L'estiu i les xifres de rècord que s'esperen tornen a situar el turisme al centre del debat públic a Catalunya. L'any passat el nombre de turistes encara no va recuperar les xifres prèvies a la pandèmia, però algunes indústries com la dels creuers sí van arribar al màxim d'arribades a Barcelona. Aquest any es preveu una tendència a l'alça. Això és una bona notícia per a una part de l'economia catalana -representa el 12% del PIB del país- però també provoca queixes dels veïns que en pateixen les conseqüències de la massificació turística o dels que reivindiquen un canvi en el model econòmic. Aquests últims ha convocat una manifestació a la capital catalana aquest dissabte a la tarda. Les darreres setmanes se n'han viscut de similars a Palma, Tenerife o Màlaga.
Més enllà de la crítica nua i crua, hi ha cert consens sobre reconvertir el sector. La patronal turística Exceltur ha fet autocrítica aquesta setmana reconeixent el "malestar" que pot generar la saturació i ha apostat per aturar el creixement descontrolat. També Jordi Clos, president del Gremi d'Hotels de Barcelona, deia a principis d'any que "no és el moment de créixer" sinó de "reconvertir el turisme". S'assumeix que cal un canvi (Barcelona vol tancar pisos turístics i no descarta més places hoteleres, per exemple), però no hi ha cap recepta màgica a les ciutats i països més turistificats. En aquesta cruïlla, analitzem amb cinc preguntes els escenaris de futur amb sis personalitats implicades, crítiques o estudioses amb la indústria turística.
1. Com ha de gestionar Catalunya el turisme els pròxims anys?
Marian Muro, directora d'Apartur (Associació d'Apartaments Turístics de Barcelona) i exdirectora de Turisme de la Generalitat i de Barcelona: En els anys vinents la sostenibilitat de la destinació continuarà sent un tema prioritari. La sostenibilitat en un sentit ampli; mediambiental, social i econòmica. Catalunya és una destinació turística integrada per molts microdestins que fan que una de les seves principals característiques sigui la diversitat de la seva oferta. Cal treballar per fer valdre aquesta oferta, que la fa única; els seus paisatges, la gastronomia, la seva oferta cultural, les tradicions. Per això hem de millorar les comunicacions, el transport públic, i fer que els nostres visitants puguin arribar fins a cadascuna de les singulars destinacions que ofereix Catalunya. Cal continuar treballant pel que jo anomeno les tres D: la desestacionalització, la descentralització i la diversificació. I potenciar aquells llocs més desconeguts.
Ernest Cañada, investigador a Alba Sud, centre de recerca del turisme: Les polítiques públiques en turisme han de prendre nota dels problemes que comporta el creixement continuat. Hi ha dos problemes associats. Per una banda, el risc que una activitat adquireixi tant pes, per la vulnerabilitat que això suposa i que es va fer evident en pandèmia. A més, les dinàmiques entrellaçades de diferents factors crítics, o emergències cròniques, com el canvi climàtic, la crisi energètica i de materials, la interrupció de les cadenes globals de subministrament o les tensions geopolítiques, ens haurien d’alertar que continuar creixent turísticament és incrementar la vulnerabilitat. Per altra banda, la turistificació incrementa el malestar social perquè provoca l’expulsió de molta gent del lloc on ha construït la seva vida: increment del preu de l’habitatge, pèrdua de teixit comercial de proximitat, aglomeracions al transport públic, soroll, pèrdua d'espais públics. I al damunt, el gruix dels llocs de treball que genera el turisme és extremadament precari. Això implica repensar a fons l’estratègia de desenvolupament turístic en un doble sentit: decréixer i transformar.
José Donaire, investigador a Insetur i professor a la Universitat de Girona i coordinador de Nou turisme per a un nou escenari: Catalunya ha de seguir el quadern de ruta fixat amb el Compromís Nacional per un Turisme Responsable. Hem d'ordenar, limitar i millorar el model turístic del país perquè sigui ambientalment respectuós, socialment just i territorialment equilibrat.
