Tota situació crítica és susceptible d'empitjorar. En una Unió Europea (UE) estressada per la victòria de Donald Trump als Estats Units, l'endemà, el canceller Olaf Scholzcessava el ministre d'Hisenda, el liberal Christian Lindner, i s'obria d'aquesta manera una greu crisi en el govern federal. Scholz dirigia una coalició tripartita entre el seu partit, el Socialdemòcrata (SPD), els Verds i els liberals de l'FDP.
El govern tenia corda fins al setembre del 2025, però ara tot apunta que s'encamina cap a noves eleccions, segurament amb la formalitat que el canceller presenti una moció de confiança i la perdi al Bundestag, el Parlament federal. Amb tot, la crisi de govern és només un reflex més d'una crisi més gran: Alemanya està en recessió i el que passi a l'economia alemanya impactarà de ple en totes les economies de l'euro. Aquestes són algunes claus d'una fallida que ens pot arrossegar.
Una economia en recessió
A finals d'octubre, amb pocs dies de diferència, dues notícies lúgubres saludaven el despertar dels alemanys. El ministre d'Economia -i líder ecologista- Robert Habeck anunciava, aquest octubre, una contracció del PIB alemany en un 0,2%. Per segon any consecutiu, l'economia alemanya no arrancava. Com una plasmació a la realitat més prosaica, un gegant industrial com Volkswagen anunciava el tancament de tres de les deu plantes que té al país.
No és cap broma: la companyia (300.000 treballadors) proposa un pla d'acomiadament que pot afectar desenes de milers de persones i la congelació dels sous en un 10%. Els sindicats, en un país construït sobre grans consensos socials, amenacen amb vagues massives. Per a Scholz, dirigent d'un SPD que no s'entén sense la seva base de treballadors industrials, l'embat és històric i s'ha alineat amb el front sindical.
De les trinxeres ucraïneses a la competència xinesa
La invasió russa d'Ucraïna, just quan el món sortia de la pandèmia, va fer tremolar les economies europees. En el cas d'Alemanya, malgrat les declaracions optimistes sobre la rapidesa amb què se superaria la dependència energètica respecte de Rússia, la penetració de les tropes de Vladímir Putin fins a les portes de Kíiv seria també l'anunci de la fi d'un model econòmic per Alemanya. L'increment de costos, malgrat la cooperació nord-americana com a garant dels recursos energètics, ha estat un llast per a la indústria. Aquesta anàlisi de l'Institut Elcano explicava la complexitat de la resposta transatlàntica a la crisi energètica.
La competència xinesa, amb uns costos de producció menors, ha estat demolidora per a les plantes alemanyes. L'entrada de cotxes elèctrics xinesos, amb la companyia BYD al capdavant, ha estat massiva i la producció alemanya no ha pogut competir amb èxit. Per aquí plorava la criatura quan la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, enduria el seu discurs contra les "males pràctiques i competència deslleial" de Pequín a l'hora d'ajudar la seva producció.
El factor Trump: més aranzels i despesa militar
El retorn de Trump ha agreujat el panorama, que amenaça de tronar-se encara més fosc. De fet, la política aranzelària del seu primer mandat no va ser del tot revertit per l'administració Biden. Ara, el futur president ha anunciat uns aranzels d'entre el 10% i el 20% a la importació de productes europeus. Per Alemanya, amb un 17% de la seva exportació vinculada al sector de l'automòbil, seria dur. L'elecció de Trump, a més, exigirà més despesa militar per a la UE, que s'està redefinint. Potser en aquest nou context s'entenen les paraules de Scholz d'aquest mateix dimarts subratllant la seva voluntat de parlar amb Putin per buscar una "pau justa".
Liberals: retallada de despeses socials
És en aquest moment que es produeix la ruptura de la coalició a Berlín. Caldrà fer ajustos pressupostaris. Per on començar? Pel partit FDP, els liberals, formació de centredreta propera al món empresarial, calen reduccions fiscals al teixit productiu i retallades en les partides socials. És això el que proposava el document que Lindner va lliurar a Scholz fa uns dies. Això i invertir menys en combat climàtic.
El canceller ho va rebutjar. Per ell, seria suïcida dur l'SPD a les urnes amb propostes de retallades. L'escena recorda molt la ruptura entre l'SPD d'Helmut Schmidt i l'FDP de Hans-Dietrich Genscher el 1982, que va posar fi a la coalició social-liberal i obrí la porta a l'era d'Helmut Kohl. Si cal, Scholz emularà Biden amb el seu megàfon al costat d'un piquet. Amb un resultat similar?
Entre la CDU post-Merkel i l'ascens ultra
Amb una extrema dreta d'Alternativa per Alemanya (AfD) que ve d'uns magnífics resultats en les eleccions a estats de l'est i a qui algunes enquestes situen entorn un 17%, frec a frec amb l'SPD, l'escenari no pot ser més angoixant. Ningú qüestiona que serà l'altra gran institució política del país, la democristiana CDU, la favorita així que es convoquin eleccions. Però el partit d'Angela Merkel ja no és el mateix dels temps de la cancellera. Friedrich Merz, vell rival seu, és ara qui talla el bacallà al partit. Exponent de l'ala dreta, crescut sota l'ala de Wolfgang Schäuble, antic guardià de l'austeritat més ortodoxa, Merz és ara mateix una incògnita, però ningú dubta que si es produeix un clar gir global a la dreta, ell hi serà.
El que passi a Alemanya definirà el futur de la UE, on l'altre gran soci, França, travessa també una situació política complexa, amb un govern inestable i un president Emmanuel Macron afeblit. Si el gegant industrial europeu continua reculant, la Unió afrontarà el nou panorama presidit per Trump en les pitjors condicions possibles.