La música ha de ser una festa. I un concert, l'èxtasi d'una emoció compartida. Si a això li afegim consciència, tenim els U2, tal com han demostrat en les dues hores llargues de música sense concessions, a plena suor, que ha durat el concert d'aquest dimarts a l'Estadi Olímpic. Primer des de l'escenari fixat entre el públic, fent possible la proesa que quatre músics puguin multiplicar els acords, el riffs i els cants, agitant tot un recinte de dimensions olímpiques i que sempre soni ple a base d'energia, de talent i de convenciment.
 
Deixant clares les cartes, els irlandesos han obert el repertori amb un quartet de cançons amb l'ànima insaciable: Sunday Bloody Sunday, New Year's Day, Bad –que bé ressona el "we can be heroes just for one day" que va convertir en proclama David Bowie– i Pride (In the name of Love). Ni un moment de pausa, mentre queda clar que la música és un vehicle per dir –i per corejar– coses. I coses importants. Els U2 fan el camí enrere i ocupen l'escenari gegantí. El torn serà, a partir d'ara, per The Joshua Tree, tocat de manera íntegra.
 
Bogeria total. Sona el riff de Where the streets have no name i entrem a una nova dimensió de complicitats i entrega total, recíprocament, entre banda i públic, entre devots i idealistes, entre els déus i aquella força que diuen que uneix totes les coses. A l'escenari es projecten les imatges del fotògraf holandès Anton Corbijn, de qui la seva icònica fotografia del disc original. Trenta anys després, Corbijn ha anat fins a Death Valley i Zabriskie Point, per mostrar-nos les possibilitats que té una pantalla gegantina (61x14 metres) d'alta resolució (8k).
 
Ningú diria que han passat trenta anys quan sonen I still haven't found what I'm looking for o With or Without you. The Joshua Tree segueix sonant delicat, contundent, afilat i èpic com el primer dia. I segueix reflectint com aleshores la passió pels paisatges americans, pels seus mites, per la gent que fa viva la terra i per la literatura que hi floreix, de Whitman a Ginsberg. Tot seguit, Bullet in the Blue Sky, Running to Stand Still i Red Hill Mining Town, just abans de donar pas a "la cara B" del disc, amb In God's Country, Trip Through Your Wires, One Tree Hill, Exit i Mothers of the Disappeared.
 
Impacte visual, sonor i amb consciència
 
Després d'una curta pausa, un llargmetratge de l'artista francès J.R acompanya Miss Syria, la reconvertida Miss Sarajevo que va formar part de l'àlbum Original Soundtracks 1, que el grup va treure amb el pseudònim de Passengers. El film ha estat rodat al camp de refugiats Zaatari a Jordània, que dona llar a un total de 80.000 siris que s'han vist obligats a abandonar el seu país. Li segueix la força de Beatiful Day, Elevation i Vertigo, corejades pel públic.
 
L'agitació de consciències i les causes justes continuen. En favor de la campanya Poverty In Sexist de l'organització ONE, mentre Ultra Violet (Light My Way), d'Achtung Baby, la gran pantalla projecta una successió d'imatges protagonitzades per dones pioneres al mon, on també hi apareix Lena Dunham o Isabel Coixet. One i Little Things posen la rúbrica a un concert que serà difícil d'oblidar pels 55.000 assistents que han omplert l'Estadi Olímpic.
 
Noel Gallagher i les coses de la vida
 
Abans dels U2, Noel Gallagher's High Flying Birds han ofert un concert dens i robust, tan com ho foren els darrers discos d'Oasis. Gallagher, alliberat del pes fanfarrònic del seu propi germà, condensa aquell esperit que queda d'Oasis, però el fa sonar diferent, amb el pas dels anys tatuats, amb certa suficiència, però amb una gran honestedat per l'ofici i per la música. Al capdavall, Champagne Supernova, Little by Little o Wonderwall –en versió desangelada– són peces d'una alta enginyeria emocional, i com a tals són recordades, malgrat que ara sonin tan diferents.
 
El cantant de Manchester –que ha actuat vestit amb una samarreta del Barça d'aires vintage-no-t'hi-fixis i sense marca comercial– ha començat amb Everybody's on the run, ha fet sonar en un gran estadi You Know we can't go back i ha acabat amb tirallonga de clàssics de quan el seu grup era el rei del britpop més malcarat. Especialment emotiu ha estat el moment d'interpretar Don't look back in anger, que ha dedicat a Pep Guardiola, just a l'Estadi Olímpic. L'any 92, en Noel començava a ser el rei del mambo i en Pep guanyava una medalla d'or. Potser per això, vint-i-cinc anys després, calia acabar el concert amb What a life. Aquestes meravelloses coses de la vida.