El Temporada Alta 2024 ja ha donat el tret de sortida de l’edició d’enguany amb una programació que promet, com és habitual, en tractar-se d’un dels grans festivals de tardor del país de més recorregut, amb seu a Girona i Salt. A principis d’aquest octubre tenia lloc al Teatre Municipal de Girona l’estrena, després de 19 anys, d’Un matrimoni a Boston, protagonitzada per Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Una obra que suposava l’arrencada d’una temporada de funcions, concerts i propostes culturals, que tindran lloc fins a principis de desembre i que agrupen a més d’un centenar d’espectacles. Entre ells, el monòleg de la Teoria King Kong, que interpreta l’actriu Maria Pau Pigem (Barcelona, 1969) el pròxim 29 d’octubre al Teatre de Salt, abans de fer el salt a la capital catalana el febrer de 2025.
L’obra, basada en el llibre i l’experiència personal de Virginie Despentes, va suposar un gran rebombori en la seva publicació, en tractar sense embuts temes com ara la violació que va patir, la prostitució, la repressió del desig, la moral i la pornografia. Despentes pretenia amb aquest text enderrocar les bases de la societat patriarcal en la qual ens trobem immersos a través d’un manifest que convida al canvi i a la transformació. Unes vivències que l’autora narra i que ara, amb l’adaptació de M. Àngels Cabré i la direcció d’Isis Martín, Pigem mostra al públic sota la producció de La Virguera i Cassandra Projectes Artístics.
Com li arriba la proposta i com descobreix el text?
El text el vaig descobrir fa uns anys i vaig pensar, ostres, aquesta dona posa veu a moltes coses que m'hauria agradat que m'expliquessin sobre la meva pròpia experiència -que no és tan bèstia-, però cadascú té la seva. El vaig llegir i vaig veure que podia ser un monòleg, però algú en tenia els drets. Més endavant me’ls van oferir, li vaig comentar a la M. Àngels Cabré i en va adaptar el text. Després, ens vam trobar amb els de La Virgueria, que també ho volien fer, i ens vam ajuntar un seguit de persones que ens va motivar el projecte. Aixecar un espectacle de zero és un bon merder, i aquí les sinergies han anat molt fluides.
Vam fer una preestrena a Salt i la Virginie, que no acostuma a estar molt còmoda amb què es facin els seus textos, va venir expressament de París per veure’ns. En acabar, va pujar a l’escenari i ens vam fer una abraçada de les més boniques que he sentit mai. No és fàcil, perquè no és una novel·la que s'hagi inventat, és la seva experiència. Tenim la mateixa edat i també crec que a vegades, el fet de compartir -encara que ella sigui francesa-, temporalitat i l’experiència de ser dones en un context similar, on sí que hi ha una quarta onada feminista, però que venim del que venim, això també ens uneix. Hi ha coses que explica i penses; sí home sí, això m'ha passat a mi també!
Com afronta un monòleg com aquest, amb una història tan personal i dura tota sola, sobre l’escenari?
És una carrera de fons. Quan portes el pes amb altres companys, és diferent perquè et pots donar suport i reparteixes l’energia. Aquí ets tu tota l'estona. La part més bèstia era posar-me totes les pàgines al cap. A la vegada, però, la sort que he tingut és que la directora i el dramaturgista, l'Isis Martín i l'Aleix Fauró, treballen des d'un lloc de tant d'amor, d’estima i solidaritat, que em sento molt acompanyada. Ara bé, quan s'apaguen les llums, en aquell moment estic sola sobre l’escenari i llavors sí que és més solitari, però ho gaudeixo molt!
"No entenc el feminisme exclusiu, ni el que odia els homes"
El gruix del públic acostuma a ser majoritàriament femení, i el que voldria que passés amb aquesta obra és que li arribés a tothom, sobretot als homes. Crec que la Virginie fa una cosa molt bonica, que és entendre el feminisme sense l’exclusió, sinó tot el contrari, d'inclusió, fet que compartim. Ella pensa que “és una revolució per les dones, pels homes i per als altres. Perquè a tothom li doni la gana d'expressar-se com és”. És tothom que hi ha d'estar inclòs. No entenc el feminisme exclusiu, ni el que odia els homes. S'ha de fer molta pedagogia encara. És difícil que l'home deixi anar el seu privilegi, perquè quan tens un privilegi, igual que en ser blanca, no t'adones que el tens. Agafem consciència que el tenim. Prenem les rendes de l’educació, culturitzem-nos i llegim. Conversem amb gent que ens pugui fer ballar el cap. Reflexionem i prenem consciència. Així que el repte més gran és que es posi de moda entre els homes, heterosexuals sobretot.
El monòleg es diu Teoria King Kong com el relat que l’autora va escriure. D’on ve el nom per aquells que no l’hagin tingut entre mans?
És un referent del feminisme modern. Ella fa una teoria del gènere parlant de com ens sentim les dones. Si els homes es volen desconstruir i volen entendre que per sortir del privilegi i poder entendre tots els altres -com els blancs o aquest suposat primer món, que també hem d'entendre moltes coses-, estaria bé que la vinguin a veure. Considero que és un bon text per endinsar-te en el món del feminisme, per començar-te a replantejar aquestes qüestions. És una guia molt intel·ligent i pràctica per prendre consciència amb moments també molt lúcids i divertits, perquè és una escriptora brillant.
