Els francesos, que durant molt de temps van estar encapçalant les tendències modernes, que eren referència a seguir pels que volien estar a la moda, tenen una paraula per definir quan ja no estàs a l’onda. “Demodé”. Passat de moda.
Ja fa temps que les modes canvien pràcticament d’un dia per l’altre, tot el que avui és “xic”, demà pot semblar del segle anterior. A la meva manera d’entendre, la forma que tenim de veure el món actualment, em fa creure que estem davant d’un gegantesc aparador, on tothom vol vendre el seu article, ja sigui idea política, moviment social, moviment cultural, sembla que haguem de vendre-ho tot, i comprar de tot, els perfils de facebook, twitter, instagram, està ple de gent compromesa en diferents causes que ofereixen les seves idees com si d’un gran magatzem es tractés.
A mi que no m’ha convençut mai la idea de que saber meditar, comporta el fet d’anar enfundat dins d’una túnica taronja, o anar a un monestir a milers de kilòmetres i parlar amb aforismes enigmàtics, a mi que la idea de demanar disculpes a les bledes abans de menjar-te-les no m’ha seduït mai, em crea urticària pensar que no sóc modern si no m’aixeco a les sis del mati per rebre el sol o si al meu plat hi ha alguna cosa que en el seu dia, corria, nedava o volava.
Em preocupa que la forma moderna que tenim de veure el món, com si anéssim passant dia rere dia per diferents botigues i el que havíem comprat ahir, avui ja ho tenim arraconat i ni ens ho mirem.
Els berguedans aquests dies estem cofois de ser bons conciutadans i ens felicitem pel fet d’acollir refugiats; com ha de ser, clar que si!. Però alerta, no és una moda, o millor, no ha de ser una moda. Ha de ser un compromís de per vida, i no val oblidar-se en pocs mesos del que comporta aquest compromís, i el que avui veiem com un gran acte humanitari, no ens ha de semblar demà un problema.
La meva amiga, la Rosita, segurament no té ni idea de diplomàcia, però a casa seva ha acollit a centenars de persones i per diverses causes, econòmica, política, persones de totes condicions i nacionalitat, de fet, no seria d’estrenyar, veient el que ha passat per casa seva, fins i tot d’altres planetes. I ho ha fet sense penjar-se medalles ni presumir per aquest fet, sinó per creure que és simplement el seu deure.
Crec sincerament que és la forma més correcta d’actuar, fer els actes per convicció i no perquè és “trending topic”, evitem per part de ciutadans i institucions, la foto de “postureo” amb consignes, banderes i pancartes, obrim, com ha de ser, les portes de casa nostra, després, això si, d’haver obert primer el cor.
Ja fa temps que les modes canvien pràcticament d’un dia per l’altre, tot el que avui és “xic”, demà pot semblar del segle anterior. A la meva manera d’entendre, la forma que tenim de veure el món actualment, em fa creure que estem davant d’un gegantesc aparador, on tothom vol vendre el seu article, ja sigui idea política, moviment social, moviment cultural, sembla que haguem de vendre-ho tot, i comprar de tot, els perfils de facebook, twitter, instagram, està ple de gent compromesa en diferents causes que ofereixen les seves idees com si d’un gran magatzem es tractés.
A mi que no m’ha convençut mai la idea de que saber meditar, comporta el fet d’anar enfundat dins d’una túnica taronja, o anar a un monestir a milers de kilòmetres i parlar amb aforismes enigmàtics, a mi que la idea de demanar disculpes a les bledes abans de menjar-te-les no m’ha seduït mai, em crea urticària pensar que no sóc modern si no m’aixeco a les sis del mati per rebre el sol o si al meu plat hi ha alguna cosa que en el seu dia, corria, nedava o volava.
Em preocupa que la forma moderna que tenim de veure el món, com si anéssim passant dia rere dia per diferents botigues i el que havíem comprat ahir, avui ja ho tenim arraconat i ni ens ho mirem.
Els berguedans aquests dies estem cofois de ser bons conciutadans i ens felicitem pel fet d’acollir refugiats; com ha de ser, clar que si!. Però alerta, no és una moda, o millor, no ha de ser una moda. Ha de ser un compromís de per vida, i no val oblidar-se en pocs mesos del que comporta aquest compromís, i el que avui veiem com un gran acte humanitari, no ens ha de semblar demà un problema.
La meva amiga, la Rosita, segurament no té ni idea de diplomàcia, però a casa seva ha acollit a centenars de persones i per diverses causes, econòmica, política, persones de totes condicions i nacionalitat, de fet, no seria d’estrenyar, veient el que ha passat per casa seva, fins i tot d’altres planetes. I ho ha fet sense penjar-se medalles ni presumir per aquest fet, sinó per creure que és simplement el seu deure.
Crec sincerament que és la forma més correcta d’actuar, fer els actes per convicció i no perquè és “trending topic”, evitem per part de ciutadans i institucions, la foto de “postureo” amb consignes, banderes i pancartes, obrim, com ha de ser, les portes de casa nostra, després, això si, d’haver obert primer el cor.