Un comunicat i una reunió. Segurament avui no obriran l'edició de cap diari ni informatiu, però són rellevants i expliquen el camí de la legislatura catalana. Al matí, la patronal Foment del Treball i la dels promotors immobiliaris (APCE) van enviar un comunicat conjunt carregant contra les mesures fiscals del Govern en matèria d'habitatge per penalitzar els pisos buits i incrementar l'impost de transmissions als grans tenidors que especulen amb aquest bé. Asseguraven que, quan entri en vigor, provocarà que el preu de l'habitatge pugi (encara més!).
A la tarda, els consellers d'Economia i Finances i el d'Empresa i Treball van convocar els representants de les principals patronals i dels gremis d'hotelers i dels apartaments turístics per tranquil·litzar-los davant l'acord per donar als ajuntaments la capacitat de doblar la taxa turística.
Uns i altres tenen les seves raons, legítimes, per queixar-se perquè és evident que les regulacions i l'augment de la pressió fiscal minvaran els seus beneficis, elevats en els darrers anys i que expliquen la capacitat inversora i el creixement d'ambdós sectors. El debat necessitaria, és clar, rigor. No es pot argumentar que es defensen els petits propietaris "que volen complementar una pensió amb un lloguer" i pressionar de veritat només quan es persegueix l'especulació o els grans tenidors que tenen desenes o centenars d'immobles. Resoldre el problema reclama construir més, és clar, però també collar qui obté grans beneficis i desequilibra el mercat.
I incrementar la taxa turística té un ampli suport social i polític (el ple de Barcelona ho va reclamar al Govern amb els vots de Junts, el PSC, els comuns i ERC) i no és cert que desincentivi el turisme. De fet, no ho ha fet enlloc. Ni a les Balears quan fa més de vint anys es va començar a cobrar ni a Barcelona malgrat els auguris del sector quan es va implementar. Si de cas, elititza el turisme, però no el frena.
Fa uns dies el representant dels apartaments turístics explicava que la taxa fa que molts visitats es facin enrere, però les dades no diuen això. Segons Turisme de Barcelona, el 2024 15,5 milions de persones van visitar la capital, 100.000 menys que el 2023 però 3,5 milions més que el 2019, últim any abans de la frenada pandèmica. Però, en comparació amb l'anterior, l'any passat s'hi van estar més nits i van gastar més diners per dia, fregant ja els 100 euros. El benefici ha augmentat.
Quan es va implementar la taxa a Catalunya es va concedir al sector destinar els diners a promoció turística. Ara, la recaptació s'enfoca a compensar els efectes que té aquesta indústria en forma de gentrificació i encariment del preu de l'habitatge. No tothom s'hi guanya la vida, però les negativitats les pateix tothom. Per això s'invertirà en habitatge i en polítiques de sostenibilitat a més de la millora dels entorns turístics.
Tant les qüestions referides a l'habitatge com les de la taxa turística han estat pactades pels comuns en el marc dels acords que hauran de facilitar l'aprovació de les mesures fiscals i dels decrets de pròrroga pressupostària per augmentar la despesa de la Generalitat en 4.000 milions. No hi haurà pressupostos, però el Govern de Salvador Illa necessita acords per no perdre capacitat inversora. Després del congrés d'ERC, el 15 i 16 de març, serà el torn dels republicans, que també plantejaran exigències i que no volen un únic decret de pròrroga.
Illa i el PSC tenen 42 diputats i els en falten exactament 26 per a la majoria absoluta. I ell, com també Jaume Collboni o Pedro Sánchez, que avui mateix pot anunciar un acord amb Junts per la cessió de la gestió de les polítiques migratòries a Catalunya i a les comunitats que ho desitgin, ha de pactar molt per aprovar pressupostos en cas que vulgui tenir-ne o lleis. És cert que el PSC, quan era a l'oposició, es presentava com un partit d'ordre i business friendly.
Illa encantava a molts empresaris i patronals, no només per la idea d'estabilitat i gestió que contraposava a l'independentisme i el procés. També perquè donava un suport sense massa condicions a qualsevol activitat econòmica, ja fos el turisme, el Hard Rock, els grans esdeveniments, o infraestructures discutides com el Quart Cinturó o l'ampliació de l'Aeroport del Prat. No concedia, i això ho aprofita per confrontar amb la seva antagonista Isabel Díaz-Ayuso, baixades d'impostos, i ara els comuns s'hi agafen.