"És una guia molt intel·ligent i pràctica per prendre consciència del feminisme amb moments molt lúcids i divertits"
De fet, ella proposa una revolució. El meu pare, que és de la vella escola, diu que les revolucions sempre són amb sang. Jo espero que les revolucions siguin ja des de la consciència. Estem en un moment en què s’està parlant i portant el tema a debat públic, el fet de ser conscients de les ferides d’un mateix per no escopir a les ferides de l'altre, responsabilitzant-se cadascú dels teus problemes. Ara bé, els menors s'han de protegir. Com millor estiguin els adults, millor estaran els menors. Educació i humanisme, què és el que més es retalla a les escoles. Com més música, teatre, literatura, filosofia o pintura hi hagi, els infants seran més feliços. Encara que després siguin matemàtics o informàtics, és igual.
Quin és el capítol que més la va impressionar o el més difícil representar?
El capítol que més em va impactar va ser el de la violació. Mai he estat violada. Però el 99,9% de dones hem patit abusos d'alguna forma, violentades de moltes maneres. És increïble estar en un grup de dones i que no n’hi hagi cap que no hagi patit alguna cosa. Recordo anar amb metro amb 15 anys, notar com la bragueta del meu pantaló baixava i trobar-me una mà d'un home dins el pantaló. De la ràbia que vaig sentir, li vaig agafar el braç i el vaig alçar entre la gent. La gent somreia, perquè van entendre que alguna cosa passava. Un dia explicant-ho, em vaig adonar que no, que algú havia d'haver dit alguna cosa, tenia 15 anys i un paio de 35 m’estava posant mà.
En total el text són set capítols, on el tercer és la violació que ella rep amb una amiga. En llegir-lo alguna cosa em va passar, se'm va capgirar la castanya i, normalment soc molt higiènica separant la feina de la vida personal, però vaig començar a cridar el meu fill. Al moment li vaig demanar disculpes, però vaig veure que m’havia tocat alguna cosa molt rara i vaig ser conscient que havia de vigilar i de ser molt higiènica. Em van passar el telèfon de la Virginie, li vaig enviar un Whatsapp i li vaig dir; tinc la sensació que tenim els teus drets i el permís per fer-ho, però necessito també el teu permís personal, perquè tinc la impressió que m'estic col·locant en llocs molt íntims teus. Ella em va respondre que tenia tot el seu permís i que n’estava encantada de saber que qui feia el monòleg era jo perquè m'admirava.
Amb quin missatge li agradaria que el públic surtis després d’haver vist la funció?
Que en surtin oberts, tocats, remoguts i amb ganes de mirar a tothom als ulls, important-li un rave les orientacions sexuals, si el teu cos és o no el que et pertoca i vols transitar, i que siguem més empàtics amb la resta. Com a actriu he hagut de fer transsexuals -que ara seria políticament incorrecte-, però em va servir per entendre-ho i per tenir empatia per a tothom qui viu aquest procés. No hi ha cap malalt aquí. Hi ha gent fent el que pot, cadascú al seu camí i al seu ritme. Per tant, aquest humanisme, consciència, empatia, el fet de poder acceptar a tothom pel que és la tolerància, respectant les diferències, per mi aquest és el feminisme. El feminisme surt del joc masclista i diu tots som persones humanes. Cadascú que faci el que pugui mentre no faci mal a ningú.
"El feminisme surt del joc masclista i diu tots som persones humanes"
Tota disciplina artística té la funció de remoure consciències. És un joc consensuat en el qual fem un viatge d'obertura de consciència. És la funció que té el teatre i, també, òbviament de riure i de passar-ho bé. Molt teatre ha vingut a fer-nos créixer. Jo mateixa vaig créixer a través d'obres i de bones pel·lícules n'he sortit diferent. Això és el que m'agrada de la meva feina. Una vegada, una dona cuidadora em va agafar la mà i em va dir; “Felicitats, vostè sí que cura perquè vostè explica històries, i les històries curen”.
L’hem vist sobre els escenaris i davant de càmeres, fent televisió i cinema. Per quina de les disciplines es decanta o mostra certa preferència?
Una actriu mexicana amb qui vaig treballar, Patricia Reyes Spíndola, em va dir; "la televisión és mi marido, el cine mi amante y el teatro mi gigoló". La tele et dona seguretat, el cine és una aventura on t'ho passes molt bé i amb el teatre hi perds pasta. Poques vegades podràs viure bé del teatre. M'agraden els tres. Òbviament, m'agrada molt més el cinema i el teatre, però a la televisió actualment hi ha coses que són com pel·lícules. A Mrs. Davis, eren set o vuit capítols que eren com pel·lícules. Un actor el que vol és treballar. Abans, antigament, es diferenciava molt l'actor de teatre de l'actor de cinema. Als Estats Units ho veies molt, una Julia Roberts semblava que no podia fer teatre. En canvi, aquí, com això no és Hollywood -que a vegades ens ho hem cregut-, hem de tocar tots els pals.
