Xavier Trias i la cultura «mainstream»

«No crec que aquí hi hagi intervingut un assessor o hi hagi hagut una estratègia molt clara per marcar-se un perfil cultural gaire concret. Totes les tries són absolutament mainstream»

Xavier Trias, en una entrevista amb Nació
Xavier Trias, en una entrevista amb Nació | Adrià Costa
21 de maig del 2023

A mesura que hem anat publicant aquests perfils culturals a Nació, a la secció De gustos i colors me n’adono que com més sinceres es veuen les respostes, menys reflexionades estan. A Xavier Trias, candidat de Junts per a l’alcaldia de Barcelona, me’l crec quan fa totes les recomanacions que fa. No crec que aquí hi hagi intervingut un assessor o hi hagi hagut una estratègia molt clara per marcar-se un perfil cultural gaire concret. Totes les tries són absolutament mainstream. Només espero, d’ell i de tots els candidats que opten a governar Barcelona o qualsevol altra ciutat, que la cultura els importi i els interessi, encara que personalment no els defineixi.

 Llibre

Un llibre, per a Xavier Trias: Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Permeteu-me que recorri a una anècdota personal. Un cop, uns estudiants de periodisme ens van voler entrevistar a mi i a una companya per un treball de la carrera. En acabar, ens van fer un qüestionari ràpid –una mica com aquests que estem fent als candidats– que no vam veure a venir i ens van preguntar pel nostre llibre preferit. El primer que em va venir al cap va ser precisament aquest, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. I ho vaig dir. La meva companya va dir: “jo anava a dir el mateix”. Totes dues vam tenir la mateixa idea perquè segurament és el primer llibre que ve al cap a qualsevol que l’hagi llegit i li preguntin per un llibre preferit. És una obra mestra, sí; però també és una tria fàcil.
 

El llibre «Cien años de soledad», de Gabriel García Márquez Foto: Amazon

 Sèrie

Una sèrie: La Casa de Papel. El primer cop que vaig sentir algú defensar que no existeixen els plaers culpables va ser el músic Miqui Puig. El Miqui, independentment de l’afecte personal que li tinc, em sembla un gran pensador i un referent actitudinal important. Ell fa anys que reivindicava el que després molta gent ha acabat defensant: que els plaers, si són plaers, no ens han d’avergonyir. No hi ha res millor que el gaudi, en aquesta vida. I, per tant, és igual que el que t’ho provoqui sigui la sèrie més mainstream que ha fet la indústria espanyola els últims anys.

 Cançó

Una cançó: Working on a dream, de Bruce Springsteen. No m’he atrevit mai a fer intrusisme en el món de fans del Boss, és per això que he consultat aquesta tria al boig més entregat que tinc al meu entorn. Em diu que Working on a dream és de les pitjors cançons del Bruce. Una cançó que es publica l’any 2009 en l’àlbum que es titula igual. En paraules del meu amic expert: “Si t’agrada aquesta cançó, no t’agrada el Bruce”. Els que en saben diuen que és un tema tan pop, que arriba a ser anti-Bruce. Aquest any 2023 Springsteen s’ha embarcat en una gira mundial als seus 74 anys, cosa que demostra que l’edat no és un problema a l’hora de tornar a treballar de valent. Ni pel de Nova Jersey ni pel de Barcelona.

 

 Pel·lícula

Una pel·lícula: Gladiator, de RidleyScott. Em sembla fabulós, d’alguna manera, que Xavier Trias esculli Gladiator com a pel·lícula preferida. Té tota la grandiloqüència que es pot esperar d’una història com aquesta, té els millors escenaris possibles i, a més, té a Russell Crowe, un paio que em cau extremadament bé. Encara recordo els peus de foto de les seves selfies al Colosseu romà en un viatge familiar: “Taking the kids to see my old office”. La mena d’humor que vull veure quan obro les xarxes socials.

 Bar

I, per últim, un bar de Barcelona: La Farga, al carrer Beethoven. Això ho he comprovat amb els meus propis ulls. Quan jo treballava per aquell barri, sovint el veia freqüentant aquest local de preus desorbitats, menjar de càtering sobrevalorat i personal que es nega a parlar i a entendre el català. Sé que és difícil trobar llocs que estiguin bé per aquella zona, però em prendré la llicència de recomanar a l’exalcalde un parell de locals per allà a prop que segur que també li fan el pes: el ColmadoWilmo, el Flying Monkey o el Forn Roura.