Miquel Gotanegra, president de la comissió de turisme i serveis de Foment del Treball: A Catalunya no hi ha cap altre camí que no passi per una gestió del turisme de manera sostenible, que aposti per l’excel·lència, per treballar per la desestacionalització de les temporades i per la digitalització per fer més eficaços els processos que hi intervenen. Cal prioritzar les pràctiques que redueixin l’impacte ambiental i diversificar l’oferta turística per descongestionar les zones amb més atracció de visitants. També és necessari ser molt exigent i controlar que hi hagi un estàndard de qualitat en els allotjaments turístics. Hem de ser capaços d'atraure visitants que valorin i respectin la cultura i el patrimoni local, i que contribueixin a l'economia local. I tot això s’ha de fer amb el model de col·laboració público-privada que ja està funcionament molt bé en algunes zones del país.
Daniel Pardo, membre de l'Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic: No es tracta d'una gestió sinó d'un decreixement de l'activitat. A Barcelona, s'ha de reduir l'afluència turística a la ciutat, i també l'alt i creixent pes del sector turístic a l'economia de la ciutat, una dependència que la fa més vulnerable en el cas de crisis sobrevingudes.
Lluís Garay, investigador principal del grup de Turisme i Oci a la Universitat Oberta de Catalunya: Enfocaria sobre les dues transicions que afectaran l'activitat econòmica i les nostres vides els pròxims anys: la digital i l'ecològica. I s'ha de diferenciar entre tres tipus de destinacions. A Barcelona hi ha una sobrecàrrega que ha generat una resistència i caldrà veure qui guanya la batalla jurídica. Pel que fa a les destinacions de sol i platja, tenim models diferenciats, i fa temps que ja hi ha destinacions que estan apostant molt pel turisme familiar de proximitat per exemple. I després està el turisme rural, que té molt potencial també de creixement per part de la demanda internacional, perquè fins ara ha sigut domèstica, entre el 80 i el 90%. Tot això, però, lliga amb els riscos que comporta un model especialment lligat al creixement.
2. Un futur òptim té més a veure amb un model d’endreça dels visitants en el temps i l’espai o amb el decreixement?
Marian Muro: No m'agrada parlar de decreixement. Prefereixo parlar d'un repartiment millor del turisme a la destinació. Hi ha zones que en determinades èpoques de l'any tenen una gran saturació de visitants i d'altres que, per contra, són poc visitades. Valorem els actius i recursos d'aquestes zones més desconegudes, facilitem-ne l’accés i els serveis perquè el turisme es reparteixi i es descentralitzi entre tot el territori.
Ernest Cañada: El futur del turisme passa per dues estratègies complementàries: decréixer i transformar. No podem continuar creixent il·limitadament, i per això, en primera instància, cal aplicar un pla de xoc per aturar les dinàmiques que comporten aquest augment. Això passa per la no ampliació d’infraestructures; l’aturada de la promoció internacional; restriccions als jets privats i vols en primera classe; i el tancament del consorci Turisme Barcelona i la seva reconversió en una agència público-comunitària que pugui pilotar la transició socioecològica en el sector. A partir d’aquí cal revisar la planta d’allotjament existent i reduir-la, però no fent trampes com anunciar una suposada reducció de pisos turístics i, per altra banda, obrir la possibilitat d’augment el nombre de places hoteleres. També cal incrementar la capacitat d’inspecció i sanció en termes laborals, fiscals, ambientals.
José Donaire: No són conceptes antagònics, sinó complementaris. Gestionar el turisme vol dir essencialment quatre coses: Distribuir millor territorialment els fluxos i els impactes, reduir les externalitats negatives del turisme (energia, aigua, mercat de treball), potenciar una millor distribució temporal i establir els límits del turisme que siguin compatibles amb el model de ciutat. En aquest darrer punt, podem comparar el llindar tolerable amb el volum efectiu; pot ser que el resultat sigui que tenim més capacitat de creixement, estabilitat o reducció, depenent del llindar que ens fixem.
Miquel Gotanegra: Cal apostar per la qualitat i no la quantitat. I per un equilibri entre l’activitat del sector i la convivència dels veïns dels municipis. S’han d’establir regulacions i ordenar els espais, però sempre en diàleg amb els sectors econòmics implicats.
