10
de febrer
del
2024
Actualitzat
el
13
de febrer
a les
10:37h
Un thriller trepidant on s'hi troben referències bíbliques, personatges malvats, templers, abadies, cardenals i mossos d'esquadra ha guanyat el Premi Josep Pla. Es tracta de la novel·la La Germandat de l'Àngel Caigut (Destino). El periodista i llicenciat en Història Jaume Clotet (Barcelona, 1974) n'és l'autor, que ja havia guanyat altres guardons, com el Néstor Luján per un altre títol de novel·la història, El càtar proscrit.
Jaume Clotet, corresponsal de l'Avui i Ona Catalana a Euskadi (2001-03), va ser cap de premsa del Departament de Governació durant el primer i el segon tripartit abans de ser subdirector de l'ACN. El 2016 va ser nomenat director general de Comunicació a l'executiu de Carles Puigdemont i s'hi va mantenir amb Quim Torra. Ell explica que ha treballat per als governs de tots els presidents tret de Jordi Pujol i Pere Aragonès. Després va ser director de comunicació de la UPF. Conversem amb ell a la llibreria Ona.
Què ho fa que aquests relats literaris que combinen la intriga en monestirs i Vaticà atreuen tant?
Ens agrada que els productes culturals tinguin molt d'evasió de la realitat. Per això veiem les sèries i pel·lícules on passen aquest tipus d'aventures, o novel·la negra. És desconnectar dels maldecaps. Són gèneres que agraden, tot i que diria que en la literatura catalana no s'estilen tant. Hi ha molta novel·la històrica, jo n'he fet, hi ha molta novel·la introspectiva, entorn dels sentiments. Però un tipus d'obra així no n'hi ha tant. M'agrada l'etiqueta de thriller històric, però també hi ha elements de tipus religiós, bíblic, fantàstic.
Però sembla que l'entorn eclesiàstic i vaticà té un morbo afegit.
Les societats secretes ho tenen. I això inclou la política, la universitat. No saber com funciona una cosa intriga. Com una redacció. Hi ha sèries sobre redaccions de diaris. Mons que tenen codis propis. I com més ocults són, més atreuen. La maçoneria, els misteris, el que de lluny no s'entén. I al Vaticà són els mestres d'això. Porten dos mil anys, és increïble. I amb la mateixa estructura jerarquitzada. Manen molt i tenen molta influència.
En llibres seus anteriors, com Lliures o morts i El càtar proscrit, s'endinsa en la història a través de personatges que són secundaris, però que han tingut un paper destacat en algun moment. És el cas de La Germandat de l'Àngel Caigut?
A mi m'agrada molt parlar dels secundaris de la història. Quan ens acostem a figures com Napoleó o Jaume I, sembla que tot ho fessin ells. Però el que feien ho feien acompanyats de molts altres i a mi m'agrada llegir les biografies d'aquests. A Lliures o morts apareix un oficial dels miquelets que va existir realment, però ningú en sabia res. Vaig pensar que o David de Montserrat i jo en fèiem una novel·la o només apareixerà a Viquipèdia. Amb El càtar proscrit, igual. Vaig trobar un noble càtar occità, Gispert de Barberà, que ningú sabia qui era. En el cas de La Germandat de l'Àngel Caigut és una mica diferent. Els dos protagonistes acaben sent secundaris perquè el protagonista principal és el mal. M'atreuen els personatges que es troben cridats a fer coses que mai havien previst. Que, en el fons, és la vida de tots nosaltres.
Fa un exercici literari arriscat. A la novel·la hi apareixen els papes Bòrgia, Heinrich Himmler, personatges situats en els anys presents...
Com tots, el que faig és el reflex del que soc. Jo no sé fer una novel·la sense parlar d'història. Vaig estructurar la novel·la en 33 capítols, que és l'edat de Crist. Onze capítols cada part, un d'històric i 10 contemporanis. L'històric intento que sigui tan reals com sigui possible. Els ordes militars van existir, com els papes Bòrgia. Els nazis van existir, com també és real la fixació de Himmler per Montserrat. Cada capítol històric marca els deu següents i dona solidesa al relat. I surten els meus temes. Hi ha una referència al president Companys.
El Papa que hi apareix, Pau VII, té algun tret de Francesc?
