Ja s’han emès les parts de la llarga entrevista de Jordi Évole a Miguel Bosé. La primera, centrada essencialment en la biografia del cantant, la vaig trobar prou interessant, amb instants d’innegable interès i un magnetisme prou ben trobat. Hi havia connexió entre els dos, Bosé feia reflexions força lúcides combinades amb alguns disbarats (la mort dels fills dins la família Dominguín-Bosé, la veu que l'abandona i torna quan vol...). La relació amb els seus pares, el món de les drogues, la celebritat, etc. En general, va ser satisfactòria. Però ens vèiem a venir la pedregada posterior.

Potser seria interessant que Évole deixés de recalcar quasi com a estranya fórmula periodística que no li surt bé fer entrevistes a amics seus. Si no li surten bé i n’és conscient estaria bé que les plantegés d’una altra manera o que, directament, no les fes. El cas de la segona conversa amb Bosé és prou il·lustratiu. La intenció d’Évole, quedava clar des del principi, era fer gravitar la trobada al voltant de les famoses teories conspiratives de Bosé sobre la Covid-19. Però tot va anar malament. Reiteracions, fugides d’estudi, estirades d’orelles de l’entrevistat a l’entrevistador, descontrol general, insistència en el desconcert: "No puc entendre que et creguis amb possessió de la veritat absoluta". El final va ser satisfactori per Évole: Bosé va refusar el cara a cara amb un científic. "No estaria a la seva altura", va admetre. Aquest instant va salvar els mobles del periodista.

Veient l’evident inconsistència dels arguments de Bosé, com insistia a proclamar-se molt més informat que Évole, costa d'entendre que el periodista no fos més contundent en les seves preguntes. Miguel, te defines como negacionista, ¿qué es lo que niegas exactamente? o Qué opinas que hayan muerto más de dos millones de personas por la Covid? De qué crees que han muerto?. L’estratègia del bocamoll hauria servit d’allò més bé per a deixar Bosé a l’altura del betum i aconseguir el suposat propòsit de l’entrevista. Bé, això és el que em va semblar a mi. Però tractant-se de “l’entrevista a un amic” no em queda del tot clar que aquest propòsit que he esbossat sigui el real.

I una reflexió final sense certeses absolutes. Miguel Bosé sempre ha sigut una persona interessant. Un actor i cantant amb discurs propi, argumentacions valuoses, capacitat dialèctica, algú amb magnetisme a qui se li intuïa cabal intel·lectual. Valia la pena escoltar què havia de dir sobre tan sensible tema i amb tan polèmica perspectiva. La justificació periodística de l’entrevista, per tant, la considero innegable. Una altra cosa són els judicis que cadascú vulgui fer sobre el personatge i el seu estat de consciència i lucidesa presents. N’hi ha per llogar-hi cadires, és clar.