomenat 'El cant de la joventut' i tinc al cap una novel·la que es dirà 'L'escriptora assassina'. De moment és a l'etapa de la concepció, la més difícil, complicada i descoratjadora. Trigaré molt a acabar-la."
Dos anys després d'aquella entrevista, el 10 de novembre de 1991, vaig assabentar-me de la seva mort, per la ràdio. Vaig plorar, pujant un diumenge al migdia per la drecera de Cal Nen, en direcció a Queralt, mentre els colors de la tardor arribaven a la seva esclatant plenitud. Aquest any Montserrat Roig i Fransitorra hauria fet 70 anys. I ja en fa 25 de la seva mort.
El millor record, el millor homenatge, sempre serà la lectura dels seus llibres.