Daniel Pardo: La primera opció ja s'ha plantejat (desconcentració i desestacionalització), i ha demostrat ser una forma de desviar l'atenció i fer veure que s'intentava treballar en el problema, quan a la pràctica en realitat era una forma més de fer creixement turístic, obrint nous mercats en el temps i l'espai (ampliar calendari i estendre l'activitat turística i els seus impactes a àrees menys afectades); per això mateix, i per molt més, la resposta és el decreixement.
Lluís Garay: Una mica amb les dues coses. Sobre el decreixement, no és una qüestió de deixar de créixer, sinó que cal una aposta per abandonar l'obsessió per les mètriques de creixement. Quant a l'endreça dels visitants en el temps i l'espai, està bé si també tenen en compte nous models turístics que siguin més justos en relació amb els ciutadans i que, d'alguna manera, tinguin en compte aquesta sostenibilitat social, econòmica i ambiental. No serveix un model que dispersi l'activitat per altres territoris si reprodueix les debilitats que tenia el model predominant: un turisme extractiu, amb molts impactes en el territori, etc.
3. Desestacionalitzar el turisme té més avantatges o més riscos?
Marian Muro: Desestacionalitzar és un avantatge. En primer lloc, si és una activitat que es desenvolupa durant tot l'any es genera ocupació de millor qualitat, es pot planificar millor la destinació dotant-la dels serveis necessaris, s'incrementen els ingressos. Desestacionalitzar també implica tenir una oferta sòlida tot l'any, ja sigui de congressos, cultural, esportiva, etc. És cert que en determinades destinacions, especialment les urbanes, en què s'està reduint molt l'estacionalitat, un pot tenir la sensació que l'activitat no cessa i que la presència de visitants és constant, però també cal tenir en compte la riquesa que genera, que és molt important.
Ernest Cañada: Quan apareixen propostes com desestacionalitzar, descentralitzar, desconcentrar... és inevitable pensar en allò de “compte amb el que desitges”. Durant molt temps ens explicaven que el problema de la precarietat laboral en el turisme era a conseqüència de l’estacionalitat i, en conseqüència, la temporalitat en les contractacions. Doncs bé, a Barcelona pràcticament no tenim estacionalitat i les feines continuen igual de precàries. Igualment, quan ens deien que la solució a la concentració de turistes en certes àrees de la ciutat era la descentralització i la desconcentració, però ara ja sabem que l’únic que s’ha aconseguit és estendre els problemes a cada cop més llocs. La solució no està en aquest tipus de respostes de gestió, ni tampoc en el miratge de la tecnologia, com si tot fos un problema de fluxos que cal endreçar. No, el debat té a veure amb polítiques en majúscules, i per a qui són fetes, al servei de qui.
José Donaire: No hi ha possibilitat d'un turisme responsable si no combatem l'estacionalitat, que provoca moltes disfuncions en el mercat laboral, en la planificació del territori en la gestió del transport, en els subministraments… Necessitem que la temporada mitjana (primavera i tardor) siguin molt més protagonistes. Per això, les dades sobre turisme del maig són una bona notícia pel país i pel turisme.
Miquel Gotanegra: Sens dubte té més avantatges. Hi ha sectors que ja estan aconseguint allargar les temporades i estan tenint molt bons registres d’ocupació fora de l’època estrictament estival. Fa temps que s’està treballant per a la desestacionalització i ara podem dir que ja ho estem aconseguint. Això permet a les empreses tenir equips fidelitzats i alhora qualificats. Per altra banda, els turistes que visiten els municipis els mesos que no són juliol i agost contribueixen a l’economia local quan no hi ha tant de moviment. I permet exercir menys pressió sobre els recursos naturals en determinats períodes.
Daniel Pardo: Més riscos. No és redistribuir en el temps (portar turistes de la temporada alta a la baixa), sinó portar més turistes en temporada baixa, sense deixar mai de créixer també a la temporada alta.
