M'havia proposat dosificar al màxim possible en aquests articles les al·lusions a temàtica política. Aquesta setmana, però, una imatge em va sorprendre. La vaig veure al TN Migdia de TV3 quan informaven de la presa de possessió de Pere Aragonès. Van dedicar una peça especial, segregada de la informació principal, a ensenyar-nos la salutació entre Oriol Junqueras i Miquel Iceta i la salutació entre Jordi Cuixart i Miquel Iceta. En aquest segon cas, a la salutació s'hi afegia una abraçada, discreta però abraçada, del primer al segon. Em va sorprendre, sí, ho admeto. Fins i tot em va xocar. I vaig pensar, caram, quina enteresa la de Cuixart, abraça amb convicció el ministre Iceta. Les suspicàcies volen soles i cadascú té les que té i controlar-les no és fàcil.

És veritat que Iceta representa un partit que ha avalat completament la contestació, sovint repressiva, de l'independentisme. És veritat que ni el PSC ni el PSOE han aixecat gaire la veu per a mostrar-se refractaris a l'empresonament dels polítics i dels activistes catalans. És cert, també, que recordo perfectament Iceta manifestar-se incòmode amb els mencionats empresonaments i, singularment, amb els de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, absurdament condemnats per pujar a un cotxe de la Guàrdia Civil i demanar als convocats davant la conselleria d'Economia que es dispersessin o que, com a mínim, deixessin passar la comitiva judicial el 20 de setembre de 2017.

Quan vaig veure les imatges de l'abraçada al TN immediatament vaig pensar que portarien cua. No calia ser cap llumenera per pensar-ho. En efecte, una reacció irada a les xarxes socials per a crucificar Cuixart. El més suau que li han dit és "traïdor". "Traïdor", fixeu-vos-hi bé, traïdor, Jordi Cuixart. Traïdor a què? Impressionant, oi? No enumeraré aquí les accions i el compromís que el president d'Omnium Cultural ha mantingut amb la causa independentista des que ocupa el càrrec i, en especial, durant el seu injust captiveri. Qui el qualifica de traïdor, qui s'atreveix a qüestionar que abraci a qui li doni la real gana no s'adona com n'és de ridícul? Com de ple de serradures té el cap?

Home, sorprendre's amb l'acció entra dins de la lògica, quedar-se una mica astorat potser també, però ja està. Per quins set sous algú decideix ofendre's profundament i emprendre una crítica ferotge? I aquests de la crítica enarboren de seguida el seu infantil: "A veure si ara resulta que no podem criticar el que vulguem". Sí, és clar, que podeu criticar el que vulgueu, només faltaria fills, però tingueu clar també que sou com nens petits malcriats i rabiüts. A veure, què nassos sabeu vosaltres sobre la relació entre Cuixart i Iceta? De quina informació disposeu? Sabeu si són amics? Si tenen certa amistat? Si l'un ha visitat l'altre a la presó? Si s'han escrit cartes? No, no sabeu res, i el més patètic és que esteu d'allò més contents de ser uns fanàtics ridículs.

PD: Per cert, recordeu fa uns dies l'abraçada entre la noia de la Creu Roja i l'immigrant de Ceuta? Recordeu com un grapat de tarats van criticar la noia fins a la nàusea? Doncs això.