Patti Smith, la veu de la gent lliure

Convençuda del tot i convencent tothom. Així ha estat l'actuació de Patti Smith al llarg de l'hora en què ha repassat, de manera memorable, el seu disc de debut, Horses (1975). Sense perdre ni un bri de l’actitud que l’ha convertit en una musa de la resistència, de la llibertat i del compromís, Smith s’ha guanyat el públic i ha reivindicat una generació d’artistes llegendaris, capdavanters d’una època daurada. Però també ha reivindicat, amb tota l’energia possible, el poder del futur.
 
Mentre el sol anava desapareixent lentament i Gloria: in excelsis Deo encenia els ànims, Smith ha demostrat les raons que la fan una estrella irrepetible i indomable. A una energia i manera de ser incorruptible hi ha afegit la vàlua d’un llegat, el de la seva música, desgranant el disc amb el qual va debutar fa 40 anys cançó a cançó, emoció a emoció, fent que resulti més viu que mai i, també, més necessari. No han passat els anys per Horses, perquè segueix sonant descaradament fresc, tal com Patti Smith ha sabut demostrar, amb pics d’èpica i mística, amb dosis d’explosió pura, amb moments de recolliment, amb altres d’un alliçonament que estremeix (Birdland, la tercera, com a presagi per una emoció a flor de pell que ja no ha volgut marxat més). Patti Smith en estat pur: persistent en la seva ànima de poeta, brillant quan l’electrificació és extrema.
 
Llàgrimes per Lou Reed i per tota una generació irrepetible
 
Entre riffs i lletanies, Smith ha dedicat Kimberly a la memòria de Jim Morrison –per qui va escriure la cançó– i no ha deixat passar l’ocasió de parlar dels poders fàctics i dels poderosos ("motherfuckers", ha cridat, mentre ha arengat el públic a canviar les coses: "we are free people!"). Tot seguit, el torn ha estat per recordar un altre geni d'aquells anys 70, Jimi Hendrix. Però també Lou Reed, mort recentment, cosa que ha provocat que Smith s'emocionés i deixés caure una llàgrima, entre la ràbia, el record i l'admiració.
 
A partir d’aquest moment, tot ha anat a un estadi encara superior. Amb la jaqueta treta, amb la camisa i l’armilla, amb una actitud que la fa de mida gegantina, Smith no ha tingut manies en parlar de la seva generació –My Generation–, però també de la generació que ha de canviar les coses. "People, you’re the future and the future is now!, ha cridat mentre tots els presents hem percebut quin és el poder de la cançó, aquell que podia canviar coses, que era imparable. "Be free, be healthy, be strong... Be free, be yourself, be your fucking free!". Crits que deixen el llistó alt, perquè no són només proclames de llibertat, són el llegat d’una generació, d’un temps i d’una manera de viure i de fer música totalment irrepetibles.