Lluís Garay: En principi, sempre s'ha entès que té més avantatges evitar l'estacionalització, també pel que als llocs de treball. Ara bé, tornant a la diferenciació pel tipus de destinacions, el que a Barcelona potser ha estat més fàcil de desestacionalitzar, a les destinacions de sol i platja, per les seves característiques, això s’ha convertit en un dels objectius encara a resoldre. No és tan fàcil. Això lliga amb l'aposta d’alguns d’aquests indrets per buscar altres perfils com la familiaritat i el turisme domèstic, que pot visitar durant tot l'any.
4. Què s’ha fet bé i què malament amb el turisme al país?
Marian Muro: Jo crec que la nota és positiva. Catalunya avui és una destinació de referència, dotada de bones infraestructures, una oferta diversa i una varietat d'allotjaments de qualitat. És cert que, com totes les destinacions, en els últims anys, s'ha focalitzat en el creixement del nombre de turistes i s’ha deixat de banda la gestió i planificació estratègica de la destinació. Ara toca renovar algunes zones que pateixen certa obsolescència, deslligar-se de cert tipus d'operadors turístics que venen per preu, fomentar aquells elements que ens fan singulars com a destinació i destinar esforços a la formació i atracció de talent.
Ernest Cañada: El principal problema de la gestió política del turisme que s’ha fet, com a molts altres països, és que les polítiques turístiques no s’han fet al servei de les persones que vivim en aquest territori i paguem impostes. S’han fet al servei dels interessos empresarials. El subjecte de la política turística no és el ciutadà, a diferència de les polítiques educatives o sanitàries, per exemple, es facin bé o malament, en un sentit o en un altre, mentre que en el turisme la gestió política no pretén donar resposta a necessitats de la població local, sinó del capital. I aquest és el problema d’origen. I què s’ha fet bé? Doncs poca cosa en termes de política pública, però en destacaria algunes, com les mesures de contenció i control que, encara que massa tímides, es van començar a fer l’any 2015 a l’Ajuntament de Barcelona; la posada en marxa dels Punts de Defensa de Drets Laborals que s’han instal·lat a Barcelona; o les accions, disperses i poc coordinades, que s’han fet per diferents institucions, sobretot la Diputació de Barcelona i la Generalitat, per facilitar que la població catalana pugui fer vacances.
José Donaire: Hem tingut una primera etapa de creixement (dels anys seixanta als 2000), després una segona de reconversió (a partir del 2000), i s'ha fet un enorme esforç de canvi i millora en àmbits com l'energia, la gestió de l'aigua, els residus... També hem millorat sensiblement les condicions laborals. Ara hem d'iniciar una tercera etapa de límit al creixement, de distribució i de regeneració.
Miquel Gotanegra: Hi ha coses que s’han fet bé, però encara tenim reptes pendents. S’ha fet una gran feina de promoció internacional que ens ha posicionat com a destinació turística a escala mundial. I ara hem de fer un pas més i ens hem de projectar com a destinació referent en turisme sostenible i continuar treballant per complir els objectius marcats en aquest àmbit. Per altra banda, cal actuar en les infraestructures: millorar la xarxa ferroviària, tenim aeroports com el de Girona que s’han de potenciar i s’han de millorar també les connexions per carretera amb el tren de gran velocitat. Tenim uns camins de ronda espectaculars que també necessiten actuacions. I un major control sobre els allotjaments il·legals.
Daniel Pardo: El que s'ha fet malament és donar-li massa centralitat: fer-ne un monocultiu; desmantellar bona part del teixit productiu previ, confiant cegament en el turisme, donar un paper central al sector privat turístic, que té influència directa en polítiques de turisme, però també d'urbanisme, habitatge, mobilitat, etc. I què s'ha fet bé? El PEUAT que limita allotjaments turístics és un bon plantejament, però es va quedar curt; es pot reprendre aquesta mateixa figura i fer-ne una mesura eficaç: abast metropolità, cap nova llicència d'allotjament turístic, de cap mena, i reversió de llicències segons criteris consensuats.