No. Té un tret que m'agrada: sembla més innocent del que és. Però sap el que vol i ho acaba aplicant. Potser sí que s'assembla a l'actual, que sol caure simpàtic, però és un caràcter fort.
La novel·la envia algun missatge cap a l'actualitat?
Jo el que vull és que es parli de les coses de Catalunya i faig que la trama del llibre, que podria passar en qualsevol lloc del món, transcorri a Catalunya. Que es parli dels Mossos d'Esquadra, que es parli de Montserrat. Per què m'he de saber el nom de la policia sueca, de tant cinema suec que hem vist? Coneixem tota mena de noms i localitzacions de Suècia, i dels EUA ja no cal que en parlem. Després de tantes sèries nòrdiques, trobo que està bé que la gent llegeixi llibres sobre coses que passen a Montserrat i on surten mossos d'esquadra. Què més voldria jo que les plataformes digitals mostressin coses que passen a Barcelona, que és una gran ciutat, i he de veure pel·lícules sobre coses que passen a Reykjavík.
En realitat, el mal sembla el protagonista de la història. L'atreu com a personatge?
Molt. Tots tenim la maldat a dins. Tots en algun moment enganyem les persones que estimem, tots hem fet coses que sabem que no estan bé. En determinades circumstàncies, tots podríem fer coses que no són correctes. Podem conèixer algú encantador que a casa seva és un maltractador, o uns tirans a la feina. A Ruanda, hi va haver gent que va escoltar per la ràdio que s'havia de matar gent i van sortir de casa amb un matxet. O el conductor que duia trens als camps d'extermini i ho sabia. Eren tan culpables com els altres. I potser eren encantadors a casa i tenien cura dels seus fills. Quanta gent resistiria el buidatge del seu whatsapp? No parlo de grans maldats, sinó de coses que no estan bé. Robaríem si sabéssim del cert que no ens atraparan? Desitgem que a algú que coneixem li vagin malament les coses? Intentar ser bona persona és una militància.
Aquesta atracció pel mal li ve de la política?
La política té una gran virtut, que és que el mal es veu molt. Es veu menys en altres àmbits, com a la universitat, que s'assembla més al Vaticà. Són estructures molt antigues que ningú sap com funcionen. On les coses són més opaques és més difícil veure el mal. A la política es veu més.
Ha conegut persones malvades en política?
He conegut persones que no puc entendre com són tan dolentes. Hi ha gent que, pel que sigui, té un comportament molt negatiu. I gairebé sempre està relacionat amb l'exercici del poder.
Es pot fer política sense practicar en algun moment, ni que sigui momentàniament, el mal?
Sí que ha de ser possible. Tampoc s'ha de confondre prendre decisions dures, ser expeditiu en alguns moments, amb ser mala persona. A Catalunya, també tendim que si un és amic, se li perdona tot. Tendim a nyerros i cadells, Barça i Espanyol, Liceu i Palau. És el país de les dues coses. De tot hi ha dues coses. Sabadell i Terrassa. RAC1 i Catalunya Ràdio.
Ara recordo que hi ha un moment del llibre que a mi m'ha semblat curiós, que és quan es comet un assassinat per preservar un suposat bé superior. És com passa a vegades a la política, oi? La raó d'Estat?
Totalment. En política he vist "executar" políticament persones, pel bé de l'organització, sense que a vegades estigui justificat. També forma part de les regles de la política. Passa arreu.
Ha col·laborat en moments diferents amb dirigents dels dos principals partits independentistes, Esquerra i Junts. Això li dona una perspectiva diferent a l'hora d'entendre les posicions d'Esquerra i de Junts?
Sí. La base sempre és l'empatia. I és complicat fer política sense empatitzar amb l'altre i entendre perquè està fent una determinada cosa. Una cosa és tenir o no tenir simpatia per algú i una altra és no veure'l. Jo he treballat en tots els governs tret del dels presidents Pujol i Aragonès. He treballat pel president Mas, pel president Maragall, pel president Montilla, pel president Puigdemont i pel president Torra. No de manera contínua, en determinats moments. I s'ha d'entendre perquè cadascú fa les coses.
Vostè, que ha viscut a prop de Carles Puigdemont, i que fins i tot ha participat en l'elaboració de llistes electorals del 21-D del 2017, com valora el gir pragmàtic de Junts?
