Els temps s’estan accelerant molt. El gir brusc imprimit per l’administració Trump en les relacions internacionals ha forçat la Unió Europea (UE) a entrar en fase de decisions. L’escena viscuda divendres a la Casa Blanca va ser la darrera d’un seguit de moments viscuts des del 20 de gener, quan Donald Trump va inaugurar el nou mandat. L’esbroncada de mala manera a Volodímir Zelenski-amb l’ajuda activíssima del vicepresident J.D. Vance- per no sotmetre’s als dictats de Washington i acceptar un acord sense garanties per Ucraïna ha trasbalsat Europa.
Diumenge, prop d’una vintena de líders europeus (més de l'encara primer ministre canadenc, Justin Trudeau) es van reunir a Londres convidats pel primer ministre Keir Starmer. Van fer costat a un Zelenski encara aturdit per l’episodi al despatx oval i es van comprometre a seguir donant suport a Kíiv, alhora que es van comprometre a preparar un pla de pau amb el propòsit que sigui avalat pel govern nord-americà. El món canvia de cop i Europa intenta adaptar-s’hi a tota velocitat. Aquestes són algunes claus del moment.
Evitar la trencadissa amb Trump
Malgrat que ningú es fa il·lusions sobre el que es pot esperar dels Estats Units, Europa necessita temps i no vol cremar les naus amb Washington. Per això s’insistirà en què Trump afluixi amb Zelenski alhora que els aliats intenten suavitzar el to entre tots dos. D’aquí les paraules del secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, demanant a Zelenski que “respecti” el que Trump ha fet pel seu país, inclosos l'enviament dels llançamíssils Javelin durant el seu primer mandat. També Starmer ha parlat per telèfon amb Trump per estovar el nord-americà. Mentrestant, Elon Musk alimenta la flamarada demanant abandonar l'OTAN i, ja posats, també l'ONU.
El nou eix europeu: Londres-París
La cita a Londres ve després d’una altra cimera, la del 17 de febrer a París, aquesta convocada per Emmanuel Macron. Els esdeveniments dibuixen un nou eix europeu, format per les dues potències amb poder nuclear: el Regne Unit -ja fora de la UE- i França. És evident que el marc dels 27 socis comunitaris no són el millor instrument per afrontar aquest moment europeu perquè manca cohesió interna, sobretot per la presència de l’hongarès Viktor Orban. A l’hora de la veritat, el Regne Unit es retroba amb el nucli dur europeu davant la inflexió produïda a Washington. Aquest divendres, hi ha un Consell Europeu extraordinari, però primer s’han reunit els països compromesos amb una defensa europea, fossin o no a la UE.
Un salt estratègic en defensa
Una de les decisions que ja s’han obert camí entre els líders europeus és l’aposta per reforçar el poder militar continental. Des del 2005 al 2024, la UE ha passat d’una despesa militar de 154.000 milions d’euros als 326.000 milions. En tres anys (2021-24), s’ha incrementat aquest capítol en un 30%. En els 23 països europeus que pertanyen a l’OTAN, això representa un 1,9% del PIB (es preveu un 2,04% del PIB aquest 2025). Satisfarà això les necessitats urgents europees i les exigències dels Estats Units, que reclamen molt més?
Meloni (i la dreta contemporitzadora), fora de joc
Tothom esperava Trump i era conscient de l’embat. Però potser no l’extrema bel·ligerància euroescèptica de la nova administració. Una de les conseqüències de l’escena viscuda a la Casa Blanca és la posició més que difícil en què queden els qui aspiraven a fer de pont entre les dues riberes de l’Atlàntic. La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va reclamar de seguida una cimera urgent d’Europa amb els Estats Units. Meloni sent desconcert davant un Trump que no està per romanços i no dubta a intentar humiliar els fins ara aliats. La posició de la primera ministra italiana és similar a la de molts partits conservadors que potser somiaven a adaptar-se als nous cànons trumpians.
El taló d’Aquil·les de Trump: un nou Afganistan?
La imatge que deixa l’atac de Trump i Vance és brutal. Però més enllà d’això, cal no oblidar la feblesa real que expressa en el fons Trump. Després de repetir que acabaria amb la guerra en pocs dies, fins i tot en hores, potser intueix que Vladímir Putin no pensa cedir ni un mil·límetre de terreny i no acceptarà un acord que sigui un empat. Aleshores, no queda altra que forçar la rendició de Zelenski i repetir-li a la cara que “no té cartes”. En realitat, però, a l’ucraïnès li queda una carta: la por del matusser Trump a sortir d’Ucraïna com Joe Biden ho va fer de l’Afganistan.
Per molt que el nord-americà sintonitzi amb Putin i li importi poc el que passi als ucraïnesos, Trump necessita alguna cosa que sembli un acord. Una victòria per KO de Moscou no ho seria. La causa d’Ucraïna, a més, té partidaris al Congrés nord-americà, també entre els republicans. Senadors com Lisa Murkowski i Jack Landford han sortit en defensa de Zelenski. El vicepresident Vance ha hagut de suspendre una sortida a Vermont per esquiar quan un grup de persones l’han escridassat: “Ves a esquiar a Rússia”. L’obsessió embogida de Trump per guanyar sempre per 10 a 0 pot acabar sent excessiva, i potser això a Londres i París també ho saben.