Debatre sobre seguretat col·lectiva europea i donar garanties per a Ucraïna. Aquest és el menú de la cimera celebrada a París convocada amb caràcter d’urgència pel president de França, Emmanuel Macron. Hi han assistit també el canceller alemany i els caps de govern del Regne Unit, Itàlia, Espanya, Polònia, els Països Baixos i Dinamarca, així com el president del Consell Europeu, António Costa, de la Comissió, Ursula von der Leyen, i el secretari general de l’OTAN.
El president espanyol, Pedro Sánchez, ha qualificat d’”oportunitat” l’inici de converses entre Estats Units i Rússia i els ha donat la benvinguda, però ha advertit que “no sigui un tancament en fals”, i que perquè hi hagi una pau duradora cal exigir una participació activa d’Ucraïna i la UE. “Aquesta pau ha de consolidar el dret internacional i la integritat de les nacions”, afirmant que es necessita “més Europa”. Ha recordat la solidaritat europea durant la pandèmia i que ara toca ser-ho amb els països nòrdics i de l'est.
Sánchez ha definit la posició d’Espanya com la d’un “soci compromès”. Sánchez ha quantificat en 1.000 milions d’euros el conjunt de l’ajuda espanyola a Kíiv, recordant els més de 130.000 refugiats ucraïnesos a Espanya. Ha posat en valor el suport donat a Ucraïna, que “continua resistint tres anys després” i que aquest suport “continuarà”. Sobre un increment de la despesa en defensa, s'ha refermat en l'esforç d'Espanya per arribar al 2% del PIB i ha al·ludit a la flexibilització fiscal. "Europa ha de definir la seva seguretat com un bé públic, però calen mecanismes mancomunitats". Sobre la possibilitat d'enviar tropes espanyoles així que s'acordi la pau, Sánchez ha afirmat que "encara s'està en guerra".
La Unió Europea (UE) estava preparada per un entorn de turbulències amb el retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units. Però potser no tantes en poques setmanes. L’agressivitat de la nova administració, en tots els fronts, ha generat nerviosisme a Brussel·les i els principals governs de la UE han entrat en hiperactivitat. La trobada es produeix a poques hores que comencin, a l’Aràbia Saudita, les converses entre les delegacions nord-americana i russa -sense representants europeus- per aplanar el camí cap a un possible acord de pau. Aquestes són algunes claus de la cimera de París que convé tenir presents.
El mig retorn del Regne Unit
El Regne Unit ja no pertany a la UE i no es planteja tornar-hi. Les relacions amb Brussel·les tampoc són un tema prioritari per a la majoria de l’opinió pública. Però recents sondejos han mostrat que el Brexit ja no és popular. I el nou govern laborista de Keir Starmer no comparteix l’eurofòbia dels darrers governs conservadors. En la primera visita d'Starmer a Ursula von der Leyen després de guanyar les eleccions ja va mostrar un canvi de clima i tots dos van expressar la voluntat de reforçar vincles. Macron l’ha convidat a París. Així, els britànics participen per primer cop d’una cimera europea que es pretén que sigui estratègica. Starmer ja ha avançat que en cas d’un acord de pau, està disposat a enviar tropes sobre el terreny per fer-lo complir. També la mateixa França han expressat el seu compromís per enviar infanteria a Ucraïna.
Alhora, Londres preserva la relació especial amb els Estats Units, un element permanent de la política exterior britànica. El primer ministre es reunirà la setmana vinent amb Trump. Val a dir que mentre Elon Musk ha atacat durament Starmer -arribant a assegurar amb mentides la seva responsabilitat per amagar dades d’un crim sexual dels temps que era fiscal-, Trump l’ha elogiat. El secretari d’Exteriors britànic, David Lammy, ja va mantenir contactes amb l’equip de Trump abans de les eleccions nord-americanes, en previsió d’una victòria del republicà.