Aquell Illa que liderava l'oposició oferia una agenda econòmica que, per ser realitat, necessitava bé una majoria absoluta o bé els vots de Junts. I ell, com Collboni, no tenen ni una cosa ni l'altra i no semblen en condicions que sigui així en temes rellevants. Els postconvergents negocien i complauen les patronals a Madrid, però no volen grans acords amb el PSC al Parlament o amb Barcelona. Illa depèn dels socis d'esquerres, i ERC i els comuns no deixaran passar l'oportunitat de condicionar-lo com ell va fer, també amb tota la legitimitat, amb Pere Aragonès. Per més que això no agradi a unes patronals que han passat del president que els va enlluernar a AliExpress al que els ha arribat a Palau i que necessita vots al Parlament.
Junts i el PSOE tanquen un principi d'acord per la delegació de competències en immigració; per Oriol March.
Els sindicats de Renfe i Adif convoquen set dies de vaga contra el traspàs de Rodalies.
Crònica: Un Mobile entre turbulències geopolítiques: Europa es conjura per no quedar enrere; per Guillem Delso.
Europa es ressitua a marxes forçades davant del vendaval Trump; per Pep Martí.
- Tres episodis de pluja, claus per omplir els embassaments aquesta setmana; per Arnau Urgell Vidal.
El passadís
El periodista Jordi Évole va entrevistar diumenge a la Sexta el cap de files d'ERC a Madrid, Gabriel Rufián. L'entrevista, amb una mirada retrospectiva als anys del procés i abordant el vessant personal del diputat, va ser un èxit d'audiència perquè Rufián no deixa indiferent. El republicà (i també el periodista) va ser criticat a les xarxes pels sectors afins a Junts, però també va treure el cap la família Pujol. Rufián va explicar que els seus pares treballaven en una pelleteria i que rebien encàrrecs per Marta Ferrusola "d'abrics de pells que no eren legals". Josep Pujol, un dels fills de l'expresident, va interpel·lar Évole. "Em pots explicar la mentida dels abrics de pell de la Marta Ferrusola? El famós 'Diuen, diuen ,diuen...' en prime time, i un "periodista" que s'ho empassa sense piular. Collonut", va piular amb un ressò escàs. Avui, per cert, es presenta la pel·lícula que Toni Soler ha escrit sobre els Pujol. Carles Rútia us en farà una crònica que segur que haureu de llegir.
Vist i llegit
Diego S. Garrocho, professor de Filosofia Moral de la Universitat Autònoma de Madrid i columnista d'El País, ha escrit un article sobre l'escenari generat pel retorn de Donald Trump que vol posar en context el que per molts analistes consideren l'inici d'una nova era. A "El món que mai va existir", el filòsof es refereix a uns Estats Units mitificats que tenien la seva part de veritat (les cançons d'Aretha Franklin, els joves caiguts a Normandia o la seducció de Kennedy), però que eren el mateix país que van mantenir la segregació racial fins entrats els 60 i que preserven en la Constitució el dret a dur armes. Garrocho assegura que "l'afany de novetats ens obliga a interpretar que els designis de Trump inauguraran un temps diabòlicament nou. Però no siguem ingenus. Tendim a confiar en coses que mai han existit, i el món que s'acaba mai va ser tan perfecte com ens vam voler explicar".
El nom propi
Ramon Lamiel (Campdevànol, 1964) viu un moment decisiu al capdavant del Servei Català de Trànsit. El director de l'ens ha de gestionar, tal com ell mateix ha dit, una "nova estratègia" en la prevenció d'accidents a les carreteres del país. La nit de Carnaval tràgica -amb vuit morts en cinc accidents diferents- marca un abans i un després: per primer cop es posarà el focus en els joves i es preveu un enduriment de les mesures. Tot plegat, mentre s'espera a veure quins són els efectes de la imminent rebaixa en la taxa d'alcohol permesa. Lamiel se la juga perquè Junts ja va demanar fa unes setmanes la seva dimissió per un accident caòtic a l'AP-7. Malgrat algunes informacions falses, que fins i tot van donar el nom de la seva substituta, s'ha mantingut. Lamiel és un dels pocs alts càrrecs d'ERC al Govern que ha seguit amb Illa. Per fer-ho va demanar la dispensa a la direcció del partit, que va entomar la petició a contracor perquè havia ordenat que tots ells demanessin ser destituïts i va evitar fer-ne causa enmig d'un tens procés congressual.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.