Ens hem cregut que és Hollywood?
A vegades sí! El glamur dels Gaudí que ens demanen, per exemple. Que tenim nosaltres les grans firmes darrere perquè ens paguin aquests vestits? Que sí, que podem anar a certs llocs i ens deixen el vestit i tot bé, però fer una indústria que és tan humil com la nostra i tan autèntica i després veure això… Hi ha gent que ve a l'ESCAC d'altres indrets perquè ens veuen molt bons en cinema independent. Això es deu al fet que aquí tenim una espardenya i mitja sabata per fer pel·lícules sovint, i s'estan fent pel·lis molt bones! Aleshores, per què imitar Hollywood? Per què he d'anar amb un vestit com si fos Hollywood? Hi ha un dress code i l'he seguit quan ha tocat, jugo el joc, està molt bé i el respecto, però penso que som cine del bo i independent. Sembla que Hollywood sigui l'única manera de fer les coses i no és veritat, ells mateixos estan en decadència, per sort.
"Sembla que Hollywood sigui l'única manera de fer les coses i no és veritat, ells mateixos estan en decadència, per sort"
Llavors quina en seria l'alternativa per Catalunya?
Fer un altre tipus de premis! No ho sé, ens ho hem d'inventar. No em vull carregar els Gaudí, però no estem a Hollywood, i la gent es pensa que guanyem una pasterada i no, som uns pencaires tots plegats.
Com veu el seu sector ara que ha obert el meló?
Una cosa que comentem molt últimament i que ja ho parlàvem a l'Institut del Teatre quan no ens deixaven treballar a la nostra promoció per les hores que requeria era que aquí només hi estudiarien els fills de papà. La majoria de gent que es dedica a la cultura té una família que la pot sostenir si es foten una hòstia. Està molt bé, el capitalisme és el que és. Ara bé, a mi m'encantaria que si una persona que es troba en situació d'exclusió social pot entrar al teatre i té talent, tingués la seva oportunitat. La cultura és de l'elit i per l'elit, a vegades, i no hauria de ser així, hauria de ser per tots. L'Eduardo Galeano, l'escriptor, deia; “jo escric sobre l'Amèrica Llatina perquè vull apoderar el poble, però em llegeix l'elit”. Frustra una mica això. I resulta molt complicat viure d’això i dedicar-s’hi exclusivament, em considero una privilegiada per poder menjar gràcies a aquest ofici.
"La cultura és de l'elit i per l'elit, a vegades, i no hauria de ser així"
I el fet de ser dona, no la perjudica?
Sí, clar. Hi ha molt pocs personatges de dones. Quan s’arriba a la meva edat, acabes sent la mare, l'àvia, la tieta... Ets un personatge sense recorregut humà, estàs de suport. Hi ha una nova onada de dones com ‘Big Little Lies’, que són ties de cinquanta i escaig que es produeixen una sèrie d'alta qualitat i penses va, anem cap allà! I sí que està començant a anar cap allà, però molt a poc a poc. Evidentment els homes s'enduen els millors papers. En moltes pel·lícules, la tendència predominant són sobretot quatre homes de 40 o 50 anys i una dona de 20 o 30. Això reflecteix molt la societat en la qual estem. La dona a partir dels 40 i pocs la cosa li comença a baixar. Teoria de King Kong és una cosa que ens ho hem fet entre nosaltres d'alguna manera. Algú va recollir el meu testimoni que ho volia fer i altres van dir, som-hi! Per sort m'han anat trucant, però si vols alguna cosa, mou-te.
La podrem veure el 29 d'octubre al Teatre de Salt amb aquest monòleg i a Barcelona a principis del 2025 al Heartbreak Hotel. Quins altres espectacles ens recomana del Temporada Alta i en quins altres projectes es troba immersa en aquests moments?
Correcte! Ara estic a punt de rodar una pel·lícula i no he tingut temps d’anar a veure res amb tots els assajos. Rodarem a Olot, Girona i Marroc. No he pogut veure La Gavina i la que fan al lliure de Hamlet, que m'han dit que és espectacular, amb una companyia de nois amb síndrome de Down. De la de l'Enric Cambray també me n'han parlat molt bé. He estat fent molta feina de l'ESCAC on imparteixo classes en dos màsters internacionals de direcció de cinema, i per això no he vist pràcticament res de teatre últimament. Aquesta pel·li que ara faré tractarà sobre el procés d'una dona, que és el meu personatge, que per coses de la vida pateix un trauma fort i en narra el procés de reconstrucció i de recuperació des d'un lloc molt especial. Aquest estiu l’he passat treballant amb una pel·li amb Willem Dafoe com a partner. Ha estat una loteria caiguda del cel, un luxe! Es diu The Birthday Party i està basada en un llibre grec. Diries que parla de l'onassis, de la corrupció i de l'abús de l'elitisme cap a les classes. El productor és el de El triangle de la tristesa, Ruben Östlund, que és algú amb qui m'agradaria treballar en un futur.