Jo no crec que hi hagi un gir pragmàtic. Crec que les condicions han canviat o el que Junts volia fer no es podia fer amb les condicions anteriors. El temps dirà. Veurem com evoluciona aquesta legislatura i si es treu rèdit d'aquesta situació.
La incomprensió que es viu en la política espanyola respecte de la figura de Carles Puigdemont, és similar a la que hi ha hagut en alguns moments a Catalunya?
El president Puigdemont sorprèn molt perquè no respon a allò que s'espera segons els cànons. Per exemple, defuig l'exposició mediàtica. No és habitual havent estat president de la Generalitat. Les pressions que se li fan no funcionen. Sorprèn perquè no l'entenen. Si l'entens, tot s'entén. És com Pedro Sánchez. L'has d'entendre. És un supervivent. No té principis en el sentit que ha patit molt i s'ho ha currat molt. És un hipertàctic. Ho ha passat molt malament amb els seus i entén perfectament quines són les regles del joc de la política més cruel.
I al Puigdemont, l'entén?
He acabat entenent-lo. Ser director de Comunicació d'un president que abans era periodista no era fàcil.
Com l'interpretaria?
El president Puigdemont és un home molt fidel a ell mateix i no li interessa la imatge que es tingui d'ell. A altres presidents els interessa molt. Té clar què vol, però no li interessa com passarà a la història.
La personalitat política de Puigdemont encara ens pot sorprendre?
I tant! Qui cregui que està amortitzat s'equivoca.
En la seva trajectòria també ha treballat amb dirigents d'ERC. Com avalua l'evolució d'aquest partit?
Esquerra està fent el que va decidir fer ja fa unes quantes dècades, que és ser un partit central en la política catalana. I a fe de Déu que ho han aconseguit. Per passar d'un partit tan petit els anys 90 a arribar on han arribat s'han de fer molt bé les coses.
Què passarà amb l'amnistia?
Que es farà.
Superarà la selva judicial?
Sortirà amb esgarrinxades. Una expressió que deia Joan Puigcercós quan treballàvem junts era "deixar pèls a la gatera". Doncs això, tirarà endavant deixant pèls a la gatera.
Jaume Clotet, corresponsal de l'Avui i Ona Catalana a Euskadi (2001-03), va ser cap de premsa del Departament de Governació durant el primer i el segon tripartit abans de ser subdirector de l'ACN. El 2016 va ser nomenat director general de Comunicació a l'executiu de Carles Puigdemont i s'hi va mantenir amb Quim Torra. Ell explica que ha treballat per als governs de tots els presidents tret de Jordi Pujol i Pere Aragonès. Després va ser director de comunicació de la UPF. Conversem amb ell a la llibreria Ona.
Què ho fa que aquests relats literaris que combinen la intriga en monestirs i Vaticà atreuen tant?
Ens agrada que els productes culturals tinguin molt d'evasió de la realitat. Per això veiem les sèries i pel·lícules on passen aquest tipus d'aventures, o novel·la negra. És desconnectar dels maldecaps. Són gèneres que agraden, tot i que diria que en la literatura catalana no s'estilen tant. Hi ha molta novel·la històrica, jo n'he fet, hi ha molta novel·la introspectiva, entorn dels sentiments. Però un tipus d'obra així no n'hi ha tant. M'agrada l'etiqueta de thriller històric, però també hi ha elements de tipus religiós, bíblic, fantàstic.
Però sembla que l'entorn eclesiàstic i vaticà té un morbo afegit.
Les societats secretes ho tenen. I això inclou la política, la universitat. No saber com funciona una cosa intriga. Com una redacció. Hi ha sèries sobre redaccions de diaris. Mons que tenen codis propis. I com més ocults són, més atreuen. La maçoneria, els misteris, el que de lluny no s'entén. I al Vaticà són els mestres d'això. Porten dos mil anys, és increïble. I amb la mateixa estructura jerarquitzada. Manen molt i tenen molta influència.
En llibres seus anteriors, com Lliures o morts i El càtar proscrit, s'endinsa en la història a través de personatges que són secundaris, però que han tingut un paper destacat en algun moment. És el cas de La Germandat de l'Àngel Caigut?