Lluís Garay: En el seu moment, el turisme va ser vehicle de desenvolupament econòmic en una època d'escasses alternatives en gran part del territori. Això va provocar una època de gran creixement, a Catalunya i a la resta d'Espanya. Hi havia anys en què el creixement superava el 10% als anys seixanta i els primers setanta. Després va haver-hi una gran crisi. I tant en el sol i platja com als Pirineus ha calgut més planificació. Ara bé, el turisme de Barcelona ha estat un cas d'èxit i això ha portat a què potser es mori, precisament, d'aquest èxit. I hi ha hagut empreses turístiques catalanes que han sigut pioneres en la incorporació de mesures de responsabilitat social i aquest tipus d'aspectes. Això s’ha fet bé.
5. Hi ha algun model d’èxit que pugui servir de referència a Catalunya?
Marian Muro: Sempre dic que no hi ha cap model únic d’èxit. Hi ha bones pràctiques a moltes destinacions. Les particularitats de cada destinació, la ubicació, els recursos, els habitants, les seves comunicacions, els fan únics, i per això no hi ha un sol model. El més important per evolucionar com a destinació és fer una bona diagnosi del present i dels objectius de futur, i a partir d'aquí es poden analitzar millors pràctiques d'altres destinacions si s'adapten al cas concret.
Ernest Cañada: No, no hi ha països de referència. Hi ha pràctiques concretes que ens poden inspirar i ajudar a repensar el model turístic i transformar-lo en la proximitat i per satisfer necessitats de grans majories. Destacaria, per exemple, moltes de les polítiques de turisme social que s’ha fet a països com França o a Amèrica Llatina i que aquí en bona part hem perdut i necessitarem recuperar.
José Donaire: Catalunya és un referent en moltes coses. Per exemple, el Compromís Nacional és un model citat per l'Organització Mundial del Turisme com a eina per reorientar el turisme mundial. Però certament hi ha espais que han fet avenços en àmbits com la governança, la concertació, o el turisme sostenible, com ara Escòcia, Flandes, Suècia o Nova Zelanda, dels que podríem aprendre molt.
Miquel Gotanegra: A Catalunya ho tenim tot per esdevenir un model d’èxit. Ara cal gestionar-ho bé. Hi ha països on també s’estan fent bé les coses com algunes zones de França, Itàlia o Croàcia i que ens podrien servir de guia. Però nosaltres només hem de seguir el camí que ens hem proposat i persistir per assolir els objectius. Catalunya és un país extraordinari, amb una bona xarxa sanitària, unes infraestructures potents i amb uns recursos naturals únics que hem de preservar per mantenir-los i poder continuar presumint d’ells davant els nostres visitants.
Daniel Pardo: Malauradament, no coneixem governs que hagin plantejat polítiques globals de decreixement turístic, però sí que es poden recuperar coses. L'aeroport de Schipol, a Amsterdam: reducció de vols, eliminació dels de jets privats i dels nocturns. O la proposta dels Verds alemanys, mai concretada: implementació d'un sistema de "drets de vol" segons el qual cada persona, independentment de la seva capacitat adquisitiva, té un nombre màxim de vols per any. També la recuperació de serveis ferroviaris transfronterers i nocturns a diversos països europeus contrasta amb Espanya, on s'han tancat trens nocturns i no hi ha connexions ferroviàries transfrontereres eficients incrementant la dependència de l'avió a l'hora d'accedir i sortir a la ciutat.
Lluís Garay: El que segur que tenim a Catalunya és un laboratori mundial de l'activitat turística. Barcelona és referent pel que fa al debat de la gestió del creixement turístic, especialment del creixement via plataformes digitals a ciutats globalitzades. Hem estat un laboratori del que es podia fer, del que no i del que passa si, d'alguna manera, deixes actuar al lliure mercat. Més que models d'èxit territorials, pensaria en experiències quant a alternatives al centre turístic tradicional, potser amb alternatives on s'hagi pogut desenvolupar una activitat turística basada en l'economia social, amb el cooperativisme, amb una major participació i implicació de les comunitats on arriba el turisme. Això pot ser útil per a Catalunya.