Després d'una campanya molt crispada, Donald Trumpinicia el seu retorn a la Casa Blanca. És el primer president que recupera el poder després d'haver perdut la reelecció des de finals del segle XIX. Ara, a més, ho fa amb una clara majoria de vots populars: 73.520.000, el 50,7%, enfront dels 69.200.000 de Kamala Harris, que es va endur el 47,7%. Com serà el segon mandat de Trump?
Durant la campanya, els estrategs demòcrates i molts observadors han assenyalat que el líder populista, en cas de guanyar, seria molt més perillós i han esgrimit el Projecte 2025 de la Fundació Heritage, que proposa un profund gir a la dreta i una purga en els alts esglaons de l'administració. El mateix Trump ha parlat de "revenja" en cas de tornar a la Casa Blanca. Però a hores d'ara, tot són incògnites. I si es mira enrere, entre el que va prometre i el que va assolir hi havia un abisme. Veiem algunes claus de per on poden anar les coses.
El que va prometre i el que va fer
Els defensors del magnat subratllen que el seu primer mandat (2017-21) va ser un èxit econòmic. És cert que l'economia va créixer entre el 2017 i el 2019 entre el 2,5 i el 3% anualment. L'impuls donat al fracking -que es va estendre fins a les zones fins aleshores protegides d'Alaska- van fer que la producció de petroli augmentés un 26% i les exportacions un 346%, segons dades del CIDOB. L'atur es va mantenir en un 3,5.
La pandèmia va derruir aquest escenari. La desocupació va créixer fins al 14% el 2020, any de les eleccions que va guanyar Joe Biden. Hi va haver més de 450.000 morts i el paquet d'ajudes a les famílies va suposar una pèrdua del 2,5% del PIB. La política de retallades fiscals, que va beneficiar especialment les rendes altes, va incrementar el dèficit pressupostari del 3,1% al 14,7%, amb un deute que va pujar del 105% al 126%.
Incoherències i alguns intents ambiciosos
En el pla exterior, el mandat de Trump va destacar per un America First que va dur el país a apostar fort per l'aïllacionisme. Es va abandonar l'Acord de París, contrapunt negre de la recuperació de la sobirania energètica i el fracking, els Estats Units van abandonar la Unesco i la Comissió de Drets Humans de l'ONU.
El mateix aïllacionisme el va dur a enfrontar-se a l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i establir forts aranzels als productes xinesos (i en part dels europeus), en una cursa que va tensionar les relacions amb Pequín i va dur el president a mostrar trets xenòfobs, com quan va definir la pandèmia com a "virus groc".
Potser el pla més ambiciós van ser els Acords d'Abraham, amb el reconeixement d'Israel per part d'alguns països àrabs, com els Emirats i el Marroc. El trasllat de l'ambaixada nord-americana de Tel-Aviv a Jerusalem va ser un triomf israelià, però va ofendre molts palestins.
Trump va presentar un acord de pau per a l'Orient Mitjà que incloïa la tesi dels dos estats, però que Palestina va rebutjar perquè considerava que reconeixia les ocupacions de territori a Cisjordània. El conflicte Israel-Palestina continuaria sent irresoluble i les limitacions d'Abraham es van confirmar amb el retorn de la guerra a Gaza.
El que pot venir: més aranzels i menys impostos
Els tres àmbits en què es va observar més continuïtat durant el seu mandat van ser els aranzels, la reducció d'impostos i el nomenament de jutges conservadors, el que pot tenir efecte en temes delicats com els drets de la dona i l'avortament. En aquest àmbit, ja hi va haver entesa plena amb el Partit Republicà i tot indica que ara hi tornarà a ser, amb el fet afegit que els republicans disposaran de majoria al Senat, amb 52 senadors de 100 de moment, que poden ser 53 al final del recompte. Actualment, l'encaix de Trump i el seu partit al Congrés està més ben engreixat.
En política exterior, de partida, l'Administració Trump beneficiarà la posició del govern de Benjamin Netanyahu a la regió. I tornarà la retòrica més agressiva contra l'Iran, l'acord nuclear amb el qual va denunciar. Una altra cosa seria si la situació a la regió sortís de control i evolucionés cap a una guerra oberta d'Israel amb l'Iran. Caldria veure aleshores com actuaria Washington. Però caldrà veure fins a on porta l'anunciada "pau immediata" a Ucraïna o els canvis que introdueix en les relacions amb Europa.
La perspectiva més negra
Trump ja ha fet el seu primer nomenament. Susie Wiles, estratega de la seva campanya, serà la cap de gabinet a la Casa Blanca. És una mena de secretaria general de la Presidència, amb accés directe al president. Podria ser un indici de voler endreçar el seu equip. Wiles és una republicana de tota la vida, respectada com a consultora, i no pertany al sector més extremista del trumpisme. Però cal recordar que la primera Administració Trump es va caracteritzar per una enorme inestabilitat interna, amb un continu ball de noms que entraven al govern, xocaven amb el líder i abandonaven.
El que més temen els adversaris de Trump és que acabi imposant-se la versió més pessimista. Un líder encegat pel triomf, rabiós, com el que es va manifestar especialment el darrer any del seu mandat, quan després de la mort de George Floyd a mans de la policia, va sorgir el moviment Black Lives Matter (BLM) i es van produir disturbis a tot el país, que el president no va fer més que agreujar amb estirabots i tuits provocadors i estúpids.
La seva promesa de "deportacions massives", just quan el Partit Republicà intenta consolidar una penetració en la comunitat llatina, també pot ser més difícil de perpetrar del que ha repetit durant la campanya. En les pròximes setmanes es veurà qui són els qui van guanyant posicions de cara a la nova Administració. Donald Trump té totes les cartes per tornar a sorprendre, però encara no sabem per on.