A mi m'agrada molt parlar dels secundaris de la història. Quan ens acostem a figures com Napoleó o Jaume I, sembla que tot ho fessin ells. Però el que feien ho feien acompanyats de molts altres i a mi m'agrada llegir les biografies d'aquests. A Lliures o morts apareix un oficial dels miquelets que va existir realment, però ningú en sabia res. Vaig pensar que o David de Montserrat i jo en fèiem una novel·la o només apareixerà a Viquipèdia. Amb El càtar proscrit, igual. Vaig trobar un noble càtar occità, Gispert de Barberà, que ningú sabia qui era. En el cas de La Germandat de l'Àngel Caigut és una mica diferent. Els dos protagonistes acaben sent secundaris perquè el protagonista principal és el mal. M'atreuen els personatges que es troben cridats a fer coses que mai havien previst. Que, en el fons, és la vida de tots nosaltres.
Jaume Clotet, durant l'entrevista amb Nació a Ona. Foto: Hugo Fernández
Fa un exercici literari arriscat. A la novel·la hi apareixen els papes Bòrgia, Heinrich Himmler, personatges situats en els anys presents...
Com tots, el que faig és el reflex del que soc. Jo no sé fer una novel·la sense parlar d'història. Vaig estructurar la novel·la en 33 capítols, que és l'edat de Crist. Onze capítols cada part, un d'històric i 10 contemporanis. L'històric intento que sigui tan reals com sigui possible. Els ordes militars van existir, com els papes Bòrgia. Els nazis van existir, com també és real la fixació de Himmler per Montserrat. Cada capítol històric marca els deu següents i dona solidesa al relat. I surten els meus temes. Hi ha una referència al president Companys.
"M'atreuen els personatges que es troben cridats a fer coses que mai havien previst. Que, en el fons, és la vida de tots nosaltres"
El Papa que hi apareix, Pau VII, té algun tret de Francesc?
No. Té un tret que m'agrada: sembla més innocent del que és. Però sap el que vol i ho acaba aplicant. Potser sí que s'assembla a l'actual, que sol caure simpàtic, però és un caràcter fort.
La novel·la envia algun missatge cap a l'actualitat?
Jo el que vull és que es parli de les coses de Catalunya i faig que la trama del llibre, que podria passar en qualsevol lloc del món, transcorri a Catalunya. Que es parli dels Mossos d'Esquadra, que es parli de Montserrat. Per què m'he de saber el nom de la policia sueca, de tant cinema suec que hem vist? Coneixem tota mena de noms i localitzacions de Suècia, i dels EUA ja no cal que en parlem. Després de tantes sèries nòrdiques, trobo que està bé que la gent llegeixi llibres sobre coses que passen a Montserrat i on surten mossos d'esquadra. Què més voldria jo que les plataformes digitals mostressin coses que passen a Barcelona, que és una gran ciutat, i he de veure pel·lícules sobre coses que passen a Reykjavík.
En realitat, el mal sembla el protagonista de la història. L'atreu com a personatge?
Molt. Tots tenim la maldat a dins. Tots en algun moment enganyem les persones que estimem, tots hem fet coses que sabem que no estan bé. En determinades circumstàncies, tots podríem fer coses que no són correctes. Podem conèixer algú encantador que a casa seva és un maltractador, o uns tirans a la feina. A Ruanda, hi va haver gent que va escoltar per la ràdio que s'havia de matar gent i van sortir de casa amb un matxet. O el conductor que duia trens als camps d'extermini i ho sabia. Eren tan culpables com els altres. I potser eren encantadors a casa i tenien cura dels seus fills. Quanta gent resistiria el buidatge del seu whatsapp? No parlo de grans maldats, sinó de coses que no estan bé. Robaríem si sabéssim del cert que no ens atraparan? Desitgem que a algú que coneixem li vagin malament les coses? Intentar ser bona persona és una militància.
"La Germandat de l'Àngel Caigut" és el darrer llibre de Jaume Clotet. Foto: Hugo Fernández
Aquesta atracció pel mal li ve de la política?
La política té una gran virtut, que és que el mal es veu molt. Es veu menys en altres àmbits, com a la universitat, que s'assembla més al Vaticà. Són estructures molt antigues que ningú sap com funcionen. On les coses són més opaques és més difícil veure el mal. A la política es veu més.
Ha conegut persones malvades en política?
He conegut persones que no puc entendre com són tan dolentes. Hi ha gent que, pel que sigui, té un comportament molt negatiu. I gairebé sempre està relacionat amb l'exercici del poder.