El factor nuclear
En el protagonisme de Macron hi juga un paper determinant el fet que França és una potència nuclear. David French, analista de The New York Times, apuntava fa uns dies la importància que té per a Trump que un país tingui poder atòmic. És això el que explica que el magnat menyspreï el Canadà o Panamà, però no pas Corea del Nord. French insistia en què un efecte de l’actual allunyament entre Washington i Brussel·les és que més d’un país voldrà reforçar el seu poder atòmic o obtenir-lo. Potser això també explica la presència d'Starmer, que governa un país amb força nuclear, a l’Elisi.
Protegir Dinamarca
També ha viatjat a París la danesa Mette Frederiksen. Hi és formalment com a presidenta de torn del grup NB8, que aplega els països nòrdics i bàltics. Però a ningú escapa que Frederiksen està especialment sota pressió per l’administració Trump, que vol comprar Groenlàndia. Amb la invitació a la líder socialdemòcrata danesa, Macron vincula la situació a Ucraïna amb l’illa àrtica i posa damunt la taula la seguretat global d’Europa.
Alemanya en hores baixes
El canceller alemany, Olaf Scholz, ha entrat a l’Elisi amb un capital polític escarransit. Diumenge hi ha eleccions al seu país i totes les enquestes el col·loquen en tercera posició darrera la democristiana CDU i l’extrema dreta de l’AfD. El fet que aquesta cimera sigui a París, i a iniciativa de Macron, tampoc ajuda a donar pes a Berlín, com li ho va recordar el candidat democristià Friedrich Merz en el debat electoral de diumenge. Scholz sembla estar gestionant l’interinatge en un país amb un panorama econòmic ennegrit que els darrers dos anys va entrar tècnicament en recessió (amb una contracció del 0,2%).
Espanya (i Itàlia) s’hauran d’aclarir
La predisposició de Londres a mobilitzar tropes per fer valer un hipotètic acord de pau, decisió que també seguirien França i Suècia, posa Espanya sota els focus. Pedro Sánchezva descartar aquesta opció el desembre passat, però poc després, des de Davos, ja va obrir la porta a fer-ho. El compromís amb la seguretat s’ha convertit ara en tema nuclear. Mark Rutte, cap de l’OTAN, exigeix a tots els socis un 2% del PIB. Madrid ha contestat que ho assolirà el 2029 (per aquest 2025 la previsió és de l’1,32%). Serà massa poc per a l’Aliança i certament del tot insuficient per a Washington. A més, un increment d’aquest tipus implica un canvi de prioritats pressupostàries, amb el seu cost social.
L’encontre també donarà pistes de quina serà l’actitud de Giorgia Meloni en aquest nou panorama. Ideològicament propera a Trump i a la resta de dretes populistes, la primera ministra italiana no sembla plantejar-se allunyar-se gaire de París i Berlín. En algun moment, ha acaronat aparèixer com a pont entre els dos costats de l’Atlàntic, però haurà de triar si vol ser l’aliada de Trump a la UE o una advocada d’Europa en el Washington del moviment MAGA.
En què pensa realment Macron?
El president francès dona suport a Ucraïna, però la seva posició ha estat plena de matisos des de l’inici de la guerra. França i Rússia sempre han tingut una interlocució directa i Macron va adoptar una posició de certa ambigüitat en l’inici de la invasió. Com quan va demanar “no humiliar Rússia” en una intervenció a Estrasburg el maig del 2022. Una afirmació que va indignar Volodímir Zelenski però que era coincident en part amb el del veterà Henry Kissinger, qui va proposar una cessió de territori ucraïnès per resoldre el conflicte.
El pragmatisme macronià l’ha allunyat en aquesta crisi de les posicions del Washington de Joe Biden i d’altres socis europeus, com Polònia i els nòrdics, més bel·ligerants amb Moscou. Ara, amb uns Estats Units que volen tancar la carpeta europea l’abans millor, Macron pot veure arribada l’oportunitat de fer valer la posició de França. De moment, ja ha ofert a la UE la força atòmica que va crear el general De Gaulle. Però per afrontar l'actual crisi d'autoritat i poder europeu, ha quedat clar que l'estructura actual dels 27 no és prou útil.