Aquest primer cap de setmana de desembre s'ha notat especialment: ja ve Nadal. Els supermercats han reubicat la seva entrada per situar-hi els torrons i les neules –aquest any he vist autèntics despropòsits en aquells prestatges (un torró de Jungly de Nestlé? Però què coi?) i pel centre de Barcelona ja no s'hi pot passejar amb tranquil·litat. Tornen els dolços, tornen les compres d'última hora, però tornen també els dinars familiars. Aquells àpats que romantitzem durant tot l'any i que, a l'hora de la veritat, es poden arribar a sentir com un escape room on l'objectiu és no acabar trasbalsada i els obstacles són els comentaris problemàtics d'aquells familiars poc deconstruïts.

Suposo que passa a les millors cases, que tot va com la seda al dinar de Nadal i de sobte, sense veure'l gaire a venir, patapam: el comentari masclista de torn, el comentari racista de torn, el comentari homòfob de torn. O les brometes. I vinga a riure "perquè estem en família i hi ha confiança". Vaig descobrir el concepte de killjoy feminist quan fa anys una amiga em va recomanar el pòdcast Sabor a Wifi i el nom d'usuari que tenia la presentadora, l'Estela Ortiz, era aquest. Una killjoy feminist literalment significa: la feminista que mata la joia. És la feminista aixafaguitarres, aquella cosina que davant aquest escarni alça la veu i diu: "Això no només no fa gràcia sinó que a més a més és greu que ho pensis". Segurament sabreu de què estic parlant. Jo ho he estat i segurament moltes de les que estigueu llegint això també.

No és una qüestió d'"ara que estem en confiança". Ara que estem en confiança encara és un comentari homòfob, masclista, racista, aquest que t'acabes de marcar. Si la fas "ara que estem en confiança" vol dir que només no la fas en públic perquè has après que està mal vist fer-la, però no t'has preguntat res. No hi has pensat, per tant, serà complicat que t'arribi a semblar ofensiu. Un amic fa temps em va dir que una lluita es comença a guanyar quan està mal vist no sumar-s'hi. Està bé sentir que com a mínim aquestes burles queden en petit comitè a les llars catalanes, però estarà millor saber que tard o d'hora es deixaran de fer. Les feministes aixafaguitarres dels dinars de Nadal tenen (o tenim) la missió d'aconseguir que deixin de fer-ne també a la resta. I hi ha molta feina a fer. Aquesta setmana, veient Historias para no contar, em va sorprendre com la majoria de la sala del cinema reia a ple pulmó amb una trama obertament trànsfoba. Si ho riuen en públic, al cinema, imagineu-vos a casa.

Cosines i germanes aixafaguitarres dels sopars de Nadal, unim-nos. Serveixi aquest article com a missatge d'ànims a totes aquelles que us arromangareu aquestes festes i lliurareu la millor de les batalles dialèctiques, però serveixi aquest article també de missatge d'autocompassió. Perquè ningú està obligat a donar guerra i totes tenim dret a voler tenir la festa en pau. Malauradament, aquest any encara hi haurà molts comentaris desacomplexats que faran gràcia i no n'haurien de fer i potser fins i tot algunes les riurem sense adonar-nos-en nosaltres mateixes perquè ningú està deconstruït al 100%. Enviaré l'enllaç d'aquest article al xat familiar perquè si això em passa a mi, m'agradarà que algú m'aixafi la guitarra.