Es pot fer política sense practicar en algun moment, ni que sigui momentàniament, el mal?
Sí que ha de ser possible. Tampoc s'ha de confondre prendre decisions dures, ser expeditiu en alguns moments, amb ser mala persona. A Catalunya, també tendim que si un és amic, se li perdona tot. Tendim a nyerros i cadells, Barça i Espanyol, Liceu i Palau. És el país de les dues coses. De tot hi ha dues coses. Sabadell i Terrassa. RAC1 i Catalunya Ràdio.
"En política, he vist "executar" políticament persones, pel bé de l'organització, sense que a vegades estigui justificat"
Ara recordo que hi ha un moment del llibre que a mi m'ha semblat curiós, que és quan es comet un assassinat per preservar un suposat bé superior. És com passa a vegades a la política, oi? La raó d'Estat?
Totalment. En política he vist "executar" políticament persones, pel bé de l'organització, sense que a vegades estigui justificat. També forma part de les regles de la política. Passa arreu.
Jaume Clotet: "És complicat fer política sense empatitzar amb l'altre". Foto: Hugo Fernández
Ha col·laborat en moments diferents amb dirigents dels dos principals partits independentistes, Esquerra i Junts. Això li dona una perspectiva diferent a l'hora d'entendre les posicions d'Esquerra i de Junts?
Sí. La base sempre és l'empatia. I és complicat fer política sense empatitzar amb l'altre i entendre perquè està fent una determinada cosa. Una cosa és tenir o no tenir simpatia per algú i una altra és no veure'l. Jo he treballat en tots els governs tret del dels presidents Pujol i Aragonès. He treballat pel president Mas, pel president Maragall, pel president Montilla, pel president Puigdemont i pel president Torra. No de manera contínua, en determinats moments. I s'ha d'entendre perquè cadascú fa les coses.
Vostè, que ha viscut a prop de Carles Puigdemont, i que fins i tot ha participat en l'elaboració de llistes electorals del 21-D del 2017, com valora el gir pragmàtic de Junts?
Jo no crec que hi hagi un gir pragmàtic. Crec que les condicions han canviat o el que Junts volia fer no es podia fer amb les condicions anteriors. El temps dirà. Veurem com evoluciona aquesta legislatura i si es treu rèdit d'aquesta situació.
La incomprensió que es viu en la política espanyola respecte de la figura de Carles Puigdemont, és similar a la que hi ha hagut en alguns moments a Catalunya?
El president Puigdemont sorprèn molt perquè no respon a allò que s'espera segons els cànons. Per exemple, defuig l'exposició mediàtica. No és habitual havent estat president de la Generalitat. Les pressions que se li fan no funcionen. Sorprèn perquè no l'entenen. Si l'entens, tot s'entén. És com Pedro Sánchez. L'has d'entendre. És un supervivent. No té principis en el sentit que ha patit molt i s'ho ha currat molt. És un hipertàctic. Ho ha passat molt malament amb els seus i entén perfectament quines són les regles del joc de la política més cruel.
"Al president Puigdemont no li interessa com passarà a la història"
I al Puigdemont, l'entén?
He acabat entenent-lo. Ser director de Comunicació d'un president que abans era periodista no era fàcil.
Com l'interpretaria?
El president Puigdemont és un home molt fidel a ell mateix i no li interessa la imatge que es tingui d'ell. A altres presidents els interessa molt. Té clar què vol, però no li interessa com passarà a la història.
La personalitat política de Puigdemont encara ens pot sorprendre?
I tant! Qui cregui que està amortitzat s'equivoca.
Jaume Clotet: "El Papa que surt a la novel·la té coses de l'actual: sembla més innocent del que és". Foto: Hugo Fernández
En la seva trajectòria també ha treballat amb dirigents d'ERC. Com avalua l'evolució d'aquest partit?
Esquerra està fent el que va decidir fer ja fa unes quantes dècades, que és ser un partit central en la política catalana. I a fe de Déu que ho han aconseguit. Per passar d'un partit tan petit els anys 90 a arribar on han arribat s'han de fer molt bé les coses.
Què passarà amb l'amnistia?
Que es farà.
Superarà la selva judicial?
Sortirà amb esgarrinxades. Una expressió que deia Joan Puigcercós quan treballàvem junts era "deixar pèls a la gatera". Doncs això, tirarà endavant deixant pèls a la gatera.