El moment del sector turístic deixa escenes que fa deu anys semblarien difícils d'imaginar. Aquest estiu ha comparegut la patronal Exceltur -que integra hotelers i agències de viatge- per entonar el mea culpa i per presentar una bateria de mesures contra l'augment de la pressió turística. També s'ha vist un govern del PP reclamar a Palma de Mallorca mesures pioneres pel que fa a la limitació dels visitants i els negocis pensats per a turistes. A Barcelona s'ha acordat amb ampli consens incrementar la taxa turística. D'una banda, el triomf del producte ha ferit i obliga a repensar el model. D'altra banda, algunes conseqüències perjudicials sobre part de la població autòctona que no se sent beneficiària del sector no es poden amagar i obliguen les administracions a reaccionar.
Arreu del món, les principals ciutats-destí s'han acabat trobant provant fórmules per aturar la inèrcia que ocupa els seus carrers. Des de la lluita de Nova York contra Airbnb fins a les limitacions de creuers d'Amsterdam o Venècia. De moment, però, cap gran capital turística ha aconseguit fer desaparèixer la massificació i no hi ha un exemple a seguir. Algunes mesures han servit per contenir-la, en el millor dels casos. Mentrestant, els governs i operadors es miren els uns als altres.
L'exemple més sonat és Venècia. L'arribada incessant de visitants les darreres dècades ha estat determinant en el fet que la ciutat italiana acabés entrant a la llista de pocs llocs del món que la UNESCO té considerats com a patrimoni de la humanitat que estan en perill de ser destruïts. Això va portar el govern local a prohibir l'accés dels grans creuers al centre històric, fa tres anys. Tanmateix, la ciutat va batre l'any passat el seu rècord de visitants anuals, arribant als 38 milions de persones que hi van anar de visita.
Per abordar-ho, han presentat noves mesures aquest any i s'ha convertit en la primera ciutat del món a cobrar una taxa als turistes simplement per accedir als barris i zones més saturades. El preu són cinc euros per persona. No cal que s'hi quedin a dormir: només per ser-hi ja hi ha un cobrament. Ara bé, és una taxa que només es paga alguns dies de la setmana durant la temporada alta i la manera de comprovar si l'has abonat o no és a través de revisors a la ciutat. Les multes són d'entre 30 i 500 euros.
Part del veïnat venecià el que demana és que hi hagi topalls efectius de visitants diaris. Amb un posat similar, al Japó, veïns de Kyoto, concretament de Gion, la zona de geishes i aprenents, van aconseguir que s'amenacés de multar amb uns 58 euros els turistes que accedissin a alguns carrers del peculiar entramat d'aquesta zona. S'hi han penjat cartells que anuncien aquestes sancions i es convida els visitants a fer una ruta alternativa.
Taxes per dia i una illa tancada
El més habitual, però, és abordar un impost a les pernoctacions. Ajustar el pagament per dia i persona és una de les fórmules més gastades. Gairebé totes les ciutats turístiques la tenen, però les urbs més massificades fa temps que miren de tenir-la una mica més alta. Sovint, però, això té un efecte imperceptible pel que fa a la reducció dels visitants. Els creueristes d'Amsterdam paguen una taxa de 14 euros el dia, i els visitants que s'allotgen en hotels un 12,5% del preu de l'habitació. El sistema del percentatge sobre el preu de l'estança també es fa servir a Berlin (5%) o a Budapest (4%). A Nova Zelanda, la taxa diària arriba a l'equivalent a 21 euros. En cap d'aquests destins, però, la irrupció de l'impost ha comportat una davallada del turisme tot i que ha permès fer polítiques per pal·liar-ne efectes negatius.
Barcelona aborda el debat sobre si apujar el recàrrec municipal -que se suma a la taxa de la Generalitat- a 4 euros al dia. L'impost pot arribar als 7,5 euros per persona i dia, si s'acaba aprovant aquest plantejament. Els moviments socials adverteixen que és poc probable que tocant la butxaca amb aquests imports s'eviti que algun turista vingui. Hi pot haver, això sí, una "elitització" del visitant.
Els responsables de l'Ajuntament i la Generalitat han vinculat la recaptació de la taxa a la idea de rebre almenys una compensació dels visitants per l'impacte que tenen sobre el territori -i no tant a frenar-ne l'arribada- i a atreure un perfil estranger amb més poder adquisitiu, que no es preocupi del cost de la pernoctació.
Diferent és fer una aposta decidida per utilitzar-la com a tallafocs. Entre els moviments més cridaners que han emergit hi ha els equilibris que ha implementat el govern de Bhutan, al sud del Tibet, especialment arran de la covid. Abans de la pandèmia, existia una "taxa de desenvolupament sostenible" de 65 dòlars per persona i dia, però les xifres dels visitants encara superaven el que el territori considerava apropiat.
