Fa poc vaig escriure un tuit dient que, si fos més jove, ara faria reels de pronúncia. M’encantaria començar així: «Ei, galifardeus, no es pot sentenciar en temes de pronúncia, i menys sense tenir en compte el català occidental... És que sou un esbirro. Però què coi?» Però la veritat és que em fot mandra.
Hi ha un corrent perillós cada cop més estès i que em preocupa una mica: influencers que sentencien en molts aspectes de la llengua sense ser prou coneixedors del tema i que ocupen espai als mitjans. Amb la moda del blanc o negre, correcte/incorrecte... Sabeu què? En llengua, cada cop s’estila menys, aquesta dicotomia. Queda una mica antiquat. I quan ens fiquem en els esbarzers de la pronúncia, els qui no en saben encara queden més retratats. Perquè, a més a més, molts cauen en el parany de no tenir en compte el bloc occidental.
Entenc la bona voluntat de difondre la llengua, però si us feu els graciosos i divertits, també heu de saber que humor i rigor poden anar alhora, no són incompatibles. De fet, és un dels meus lemes a la vida, quan faig xerrades, i intento fer-ne pedagogia. Gràcies a això (i al llibre de Teràpia lingüística) vaig poder tenir l’honor de poder fer una secció de llengua al mític programa Zona Franca, curteta però inoblidable. Llàstima que se’l petessin tan d’hora perquè crec que hauria sortit una secció de llarg recorregut. Però la vida és així de cruel, i més en pantalla. I sí, és cert, no soc humorista, ni ho pretenc, però sempre dic que soc una lingüista amb sentit de l’humor, valor afegit. D’acord, potser m’estic ensabonant massa, però aquests dies tinc l’autoestima baixa, així que deixeu-me fer una mica de teràpia, en general.
Reprenem el fil. La llengua cada cop més tendeix a la descripció, i no a la prescripció. És molt important tenir en compte l’adequació de registres (formal/informal) i els parlars. Així que, si sentencieu, tingueu pesquis de concretar la zona, sisplau. Que després diuen (amb raó) que l’estàndard engloba només el català central i tothom s’ho acaba creient. Per què? Perquè el tenim entronitzat per gran part dels mitjans de comunicació. D’això ja n’he parlat en altres ocasions.
En pronúncia, a més a més, aquesta mentalitat descriptiva encara ha d’estar més oberta. Sovint, en moltes respostes que he fet com a assessora de llengua, contestàvem “depenent de la zona, hi ha vacil·lació de pronúncia...”. I així ens curàvem en salut. Això passa molt sovint en l’adaptació d’alguns estrangerismes al català. Hi posaré un exemple molt clar i senzill.
El terme culinari falàfel. En un dels concursos que faig del “mot infiltrat” al meravellós programa de Ràdio 4 La Matinera, vaig demanar que em diguessin quin era l’estrangerisme adaptat gràficament al català, i va sortir-ne aquest. Primer, cal tenir en compte que en català oriental caldria neutralitzar l’última e (fəláfəl); però calla, no puc dictar sentència perquè tot estrangerisme que no estigui del tot implantat i no tingui prou tradició pot presentar la famosa vacil·lació de què us parlava i pronunciar-se amb e tancada. No passa res. És un tret normal. Com més normalitzat i implantat, més es neutralitzarà, està en procés...
Però el que no m’esperava era sentir “al meu poble ho pronuncien com una paraula aguda: falafel". Per tant, sense accent. Qui soc jo per condemnar aquesta pronúncia d’en Cesc Sarri, de Tàrrega? És totalment vàlida. La pronúncia etimològica (provinent de l’àrab) és plana, però no es pot condemnar una pronúncia més popular, per més que el terme es normalitzi amb accent pla.
Vull acabar amb una anècdota personal. La meva filla (3 anys) encara no sap pronunciar la zeta castellana, cosa que em fa sentir realment orgullosa: ratolí Peres, el gat Lorenso... Efectivament, ho pronuncia amb una essa, a la catalana, com la Rodoreda quan diu Julio Cortásar en un tall d’entrevista que va circular no fa gaire per la xarxa. Aquesta pronúncia compensa fins i tot algun “s’ha caigut” que se li pugui escapar... Hi ha res més català que aquesta pronúncia?
Bé, aquí la cosa és relaxar-se i prendre-s’ho amb calma. No tot passa pel sedàs de la normativa o per criteris de convencions, i és meravellós que així sigui.
