08
d'octubre
de
2015, 12:26
Actualitzat:
12:27h
"L’escriptor necessita escriure i caure sense remissió", diu el conte La lliçó, el primer de la tercera part del debut literari de Miquel Adam (Barcelona, 1979). El llibre, Torero d’hivern (Edicions de 1984, 2015), és part d'una "autoficció" plena de complicitats que narrador i autor estableixen amb el lector, evidenciat en aquest diagnòstic ("caure sense remissió"), tan cru i fatal. Però tan cert com certes poden ser les pàgines d'algú que fabula i que juga a ser part d'una vida on literatura i realitat són parts d'una mateixa moneda.
Miquel Adam, no hi ha dubte, és conscient d'aquest risc i també en sap els guanys, perquè és un escriptor que no ha tingut por de la caiguda. Adam, que no és un nouvingut al món de les lletres, debuta amb molt bona nota en una plaça dura, complexa. Bregat en mil batalles (i batalletes) editorials, actualment és el cap de premsa d’Edicions de 1984 (editors d'aquesta opera prima) i abans ja havia estat vinculat a LaBreu o Laertes. Com a primers esbossos, però, de la seva pròpia obra, en resta el record d'un blog, La Segona Perifèria, on l'èxit va fer implacable –i imprescindible– la signatura de Subal Quinina. De fet, és cert, Adam encara no ha escrit "la puta novel·la", però ens ha regalat un deliciós "regat" en forma de relats.
Fantasies que topen amb la realitat
El llibre, ple de múltiples reflexos de la pròpia identitat (esbatussats o bé tractats amb tendresa, pel que faci el cas), conté un repertori de personatges que són arrossegats pel fatalisme quotidià. Bussejant en la misèria de viure i d'escriure (mentre gaudim de les seves brillants notes mentals), no es pot negar que Torero d'hivern és una obra que exerceix un estimulant diàleg literari amb obres recents d’autors coetanis, educats en la mateixa inquietud i devoció, tots ells presents al relat que dóna títol al llibre, precisament anomenat Torero d'hivern.
Però, més enllà d'aquesta llista d’escriptors menors de 40 anys que comencen a despuntar a les lletres catalanes, Adam també és part d’una "generació perduda". A través d'aquests relats, l'autor ha volgut escriure el testament d’uns personatges que transiten per la rebel·lia, amb un punt d’ironia i comicitat, però sense deixar mai la tendresa. De fet, allò que uneix els relats són, precisament, uns personatges plens de fantasies que acaben topant amb la crua realitat. Desgràcies de l'era moderna, que, malgrat tot, encara fan que tinguem ganes de viure i, especialment, de riure'ns d'allò que ens passa.
Un llibre en tres parts
Estructurat en tres parts, la primera mostra relats de caire més aviat domèstic, amb peus malcarats o presidents d'escala de caire feixistoide. La segona desenvolupa un alter ego que es capbussa en el món editorial, apropant-se al format del reportatge, amb FNACs, Frankfurt, La Puça, les dèries o el vell Vera. La tercera, amb relats més breus, ficcionals i estripats. Concebuts pràcticament com a elegies, aquests relats que presenta Adam són cants d’amor sobre les coses que van desapareixent. Personatges que són "antiherois" i que, alhora, fugen del manual arquetípic del fracassat.
Tots ells concebuts i presentats com a "toreros d’hivern", amb totes les lletres. Personatges que van teixint un fil, invisible, que travessa el llibre, amb moments àlgids i brillants com L’home retrospectiu (un fita per obrir el llibre, amb una esplèndida regressió a la infantesa que deixa corglaçat, però amb un somriure a la boca) o L’edat dels imperis (una faula fantàstica que ens interpel·la directament a nosaltres, lectors tan malastrucs com el narrador i tan obstinats com en Pierre). Dues delícies que marquen el bon to d’un llibre on hi ha de tot per fer-nos feliços, on l’experiència de tantes hores passades en el món editorial també són part del paisatge. Tot plegat, mentre esperem, per fi, aquella meravellosa "puta novel·la" que ha de venir, més d'hora que tard.
Miquel Adam, no hi ha dubte, és conscient d'aquest risc i també en sap els guanys, perquè és un escriptor que no ha tingut por de la caiguda. Adam, que no és un nouvingut al món de les lletres, debuta amb molt bona nota en una plaça dura, complexa. Bregat en mil batalles (i batalletes) editorials, actualment és el cap de premsa d’Edicions de 1984 (editors d'aquesta opera prima) i abans ja havia estat vinculat a LaBreu o Laertes. Com a primers esbossos, però, de la seva pròpia obra, en resta el record d'un blog, La Segona Perifèria, on l'èxit va fer implacable –i imprescindible– la signatura de Subal Quinina. De fet, és cert, Adam encara no ha escrit "la puta novel·la", però ens ha regalat un deliciós "regat" en forma de relats.
Fantasies que topen amb la realitat
El llibre, ple de múltiples reflexos de la pròpia identitat (esbatussats o bé tractats amb tendresa, pel que faci el cas), conté un repertori de personatges que són arrossegats pel fatalisme quotidià. Bussejant en la misèria de viure i d'escriure (mentre gaudim de les seves brillants notes mentals), no es pot negar que Torero d'hivern és una obra que exerceix un estimulant diàleg literari amb obres recents d’autors coetanis, educats en la mateixa inquietud i devoció, tots ells presents al relat que dóna títol al llibre, precisament anomenat Torero d'hivern.
Però, més enllà d'aquesta llista d’escriptors menors de 40 anys que comencen a despuntar a les lletres catalanes, Adam també és part d’una "generació perduda". A través d'aquests relats, l'autor ha volgut escriure el testament d’uns personatges que transiten per la rebel·lia, amb un punt d’ironia i comicitat, però sense deixar mai la tendresa. De fet, allò que uneix els relats són, precisament, uns personatges plens de fantasies que acaben topant amb la crua realitat. Desgràcies de l'era moderna, que, malgrat tot, encara fan que tinguem ganes de viure i, especialment, de riure'ns d'allò que ens passa.
Un llibre en tres parts
Estructurat en tres parts, la primera mostra relats de caire més aviat domèstic, amb peus malcarats o presidents d'escala de caire feixistoide. La segona desenvolupa un alter ego que es capbussa en el món editorial, apropant-se al format del reportatge, amb FNACs, Frankfurt, La Puça, les dèries o el vell Vera. La tercera, amb relats més breus, ficcionals i estripats. Concebuts pràcticament com a elegies, aquests relats que presenta Adam són cants d’amor sobre les coses que van desapareixent. Personatges que són "antiherois" i que, alhora, fugen del manual arquetípic del fracassat.
Tots ells concebuts i presentats com a "toreros d’hivern", amb totes les lletres. Personatges que van teixint un fil, invisible, que travessa el llibre, amb moments àlgids i brillants com L’home retrospectiu (un fita per obrir el llibre, amb una esplèndida regressió a la infantesa que deixa corglaçat, però amb un somriure a la boca) o L’edat dels imperis (una faula fantàstica que ens interpel·la directament a nosaltres, lectors tan malastrucs com el narrador i tan obstinats com en Pierre). Dues delícies que marquen el bon to d’un llibre on hi ha de tot per fer-nos feliços, on l’experiència de tantes hores passades en el món editorial també són part del paisatge. Tot plegat, mentre esperem, per fi, aquella meravellosa "puta novel·la" que ha de venir, més d'hora que tard.
Miquel Adam. Foto: Adrià Costa