Així, en reobrir-se al món després del confinament, es va apujar l'impost diari als 200 dòlars, per estudiar com reaccionava el sector. Veient que havien reduït considerablement els visitants -l'any passat en van tenir 130.000- ara han ajustat la taxa als 100 dòlars. L'excepció que hi ha és per als ciutadans de l'Índia, que tenen una quota reduïda (14,5 dòlars) en representar turisme de proximitat. La xifra màxima que desitja el govern és de 300.000 visitants per any. Si se supera, tornaran a incrementar la recaptació diària, avisen les autoritats. De moment, els està funcionant.
Un altre exemple de les vies més contundents i sonades va ser la decisió que va prendre el govern de la província de Phang Nga, a Tailàndia, al voltant de l'illa de Koh Tachai, un paratge portentós que va emplenar-se de centenars de turistes en platges que només haurien de tenir una setantena de persones al lloc. Era l'any 2016 i vista l'evolució turística, els responsables polítics van tancar l'accés turístic a aquesta illa -emmarcada en un parc nacional- i no l'han tornat a permetre des de llavors. "Tant la part terrestre com la zona marina s'han de recuperar de la interferència de l'activitat turística", deia llavors un representant del govern. L'ensurt els ha durat vuit anys. Ara ja hi ha un pla per tornar a permetre el pas de visitants, tot i que amb protocols que ho esmorteeixin.
Creuers, avions i pisos turístics
Sobre les vies més comuns, però, un dels camps que està assumint més limitacions és el sector dels creuers. Els vaixells han trobat limitacions per entrar a Amsterdam. El consistori va reclamar aturar-ne l'entrada. De la mateixa manera, a Palma es va arribar a un acord amb les empreses navilieres per reduir les expectatives del sector i limitar a un màxim de tres creuers al dia les arribades, amb la condició que només una d'aquestes embarcacions pogués superar els 5.000 passatgers.
La ciutat croata de Dubrovnik, un altre puntal del negoci turístic europeu, ho va limitar a dos creuers per dia. La patronal internacional del turisme en creuer -CLIA- recorda que la immensa majoria de turistes arriba en avió i no en vaixell, però els governs repliquen que la despesa que deixen els visitants és més gran i queda més repartida quan es queden més dies. Pel que fa als avions, es va plantejar la proposta de reduir el nombre de vols previstos a l'aeroport de Schipol, a tocar d'Amsterdam, aquest mateix 2024, però finalment l'administració s'hi va fer enrere.
Altres limitacions busquen simplement millorar la vida dels veïns o canviar, a mitjà termini, la percepció que es té sobre la ciutat. A Milà s'ha prohibit la venda de pizza més enllà de la mitjanit, mentre que a punts com Màlaga o Sevilla s'ha seguit els passos de Platja d'Aro i s'han tramitat ordenances per sancionar amb centenars d'euros fets com anar amb roba interior o portar objectes eròtics, com els penis de plàstic al cap. Entre les mesures particulars també emergeix la norma que prohibeix l'ús de maletes de rodes al centre històric de Dubrovnik des de l'any passat per evitar-ne el soroll.
Les polítiques d'impacte més directe cap al mercat turístic dels darrers anys, però, pel volum d'espais afectats, són les restriccions sobre els allotjaments turístics. I concretament, sobre els pisos que abans eren llars i després es van reconvertir al negoci de rebre visitants. També és la via que va irrompre amb més força, especialment amb el desplegament de plataformes com Airbnb. Precisament amb aquesta empresa al cap -i el nombre de llicències que s'han disparat els darrers anys- diversos països (Itàlia, Països Baixos, Alemanya) han apostat per sistemes que restringeixen els incentius de tenir un pis turístic limitant el màxim de dies a l'any que es pot llogar aquell habitatge.
Altres opcions, com la via japonesa o de Nova York, és plantejar moltes més exigències tècniques, fet que ha reduït el nombre d'aquests allotjaments després que es disparessin. A Portugal, per contra, ja no s'atorga cap nova llicència de pis turístic i es revisa el permís cada cinc anys. De moment, a Catalunya s'ha optat per una via similar: acabar amb les llicències de per vida i fins i tot forçar al tancament massiu d'habitatges d'ús turístic a Barcelona.
Malgrat totes aquestes vies obertes, encara cap gran destinació mundial pot anunciar una reducció substancial volguda i aconseguida amb aquestes mesures. En gran part, és perquè el turisme continua sent una font d'ingressos cabdal per a la majoria d'economies d'aquests països i ciutats. En part, també perquè és difícil aplicar governança local sobre fenòmens globals. Per si de cas, els estats preocupats pel turisme prenen nota de cada limitació que ocupa titulars a veure qui l'encerta.